El meu lloc

Meninos da rua & Slumdog millionaire

2009-03-09T15:48:00.000-07:00

Vas néixer sobre d’un drap brut, feies pena, amb una favela al Brasil
Vas néixer amb la creu del pobre a l’esquena, un cartró et feia de coixí
Vas néixer i et van batejar mort de gana, de cuc no en vas rebre misèria
Vas néixer estrenant vida sense pare, vas néixer amb la teva sentència.
Vas créixer vivint les drogues a la plaça, la cola et tenia enganxat,
Vas créixer descalç però se’t van fer les nafres a una ànima que van condemnar
Vas créixer de mestre tenies el carrer, la força la única llei
Vas créixer pensant en que podia ser, per no haver de deixar-hi la pell
En forma de pilota somiaves el futur
Si et veu la policia estaràs ben perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
Vivies tenint sols una alegria, el mundial que guanyà Brasil
Vivies creient que el destí a la vida tan sols consistia en morir
Vivies amb la paraula engarjolada, ni de tu t’en podies fiar
Vivies sense permetre’t trepitjades, atacaves sense preguntar
En forma de pilota somiaves el futur
Si et veu la policia estaràs ben perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
Mories en l’hora que criden els galls, quan desperten tot el veïnat
Mories i a terra vas deixar un bassal de sang, que a ningú no va importar
Mories com un nen que a règim jugava, acabaràs perdent i pagant
Mories però ningú no se’n va adonar, un mani en un eixir al davant
En forma de pilota somiaves el futur
Però vas rebentar quan et vas veure perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
En forma de pilota somiaves el futur
Però vas rebentar quan et vas veure perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
Meninos da rua
Naceu em um pano sujo na sua casa numa favela do Brasil
Naceu com a cruz dos pobres nas costas, com um papelâo como berço
Naceu e te batizarâo com fome e teu sobre nome miseria
Naceu e estranhou uma vida sem pai, naceu essa foi sua sentença
Teus sonhos tinhamde forma de balâo.
Mais furo o dia que chegou o escadrao.
Menino vagabundo foi carne de pistola, meninos de rua
En forma de pilota somiaves el futur
Però vas rebentar quan et vas veure perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua Meninos da rua
Meninos da rua Meninos da rua
Meninos da rua Meninos da rua
Meninos da rua Meninos da rua

Gran força vital!!!

2009-02-20T04:34:00.000-08:00

Aquesta petita flor que sorgeix davant dels vostres ulls, seria la millor metàfora de l'estat en que em trobo en l'actualitat.

Imagineu-vos en un lloc on tot es desert, on no hi ha res a simple vista, només terra esquerdada per la sequedat del violent clima que l'agita. Impossible de que pugui sobreviure cap ésser viu, només terra que ho rodeja tot, arribant fins als límits perceptibles.

Però enmig d'aquest panorama tan contradictori, surt esplendorosa una petita y bella flor que es mostra antagònica al seu voltant. Una flor que te la força suficient per a créixer sense límits i aconseguir repoblar tota aquesta mort que la rodeja. La seva vitalitat surt de dins seu, sense cap explicació raonable, sense cap justificació. Només pel seu desig de viure, de fer algo grandiós, de canviar una realitat que sembla impossible.

Desitjo en totes les meves forces que continï per aquest camí.

Petonets plens de vitalitat!!!

Com sempre "El mediterraneo" prop de mi

2009-02-18T00:34:00.000-08:00

Aquests foren els dos components que definiren la meva nit al Pub Mediterraneo de Barcelona:

MÚSICA I CALIU.

Sens dubte fou una d'aquelles nits on tot es possible, on cada petit detall compta perque es especial, però sobretot perque em vaig trobar entre gent de la mateixa pasta.

FILOSOFIA DE VIDA I MOLT D'HUMOR

estigueren presents en totes les paraules que es pronunciaren,
pero si hagués de definir-ho en una paraula seria molt

d'ART.

Cançons de tots els temps
unides a les veus afinades i desafinades dels espectadors
i a les paraules dels artistes i cantautors que feien breus monólegs plens d'ingeni.
Tota aquesta varietat de components formaren el còctel perfecte per a
UNA NIT DE DISSABTE A BARCELONA AMB BONA COMPANYIA.

Molts petonets per als que saben trobar aquells còctels perfectes!!!

Converses

2009-01-30T00:44:00.000-08:00

Llavors m’assec al seu costat i les paraules comencen a sorgir soles...Què més dona el que parlem o diguem, d' una cosa en surt una altra i d' aquesta altra la de més enllà. Anem fent salts en el temps i l' espai, i les hores ara son minuts i els minuts s' han convertit en fugaços segons que se’ ls emporta la nit i gairebé sempre la matinada.
Somriures de mitja rialla o esbojarradament. Son aquells petits instants que t’omplen l’ànima i que ja mai s’esborren, ja que a partir d’ara formaran part dels nostres cors.
Ens hem convertit en els mags de la nit i en els reis de tots els somnis i insomnis...Recreem histories presents, passades i futures ja que tenim a la mà la vareta del nostre destí creatiu.
Sentim el caliu d’una companyia que dona sense pretensions, sense demanar res a canvi. Tan sols espera assaborir aquests breus moments de cel que se li ofereix poques vegades a la vida.

Un petó per a tots aquells que saben assaborir aquests instants.

Fred

2008-12-18T03:29:00.000-08:00

Fa molt, molt, molt de fred...
Però el pitjor de tot no és saber de la seva existència,
sinò el recorregut que fa esgarrapant els teus ossos, la teva pell i les teves articulacions,
la terrible sensació d'immobilitat que ens produïx,
la pèrdua de la nostra energía vital.
Ens convertim en éssers inerts,
anem morint durant l'estació hivernal, per a després renéixer en l'estival.
Cal-freds, Cal-freds, Cal-freds
junt a pells de gallina, nassos vermellosos i ulls que ploren...
Res se li rebel·la, res se le interposa en el seu camí
Ell bufa, mulla, gela
i així ens quedem tots...petrificats davant la seva presència.
Petonets congelats!!!

Trànsits

2008-11-26T01:24:00.000-08:00

No podria definir-me dins de cap espai terrestre de la geografia espanyola, no obstant això, sí que podria fer-ho de les costes que l' humitegen...la meva naturalesa per això hauria de ser aquàtica, sóc un ésser de la mar, nascuda i criada dintre de les entranyes del mediterrani, sal i sorra configuren el meu cos i esperit i les seves aigües donen vida als fars que em guien en aquest caminar... blaus i cristal·lins. Quan vaig néixer les ones em feren l'ullet i els meus es van tornar del seu color com per art de magia: blancs per la seva escuma i blaus-grisos-turquesos segons les estacions de l'any. El trànsit dels meus dies de caminar es succeïx com l'esdevenir d'aquestes ones...Tot comença un dia 11 (nombre de transcendència vital en el meu recorregut) d'octubre de 1982, en la sublim ciutat de Barcelona, cabdal que ha inspirat a nombrosos creadors de la paraula i de la imatge, i de la qual s'han contat les mil i una històries en les seves mil i una nits i dies. L'origen d'aquest esdeveniment va tenir la seva solemnitat, doncs va estar acompanyat d'un dels emblemes més singulars i bells de la metròpoli, la "Sagrada Família" de Gaudí, temple que es va començar a construir en 1882, just 100 anys abans de la meva vinguda. Bella curiositat d'inicis... En aquest inigualable paratge es van succeir els meus primers 4 anys de vida, que encara que no recordo vivament, de tant en tant es dibuixen llunyanes imatges dels meus jocs al parc prop de l'emblemàtic santuari. Però la vida com bé sabem té aquestes anades i vingudes inesperades que ens fan canviar de rumb en el moment just i precís. D'aquesta imponent ciutat els meus progenitors van decidir traslladar-se a una petita localitat just al costat del mar, Cambrils. Recordo la meva infantesa amb la meva mare i els meus dos germans barons, que eren com Zipi i Zape, però amb més innocència i de quan ens duien al port que estava prop de la nostra casa i la meva mare ens feia somiar desperts amb les seves històries fantàstiques, que a partir d'aquí han format sempre part de la meva constant imaginació i dels meus somnis. Van ser anys de llibres fantàstics, històries increïbles i de jocs interminables plens d'aventures. Però de nou es produïa una nova fase en la meva vida que canviava la paraula infantesa per la d'adolescència. A l'edat dels 12 anys vaig tornar a canviar de casa. La meva nova destinació era un dels pobles més extravagants de tota la geografia hispànica. Un cúmul d'edificis d'altures infernals vorejant de nou el meu benvolgut mar mediterrani que sempre m'ha anat acompanyant en tots els meus trajectes vitals. Benidorm, el poble dels gratacels, pel que l' han arribat a cridar el Manhatan espanyol. Allí vaig viure pràcticament tota la meva adolescència, fins que als 17 vaig tornar a canviar de ciutat per a emprendre els meus estudis de creadora d'històries. Vaig viure fins als 24 anys en aquesta ciutat anomenada València, un dels llocs on vaig començar a aprendre les coses per mi mateixa i a prendre les meves primeres decisions de vida. València és una capital, però encara així conserva aquest encant dels pobles grans. Podria definir-la com un compendi harmònic entre una ciutat clàssica i moderna alhora. Amb algunes cases antigues i altres més noves i on el sol sól brillar la major part de l'any. Als 25 anys, vaig decidir emprendre una nova aventura i vaig anar a viure a una de les ciutats més cosmopolites que es coneix, Londres. Aquesta ciutat em va canviar la idea de veure el món, doncs aquest ja no s'assemblava a un petit pèsol en el qual jo era la principal protagonista, sinó que aquest diminut cercle va començar a créixer cada vegada més i més, gràcies a totes les persones que s'anaven acostant a la meva vora, convertint aquest món en una gran esfera de persones de tots els colors i condicions. Ara amb 26 anys, vaig tornar a aquestes terres mediterrànies que tant enyorava, doncs les coincidències circumstancials així ho han decidit. A causa del meu creixement nòmada, crec que he après a emmotllar-me a tot tipus d'ambients i panorames gairebé sempre mullats. Alguns em solen anomenar el camaleó marí que canvia de color blau segons l'ocasió...estrany bitxo. La meva última visita, la ciutat dels indrets màgics, Paris. Potser algun dia sigui la meva pròxima destinació, però tot i així han de donar-se les coincidències oportunes. Ja els contaré?

Un petó a tots des de la ciutat dels gratacels!!!

Invitació per a escriure...

2008-11-05T05:05:00.000-08:00

Després d'aquest llarg parèntesi literari, i gràcies a la petició d'alguns de vosaltres, reprenc de nou un dels meus majors plaers, escriure'm a mí mateixa i a vosaltres per a recordar el que sóc/som. Estic ara en una nova aventura vital, el seu nom és psicoastrología Karmica, us la presentaré més endavant, ho prometo. Ara em conformo amb mostrar-vos un dels meus primers treballs del taller, un poema sobre mi que m'agradaria compartir amb tots vosaltres. Allà va:

(Va ser escrit originariament al castellà, per això el deixo com estava, es més que res per les rimes)

¿COM SÓC JO?

Soy fuerte como el acero a la vez que débil cuando tengo miedo
Soñadora como ninguna, aunque vea la vida muchas veces cuesta arriba
La originalidad y creatividad me acompañan hasta la eternidad
Puedo llegar a mentir solo por no herir
Soy sociable y habladora aunque muy tímida cuando se me incomoda
La inseguridad forma parte de mi esencia y nunca tengo paciencia
Suelo ser demasiado exigente y siempre escucho lo que me dice la gente
Busco la justicia en todo lo que me rodea y llegan a decirme que soy demasiado buena
La ternura es mi lema sobre todo cuando se tema
La incesante melancolía está presente en mí noche y día
Mi madre me veía inocente y yo me enfadaba tontamente
He llegado a sentirme diferente quizás por ser demasiado transparente
Debo aprender a confiar para andar sin titubear
A veces suelo percibir más de lo que puedo decir
Siempre pienso que no puedo porque tengo la autoestima a cero
Pero nada más me ponga supero lo que se me proponga

Jo mateixa

Tapís de blaus

2008-09-11T04:38:00.000-07:00

Pot algú sentir-se com un tapís de blaus difuminats?

TRISTESES BLAVES

Si avui hagués de plasmar la meva ànima aquest seria el reflex perfecte que defineix el que es mou dins de mí,

Tapís de blaus clars i foscs.

Amalgama de tonalitats que es desdibuixen unes amb unes altres assolint tenyir els meus buits buits.

Petons blau difuminat per a tots...

Abans del capvespre

2008-09-09T23:27:00.000-07:00

Ahir estaba veient "Abans del capvespre" i necessito preguntar algo...

Com pot ser tan mágica la seva conversació?

Us recomano aquesta película

Petons mágics per a tothom!!!

Ho'oponopono

2008-09-01T02:36:00.001-07:00

Ihaleakala té el títol de doctor de psicologia i en el seu moment va practicar en la seva Hawaii nadiu aquesta professió, en l'Hospital Estatal d'Hawaii , però el més important és que és un Kahuna ("guardià dels secrets") i successor espiritual d'altra Kahuna extraordinària Mornah Simeona.

Ho'oponopono en hawaià vol dir "rectificar un error". D'acord amb els antics hawaians, els errors procedeixen de pensaments que estan influenciats per memòries doloroses del passat. El Ho'oponopono és una via per a alliberar l'energia d'aquests pensaments dolorosos que causen desequilibri i malalties. Ho´oponopono; un sistema ancestral de comprendre la vida i l'esperit que oferix respostes per al nostre món actual i que el Dr. Ialeakala ha posat al dia.

Ho'o significa "causa" en hawaià i ponopono" significa perfecció.

Tots tenim l'habilitat de tornar a l'estat perfecte original on no existia divisió o dualitat en nosaltres, comparable a una pàgina en blanc on no existeixen idees preconcebudes i regna un perfecte estat de pau"- . Ell indica que " creguem el nostre univers físic exactament com és. I no solament això sinó que cadascun de nosaltres té el poder de corregir el pensament erroni que pot crear una realitat imperfecta. O, dit amb altres paraules: tot existeix com pensaments en les nostres ments. No hi ha res fora de nosaltres. Tot està dintre de nosaltres."I conclou: "la teva ment és el teu propi projector . Si no t'agrada la Pel·lícula, detens el projector i poses altra nova, és tan simple com això. Creguin-me - Funciona "El Ho'oponopono en realitat és molt simple.

Per als antics Hawaians tots els problemes es reduïxen a un pensament. Però tenir un pensament no és en si un problema. Llavors quin és el problema? El problema és que tots els nostres pensaments estan imbuïts de memòries doloroses, memòries de persones, llocs i coses. Quan es practica el Ho'oponopono, la divinitat pren el pensament dolorós i ho purifica. Llavors té lloc una mica meravellós, no només l'energia negativa queda neutralitzada, sinó que desapareix. En el seu lloc queda un espai en blanc. Els budistas ho criden el Buit. L'últim pas consisteix a permetre que la Divinitat entre i ompli el buit amb llum.

Els hawaians d'antany van ser psicòlegs i psiquiatres extraordinaris que van aprendre a entrar en contacte amb els vasts poders de la Ment. El Ho'ponopono era una part inseparable de la seva filosofia de la vida i de la seva manera de viure. Aquest procés permeaba cada fibra de la seva existència, de les seves relacions familiars, de les seves activitats, de l'educació i formació dels nens i de la seva relació amb la naturalesa i amb el cosmos.

El propòsit fonamental del Ho'oponopono és descobrir la divinitat dintre de nosaltres. Mitjançant el Ho'oponopono és possible entaular una relació pràctica amb la divinitat i aprendre a demanar a cada moment que els nostres errors de pensament, paraula i acció siguin netejats. El resultat final és la llibertat, l'assoliment de l'alliberament total del passat.

Petonets Ho'oponoponics per a tots vosaltres!!!

Senyal d'entrada

2008-07-29T00:08:00.001-07:00

Benvolguda gent que pulula per la blogosfera:

Després d'un llarg parèntesi repetit amb anterioritat, us desvetllo els meus últims descobriments personals. Un esdeveniment que ni tan sols podia pensar que estigués dintre dels meus plans de vida. un fet que va venir cap a mi sense la intenció desbordada que moltes vegades poso en les coses, i no obstant, un dels majors regals que m'han fet els meus estimats Guies Espirituals.

Ja ho he anat esmentant amb anterioritat, però és ara quan ho puc concretar en paraules: se m'ha donat la clau d'un dels majors tresors de la humanitat. La clau que obre els Registres Akashics, la immensa biblioteca on es troben recopilades les vides de totes les persones que alguna vegada van transitar per aquest planeta.

Els seus ensenyaments, els seus camins, en definitiva l'ànima de cadascun de nosaltres. Per als que no coneguin el que són, els deixo un fragment de Lobsang Rampa que ho explica molt clar:

Els Arxius Akáshics, són una forma de vibració, no solament lluminosa, perquè comprenen igualment la llum i el so. Aquesta forma de vibració no té sobre la Terra terme algun que la descrigui. Els Arxius Akáshics es formen de les vibracions indestructibles que constituïxen la suma total dels coneixements humans, que emanen del món en molt semblant forma de la qual es difonen els programes de la ràdio. Tot quant ha succeït en aquest món, encara existeix en forma de vibracions. Els Arxius Akáshics contenen el testimoniatge de tot quant ha succeït en el món. Els diversos mons tenen, cadascú, els seus Arxius Akáshics, de la mateixa manera que cada país posseïx els seus propis programes de ràdio. Tots aquells que posseïxen coneixements suficients, poden sincronitzar amb l'Arxiu Akáshic de cada món; no tan sols del seu propi, i es poden assabentar dels esdeveniments històrics i de les falsificacions contingudes en els llibres de la història. Però, en els Arxius Akáshics, hi ha una mica més que un recurs per a satisfer la pròpia i vana curiositat. Podem consultar-los i veure els nostres plans personals. Quan morim per a aquest món, anem a un altre plànol d'existència, dintre d'ell, com tots, hem de veuren's cara a cara amb les pròpies obres; el que vam fer i el que deixem de fer, tenint que fer-ho. Veurem el conjunt de les nostres vides, amb la velocitat del pensament. Ho veurem a través dels Arxius Akáshics, i no només des del moment que duguéssim les coses a la pràctica, sinó des d'aquells moments abans de néixer, en els quals planejavem com i on hauríem nascut......Amb l'Arxiu Akáshic podem viatjar cap a enrere al llarg del camí de la història; veure tot quant ha succeït, no tan sols en aquest món, sinó també en altres mons; Un dels més vells somnis de la Humanitat ha estat el de poder disposar de «viatges a través del temps». Aquests somnis no passen de ser meres concepcions fantàstiques mentre existim dintre de la nostra carn i sobre la Terra; ja que l'embolcall carnal ens limita d'una manera trista; són els nostres cossos tan lamentablement condicionats, i la nostra necessitat d'aprendre sobre la Terra, el que ens ha implantat en els nostres ànims tantes dubtes i indecisions, que abans de sentir-nos convençuts necessitem el que cridem «proves». El talent per a descompondre una cosa en una sèrie de peces per a veure com funcionen i assegurar-se que no poden funcionar d'una altra manera.

Petons Akashics per a tots!!!

Merkabah

2008-07-14T23:14:00.000-07:00

Començo a construir el meu trencaclosques i la primera peça de totes es aquest símbol,
el Merkabah...
Encara em queda molt per compendre, però sé que estic en camí...

Ha arribat el dia!!!

2008-07-11T00:58:00.000-07:00

Avui, dia 11 de juliol, nombre significatiu en la meva agenda personal serà un dia de grans respostes a moltes de les preguntes formulades durant temps inmemorables.
No podia ser altre dia que aquest, per a transformar el meu interior en un llenç nítid i impecable. Per primera vegada aconseguiré pintar cadascun dels detalls que em representen conscientment i aprendré el sentit de les meves agulles de rellotge.
Buscant en els meus registres akashicos...
Petonets amb respostes!!!

Pinzellades...

2008-07-04T04:13:00.001-07:00

Hi ha moments a la vida en els quals sembla que la coses semblin seguir un determinat camí precís i exacte...sense titubejos. I és just en aquesta situació en la qual un sent una gran seguretat pels passos que dóna. La incertesa s'esfuma com el fum d'una xemeneia i s'evapora perdent-se en la immensitat del cel blavenc.

Després de preguntar-me, d'indagar, de buscar per tots els racons...se m'ha concedit una resposta més clara del que mai hagués pogut imaginar. Gràcies a ella aconseguiré encaixar les meves petites parts del trencaclosques que vaig portar amb mi a aquesta realitat.

Sé que sona a misteri enigmàtic i embullat, però en realitat no ho és. Suposa el que m'he estat preguntant des que tinc ús de raó, tan sols es desvetlla una capa del tul que ennuvola els meus ulls i no em deixa veure les claus de la meva comesa.

Encara que sembli l'alliberament final de gran part dels meus lligaments, també suposa una de les majors responsabilitats que mai se m'ha atorgat. A l'expandir la meva consciència tots els meus actes han de ser acords a la meva vibració. Malgrat tot això seguiré tenint lliure albir per a les meves decisions finals.

És com viure amb més sentit cada gest, paraula, acte...Aquesta nova situació em produeïx una mica de temor, sempre apareix aquest pessigolleig de nerviosisme a lo nou, lo desconegut, lo inexplorat...però tot i així, és la resposta al que he anat buscant des de sempre, una cosa tan quotidiana com el meu dia dia.

Els meus estimats lectors, aviat us explicaré amb més detall aquest nou coneixement... Si se m'és concedit.

Petons amb pinzellades

En la meva petita illa...

2008-07-01T03:51:00.000-07:00

Els meus estimats lectors bloggeros...

Sento la meva tardança per aquests mons de la blogosfera, però és que em vaig quedar un temps, més del que pensava, en la meva petita illa oceànica.

És un lloc al que solc acudir en nombroses ocasions després de diferents fases de creixement personal, i és allí on comença la recapitulació de tot el procés que vaig viure amb anterioritat.

Passo hores i hores només contemplant amb els ulls de la meva consciència, els ulls més savis que existeixen, sempre cap a l'horitzó esperant les senyals necessaries que m'indiquin cap a on es dirigeix el meu pròxim camí.

I per fi sembla que l'arbre que vaig plantar està donant els seus fruits, per cert ben saborosos...dolços, tendres i molt suaus.

L'estiu va arribar de cop i volta amb inesperades notícies...

Us seguiré contant ben aviat.

De camí a Oz

2008-05-29T23:36:00.000-07:00

On anirem amb les nostres sabates vermelles?

Petonets caminaires!!!

Regant la meva orquidea

2008-05-29T23:34:00.000-07:00

Quina és la teva flor preferida?

Tancant ulls i creant!!!

2008-05-28T01:42:00.000-07:00

Avui tanca els teus ulls i comença a imaginar la realitat que vas a crear a partir d'ara.

No et quedis curt,

No escatimis.

Mira cap a la més alta de les muntanyes,

crea el món que està al teu interior i després reprodueix-lo.

Allí és on t'espero,

en les teves fantasies,

en l'inimaginable,

en l'impossible,

en el cel,

en el paradís...

Us espero allí veniu quan vulgueu!!!

Petons de cel per als meus estimats lectors que ja tenia una mica descurats!!!

On está l'amor?

2008-05-13T13:46:00.000-07:00

Es troba en els llocs més inimaginables...
Petonets amb café!!!

Gelat de llet merengada

2008-05-07T14:20:00.000-07:00

Avui per a satisfer el nostre paladar uns gelats de llet merengada y una mica de canela.

Petons merengats!!!

No et fies dels teus ulls...

2008-05-06T03:42:00.000-07:00

Si la realitat que veiem amb els nostres ulls ens enganya llavors... què és la realitat?

Petonets enganyosos!!!

Granada, un Swami i viure sense espectatives

2008-05-05T03:25:00.001-07:00

El mestre va dir: Per què les persones no són felices?

I va respondre: perque tenen por.

Seguidament ens va tornar a interrogar:

I per què tenen por?

I va tornar a respondre'ns de nou: perquè viuen amb expectatives.

Després dels ensenyaments vam assolir la integració total amb l'obertura interior i la meditació final.

Petons meditatius per a tots!!!

"Glamour"

2008-04-30T03:20:00.001-07:00

Qué es aixó del "Glamour"?
Es només qüestió d'estètica?
Podria ser un estil de vida?

Avui, espirals interrogatives per als meus estimats llegidors.
Petonets "Glamourosos"!!!

Fragàncies

2008-04-29T05:16:00.000-07:00

Passos...

2008-04-28T00:47:00.001-07:00

Començo a albirar un camí...
Estic a l'espera del gurú que em guiï en els passos per a recórrer-lo.
Camí d'intuïcions i senyals amagats en metàfores visuals
que només el savi és capaç d'interpretar i fer veure.
Et demano que em donis la teva mà saberuda
doncs només així podré emprendre la ruta amb coneixement de causa.
Ara em trobo perduda
en el caos de les corrents literaries, filosòfiques, estètiques i artístiques...
amb rumb però sense definició.
Vull nodrir les meves entranyes,
conèixer als originaris de totes les teories, tractats, assajos i catecismes...
Només així comprendré millor el sentit del camí
i aconseguiré caminar amb passos més ferms, sense titubejos ni vacil·lacions
podent admirar el paisatge des de totes les visions perceptibles.
Una salutació a tots els meus benvolguts ull-lectors després d'una setmana de reflexió!!!

El meu piano...

2008-04-22T08:36:00.000-07:00

Toco amb el meu piano aquella melodia d'antany.
Suau puntejat de cortxea i semicortxea.
Arpegis acompanyats d'una escala en do major
Pianissimo i allegreto
Combinació de blanques negres i rodones
Així sóc jo, tocant... Suau melodia d'antany.

Nominacions...

2008-04-17T23:22:00.000-07:00

La veritat és que mai havia rebut una nominació per part de ningú...així que com diria el Rei d'Espanya: "Això m'ompli d'orgull i satisfacció"...

Segons he pogut llegir en el blog que m'ha nominat, el blog d' Angie he d'escriure 8 coses que m'agradaria fer en la meva vida, vegem quins són...

L'ordre no té importància, doncs és com em van sorgint...

1-Saber estimar.

2-Descobrir la meva missió en aquest món

3-Trobar als meus guies pel camí

4-Esbrinar les senyals que apareixen davant els meus ulls

5-Adquirir una major comprensió de les persones i les coses.

6-Manifestar tot el que hi ha dins de mí.

7-Convertir cada somni en realitat.

8-Despertar.

Avui dono la cara...Un petó nominat!!!

Ment..

2008-04-16T01:37:00.000-07:00

Després dels meus exercicis nocturns meditatius es materialitza el següent despertar en la meva consciència superior...La meva ment és l'encarregada de coordinar la realitat que estic percebent en el meu dia a dia. Les coses que veig o percebo estan dictades per ella, és la tirana de la meva percepció del que és real. Però quan la reconec tot desapareix...el no-res es fa present, una vegada trobo el truc del prestidigitador tot s'esvaïx com en el pas d'un somni a un altre. No queda res tangible. La realitat es descompon per segons. Sensacions, idees, emocions...tot és el mateix, la gola fosca d'un llop s'ho empassa tot d'una mossegada. No obstant això per primera vegada sóc ama del que va a succeir en el meu escenari. Jo trio el que vull veure, el que apareixerà davant dels meus ulls o s'esfumarà per a sempre. Tinc el poder de crear i recrear la realitat que vull per a mi. Per fi sóc conscient de tot. Desapareixen les barreres del temps i l'espai, sóc aqui i ara, però també sóc ahir o demà, estic aqui, però també allí i a tot arreu alhora. Ara ja no hi ha una linialitat doncs tot sorgeix sense sentit aparent. Raciocini o sense raó s'uneixen formant una veritat major. Els antonims es donen la mà completant el cercle.

Desperto al matí. Tota aquesta claredat se n'ha anat, i de nou sóc la qui era, la que sempre he sigut...idees, sensacions, emocions tornen a acollir-se dins el meu cap, ment, realitat...

Petonets amb petits despertars!!!

Bunyols de Carabassa

2008-04-14T11:55:00.000-07:00

Ahir vaig tenir una tarda molt entranyable de diumenge, ja que va tenir lloc la reuinió de les grans dones de la casa, entre elles la meva àvia. Una dona forta on les hagi, que ha sofert la cruesa de la vida i del pas del temps més que ningú que jo hagi pogut conèixer en aquest món. Així eren totes les dones que em van envoltar ahir en la preparació d'aquest meravellós berenar típic de la "terreta".

El primer pas va ser la preparació de la massa. Amb uns trossos de carabassa bullits a foc lent, farina i aigua tèbia vaig començar a pastar suaument amb les dues mans i desfent els petits grumolls que es formaven dels ingredients afegits. Després d'una estona li va tocar el torn al llevat, element fonamental per a donar-li tota la consistència necessària.

Després d'estar una bona estona pastant i pastant per fi la massa estava llesta per a ser elaborada per les mans mestres de les millors cuineres del món: la meva àvia i les seves amigues les altres àvies.

Ens reunirem totes en cercle al voltant del foc i començà el ritual. Amb els utensilis necessaris començarem a submergir la pasta dins la caldera banyada d'aquest verd oli que només pot sortir de les olives del meu benvolgut avi, una de les persones que estima més als seus arbres que a qualsevol altra cosa. Mentre elles introduïen el que després es convertiria en els anhelats bunyols jo seguia removent la pasta, doncs com em van aconsellar les sàvies cuineres no hem de deixar de remoure-la, és com la vida mateixa...mai es parar de caminar!!!

L'elaboració va estar endolcida per les històries més variopintes...històries de vida, històries de mort, històries secretes...històries d'experiència...en definitiva històries de totes.

I al final, després de tot el treball va sortir el resultat uns bunyols carregats d'amor, de dolçor, d'un sabor al de sempre, al de tota la vida...la tradició encarnada de generació en generació.

Petonets amb sabor a bunyol per a tots!!!

L'ampolla

2008-04-10T05:27:00.001-07:00

Com està l'ampolla?

Mig plena o mig buida

Petonets d'una ampolla per la meitat.

On s'emporta el vent les paraules?

2008-04-03T00:17:00.000-07:00

Sempre m'he preguntat on van a desembocar els rius de les paraules que emanen dels nostres llavis.

Paraules:

d'amor,

d'odi,

de tendresa,

de menyspreu,

amb sinceritat,

o de mentida...

Somnis,

promeses,

i esperances

mai complerts...

On queda tot això?

Potser tot es converteix en un:

bla, bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,

bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla,bla...

Petons emportats pel vent.

Ronronejar

2008-04-02T05:43:00.000-07:00

Avui ronronejo
Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...
Continuat i plàcid
Petons de gat!!!

L'amant

2008-04-01T14:03:00.001-07:00

Un cúmul de sensacions desbordants s'han precipitat cap a mi.

Passions, Desitjos, Prohibicions, Impossibles, Principis i Finals captiven la meva ment i els meus sentits fins a dur-los a un món sensorial inimaginable.

El viscut queda per a sempre gravat sobre carn viva, inesborrable, impenetrable, inamovible.

Un petó d'amant per a tots.

Buscant les meves senyals...

2008-03-28T05:35:00.001-07:00

Com aquest gat negre amb ulls a la guaita estic jo en la recerca de les meves senyals.

Petons a la recerca de respostes!!!

Ahir em vaig comprar un vestit

2008-03-27T14:34:00.000-07:00

Ahir era un dia d'aquests gris fosc gairebé negre dels quals t'enclavaries dintre del teu refugi i t'enfundaries amb mil i un cobertors. Feia tant, tant, tant fred, que no em sentia ja ni la punta dels meus dits grossos del peu. Encara que vull advertir-vos que sóc molt, molt, molt fredolica.

I com la meva essència és la contradicció en estat pur, vaig sortir al carrer i em vaig disposar a canviar aquest dia gris per un replet de milers de colorins, així que em vaig passejar pels voltants de la meva ciutat, assaborint els meus llocs preferits: el meu mar mediterranio, el meu passeig per la platja, els tortuosos i estrets carrerons que es creuen i entrecreuen uns amb altres com un autèntic laberint... i llavors el vaig veure. Jo no sóc una nena capritxosa i malcriada en l'art del consumisme compulsiu, sinó que més aviat sòlc primer observar per a després decidir el més convenient per al meu vestuari. Però com us vaig dir, ahir era un dia gris...i, això canvia totes les coses. El seu color tan alegre em va captivar de seguida, i va aconseguir treure'm d'aquest fred primaveral que ara ens aguaita, per a adentrame en la futura càlida estació de l'estiu. Els núvols que ahir encapotaven el cel, es van anar fonent per a tornar a fer brillar el sol amb tota la seva plenitud.

Aquest dissabte potser estreni el meu vestit nou. Un petó de colorí colorat!!!

Maduixes amb nata

2008-03-26T02:44:00.001-07:00

Quin deliciós manjar!!!

Vermelles de l'amor,

puntejades com les delicades pigues d'un bell rostre.

Cor ametllat,

embolicat dins d'un halo celestial que les eleva cap a lo més alt del nostre paladar.

Banyades amb el mantell hivernal de la neu més dolça

van desbordant els nostres sentits.

Petons de maduixes amb nata per a tots!!!

El meu final feliç

2008-03-25T02:54:00.000-07:00

Quan algú pensa en un final feliç s'enrecorda de les meravelloses pel·lícules de dibuixos animats, de Disney, com no... en les quals el jove príncep besa a la bellíssima noia treta d'un fabulós i màgic conte de fades per a a partir d'aquest moment menjar perdius cada dia de la resta de les seves vides.

És això un final feliç?

O potser és el final feliç que se'ns ha mostrat per a buscar seguir-lo a ulls clucs?

Jo no vull menjar perdius fins a la fi dels meus dies, ni ser la bellíssima dama d'un conte de fades i ballar amb el príncep d'aquest regnat de mentida...vull un món de (la) veritat, en el qual encara que se somiï, sempre imprescindible, sigui de carn i os.

Un final no és tan espectacular com el que se'ns conta en els telefilmes, perquè quan parlem de fi en un conte no es sol esmentar la mort sinó les perdius, repletes de petons d'amor i edulcorades amb alegria i felicitat infinites. La fi que jo conec és mort, tristesa, malenconia, desemparament...i sovint, solitud.

Aquest és el fi més real i cert que conec, doncs quan acabin els meus dies, no crec que estaré en un castell ple de joies, or i luxes innecessaris, sinó en un hospital ple de malalts igual que jo esperant els seus últims dies. No crec que estaré preparant una festa per als meus il·lustres convidats, sinó rebent potser a les últimes persones que han pogut significar algo especial en la meva vida, i no crec que seré la bellíssima donzella amb les seves millors gal·les, sinó, si és possible que no sempre succeïx, una dona amb la cara banyada d'arrugues amb el seu tradicional pijama blau claret dels hospitals.

Sé que és bonic somiar, jo ho faig cada dia per a poder sobreviure en el dur avatar de la vida, però no són aquests somnis de princesa enamorada, sinó de dona experimentada, que busca un sentit real a la seva vida, que encara que somiï en mons fantàstics no són com els que se'ns mostren en els contes sinó històries de pell i sang com la que corre per les meves venes.

Dolor és vida i tot el que manqui d'això no és real, o si ho és, aquesta plenitud és només qüestió de segons, moments fugaços que ens donen pinzellades d'esperança per a viure millor l'altra cara de la moneda. Somiar és bo, però sofrir és necessari per a comprendre millor el món on habitem.

Un petó per a tots els que somien amb altres contes de fades!!!

Somriures

2008-03-13T15:01:00.000-07:00

Que bell és el somriure, veritat?

Cada persona té el seu peculiar...N'hi ha d'orella a orella, n'hi ha a mitges, n'hi ha bergants i burletes, n'hi ha de malícia, n'hi ha d'assentiment, n'hi ha amb tendresa o amb riure inclòs, n'hi ha pels carrers d'algun desconegut o n'hi ha de complicitat entre dos amics, però sempre un somriure ens transmetrà un sentiment de felicitat i alegria. M'agraden els somriures.Un somriure de dijous d'orella a orella per a tots!!!

Submergir-se

2008-03-11T11:37:00.000-07:00

Avui em submergiria en aquestes aigües cristal·lines i no tornaria a sortir mai més.

La metamorfosis de l'èsser humà

2008-03-10T02:09:00.001-07:00

Cóm pot una cosa tan petita convertir-se en una cosa tant gran?
Aquesta és la metamorfosis de l'esser humà...transformant-se de larva a papallona.
Papallona que rondarà tots els llocs d'aquesta terra fins que les seves ales quedin esgotades dels seus dies de vol.
Un salut de dilluns a totes les papallones que rondeu per aquí!!!

Sense paraules

2008-03-06T14:00:00.000-08:00

Avui no tinc paraules per a expressar...els sentiments s'expressen sols.

Un petó per a tots!!!

Missatges ocults

2008-03-05T07:58:00.000-08:00

Després de llegir el blog d'un mag de les paraules ocultes, capaç de fer aparèixer i desaparèixer al seu antull tots els missatges xifrats a través dels seus laberints interiors, voldria fer-vos partícips d'alguns dels misteriosos poders que ens ofereix la divina providencia...si és que així la podem denominar.

En moltes ocasions caminem despistats perquè la nostra ment es troba torbada en altres menesters. A més d'això, li hem de sumar una força centrífuga de la incessant roda del dia a dia, més coneguda com a rutina, que ens arrossega incansablement cap a un estat de somnolència absoluta de la qual és pràcticament impossible sortir si no és pel sobresalt d'una cosa inesperada.

D'aquesta manera arribem al despertar, meta de la pràctica budista de la il·lusió de Samsra, en la qual s'afirma que en tot ser viu existeix el potencial d'assolir el Nirvana, després que es vegi, amb claredat i convicció plena com ho va fer el Buda, la verdadera naturalesa de l'existència i de la vida. Assolir aquest estat implica el viure una nova experiència de la vida, de la mort i del món, per la qual cosa s'adoptaria una nova actitud davant d'aquests.

Per això, quan ens despertem d'aquest somni profund al qual som sotmesos pels hàbits diaris, podem arribar a entreveure els missatges que la vida ens ofereix de les maneres més inimaginables: un tros de paper amb les paraules exactes que anaves buscant, una frase radiofònica en encendre el teu transistor responent un dels teus dubtes, un cartell publicitari amb aquesta resposta que estava en el teu inconscient però que no havia aconseguit sortir, la lletra d'una determinada canción...Aquestes i moltes més són les sorpreses que ens té preparada cada dia el destí per a aquells que viuen alerta, cercadors de veritats, exploradors dels detalls més petits.

Si a partir d'aquestes petites picades d'ull construim el nostre univers interior potser aconseguim assolir grans veritats, descobrir misteris infinits i arribar a tots els racons més remots d'aquest enigmàtic món.

Us convido a indagar, investigar, esbrinar, inquirir, explorar, sondejar, escrutar, inspeccionar, escorcollar, ensumar, furgar, curiosejar...fins que us adoneu que hi ha un món amagat en cada detall que apareix davant dels vostres ulls.

La fotografia d'avui és un cristall d'aigua. Fins i tot a l'aigua en podem trobar de missatges ocults, només cal descobrir-los. Un petó ple de missatges ocults d'amor per a tots!!!

Ànimes bessones

2008-03-03T05:32:00.000-08:00

¿Creieu que les ànimes bessones existeixen?
O es el remei màgic per a curar les nostres ànimes després d'un desengany?
¿Hi ha una sóla ànima per a cadascún de nosaltres?
O hi ha més d'una?
¿Qué succeeix quan trobem a la nostra ànima bessona?
Un petonet de dilluns per a totes les ànime bessones o no!!!

La nena

2008-02-29T13:24:00.000-08:00

Aquesta és la nena que sempre porto dins, la que creu que tot és un somni, un joc, una aventura i no vol créixer, potser té el complex de Peter Pan, però li és igual continuarà sent el que és...una nena.

Qué pasarà per dalt?

2008-02-28T00:24:00.001-08:00

Quan veig aquest tipus de fotografies sempre m'imagino que és el que estarà passant per dalt...Expliqueu-m'ho vosaltres. :-) Un salut desde baix.

L'acomiadament

2008-02-27T01:28:00.000-08:00

No hay mas vida, no hay

No hay mas lluvia, no hay

No hay mas brisa, no hay

No hay mas risa, no hay

No hay mas llanto, no hay

No hay mas miedo, no hay

No hay mas canto, no hay

Llévame donde estés, llévame

Cuando alguien se va, él que se queda sufre más

No hay mas sueños , no hay

No hay mas tiempo, no hay

No hay mas miedo, no hay

No hay mas fuego, no hay

No hay mas vida, no hay

No hay mas rabia, no hay

No hay mas sueño, no hay

Llévame donde estés, llévame

Cuando alguien se va, él que se queda sufre más

Cuando alguien se va, él que se queda sufre más...sufre más....

Amb aquesta cançó de Shakira no hi ha més paraules d'acomiadament per a la persona que més m'ha importat en aquesta vida. Segur que el cel li va obrir les portes de bat a bat.
Un gran petó, pero espero que no sigui d'acomiadament. :-)

Nux moschata

2008-02-25T23:30:00.001-08:00

EN 1796 Samuel Hahnemann, metge de Leipzig de poc més de quaranta anys, va experimentar en el seva pròpia persona els efectes de la quinina, un fàrmac conegut ja en el segle XVII: i amb sorpresa es va adonar que, en un individu sa, la quinina tenia efectes semblants als quals combatia eficaçment en un malalt.

Naixia així el que el propi Hahnemann va definir com "homeopatía", és a dir, el tractament de les malalties mitjançant el principi dels símils, mentre que la medicina oficial es classifica com "alopática", ja que lluita contra la malaltia, en la major part dels casos, mitjançant operacions que s'oposen als símptomes.

En la pàgina 25 de la seva obra més important, el Organom, Samuel Hahnemann diu textualment que "qualsevol trastorn que afecta als éssers vius pot ser combatut i vençut per un trastorn més fort que, sense ser idèntic al que es desitja combatre, sigui no obstant això, semblant en les seves manifestacions". Tal afirmació pot ser encara avui considerada el principi teòric fonamental de la medicina homeopática.

Per a sostenir les seves tesis, els homeópates es basen fonamentalment en el nombre i la qualitat de les curacions obtingudes. "En medicina observen, que no és tan important entendre el perquè de la teràpia, sinó poder constatar l'èxit positiu."

Els propis homeópates reconeixen a més que no tots els trastorns poden resoldre's satisfactòriament amb els seus mètodes: les lesions anatòmiques, per exemple, s'escapen al seu control i el mateix pot dir-se de molts tipus de tumoraciones. No obstant això, altres malalties, com les cefalees, els trastorns digestius, les malalties infeccioses o les funcionals d'origen nerviós, trobarien en el tractament homeopátic el millor remei per a combatre-les i superar-les.

El segon principi de la medicina homeopática és el coneixement del que es denomina "el terreny" sobre el qual s'actua. Hahnemann va observar en efecte que les malalties no es desenvolupen de la mateixa forma en els diferents individus, sinó que adopten un caire particular en funció de les característiques fonamentals de les diferents persones.

En línies generals pot dir-se que un bon metge homeópata no guareix la malaltia sinó que guareix a cada malalt en particular, tractant d'emmarcar els trastorns en la història clínica completa del pacient i en les seves tendències orgàniques originals. Sintetitzant podríem dir que cada persona té una substància que l'identifica, per això, a partir de l'esbrinament de la seva substància base, es podrà tractar cadascuna de les malalties que el pacient experimenta.

Després de la visita a un homeópta aquest divendres passat la meva substància base sembla ser la nou moscada (nux moschata). Segons el seu anàlisi, el component més proper a la meva naturalesa seria aquesta substància, no obstant això, encara caldrà esperar a les pròximes consultes per a poder descartar totes les altres substàncies.

Sento no haver escrit ahir, però com les eleccions estan molt a la vora hi ha molta ovació per aqui. Prometo seguir escrivint aquests dias. Un petó homeopátic per a tots!!! Ciaooo.

La Bohème

2008-02-20T02:37:00.000-08:00

Ahir, en un dia plujós i nostàlgic vaig anar a veure La Bohème al Teatre Principal d'Alacant. Va ser una obra exquisita, inundada de moments plens d'autèntica emoció, en els quals vaig poder assaborir cadascun dels quatre actes amb tots els meus sentits desbordats. Els moments més àlgids estarrufaven la meva pell i la de tota la sala que va estar alli present gràcies a la brillant posada en escena dels artistes. Les seves veus eren com la dels àngels, assolint traslladar-nos a meitats del segle XIX.

La música de Puccini va ser d'una bellesa incomparable, perfectament adequada a cada moment de l'obra. Després de l'èxit de Manon Lescaut, Puccini va començar a buscar el tema per a la seva pròxima opera i al final va triar la novel·la d'Henry Murger "Scènes de la vie de Bohème".

El seu col·lega, Leoncavallo, li va oferir el llibret, però Puccini, pensava que no era suficientment bo i va suggerir a aquest posar música al seu propi llibret. Així ho va fer Leocavallo, i això va empènyer a Puccini a anunciar el projecte d'aquesta òpera. Encara que Puccini tenia una vida fàcil en Torre del Llac, i gaudia amb els seus amics del poble, van fundar un club La Bohème.

El compositor treballava tan ràpid com els seus llibretistes. Va estrenar l'opera abans que la de Leocavallo. L'estrena va tenir èxit, però no tant com la de Manon Lescaut. Les crítiques la van acceptar fredament. No obstant, el públic es torna cada vegada més entusiasmat amb cada nova representació, i al final Puccini triomfa amb les noves produccions de Palerm i Buenos Aires. En dos anys, La Bohème es va estrenar en les més grans ciutats del món, encara que va estar exclosa del programa de Viena.

Si voleu submergir-vos en una golfa parisenca plena de músics, escriptors, filòsofs i pintors no teniu més que endinsar-vos en la vida de la Bohème, una vida que encara que amb precarietat alimenticia, està desbordada d'un autèntic art.

Besets a tots, fins demà!!!

De quin color pintarse els llavis?

2008-02-19T01:00:00.000-08:00

Si hagués que triar un color tindria que ser el vermell perque és l'unic capaç d'encendre'ls.

El dolor

2008-02-18T04:20:00.001-08:00

La nostra naturalesa porta gravada en la seva pell la paraula dolor. Podem odiar-lo, menysprear-lo, maleir-lo, calcigar-lo, arrencar-lo, repudiar-lo, menysprear-lo...però tot això no serveix de res, doncs ell com gos fidel al seu amo ens acompanya en cada pas que donem, recordant-nos que som éssers humans i que el nostre cos té la fragilitat d'un cristall.

El dolor ens mossega per dintre enclavant-se en cada racó del nostre organisme i esgarrapant-nos cada tros de pell viva. Corroïx, crema, corca, esquinça i ens va consumint cada segon fins que no queda una espurna d'esperança.

L'ímpetu del dolor és tan magnànim que qualsevol moviment per tractar de fugir d'ell ho fa més enèrgic. Tanta és la seva vivesa que acaba amb el més mínim pensament recreant-se en el seu protagonisme cada vegada major.

No penses, pensa ell per tu. Cerques la seva amistat, però ell no entén d'agermanar perquè ell és un dèspota, un tirà, un dictador que exerceix tot el seu poder sobre tu destrossant cada segon vital que emergeix de les teves entranyes.

No obstant, el dolor no és en va, té el seu sentit i significat i arriba a ser el professor més autèntic que existeix. La seva presència es converteix en una classe magistral. Però no tots els ulls oberts poden veure els seus ensenyaments, solament els alumnes més avantatjats, aquells que són capaços d'observar més enllà de la pura aparença.

El dolor adopta totes les formes possibles: física, psíquica i fins i tot espiritual. En qualsevol de les seves formes se'ns fa present cada dia amb diferents intensitats; pot ser lleu, xiuxiuejant a la nostra pell com una suau brisa estiuenca o ficar-se en les profunditats més recòndites de la nostra ànima. La seva mobilitat és infinita. I ens conduïx als estats més esquinçadors que puguem arribar a: Sanglots, desesperació, amargor, angoixa...una mortificació en vida.

Però a pesar de la seva cara malévola, el dolor ens dóna un valuós premi: la fortalesa. Quan passa la tempestat, el moment més àlgid, la punta de l'iceberg, la seva força és transpasada al seu portador donant-li així un poder inigualable.

Un petó de dilluns dolorós!!! Fins a matí.

Companys de viatge

2008-02-15T04:45:00.000-08:00

Tota la nostra vida caminem al llarg del món, i en el nostre viatge anem trobant a persones que són essencials per a nosaltres. Aquestes persones ens ensenyen sobre la vida: com podem viure, com podem ser feliç, misteris sobre el dia a dia, els diferents punts de vista i altres cultures, llengües, idees...

Quan trovem aquesta classe de persones no podem deixar-les anar lluny perquè elles formen ja part de la nostra vida, tenen la clau de nosaltres mateixos i per descomptat, constitueixen un trosset del nostre cor. Per això, van a estar sempre en els nostres pensaments i sempre anem a recordar els millors moments que hem viscut amb ells.

Si perdem a aquestes persones especials en algun lloc, el nostre cor plora perquè necessita sentir prop a les persones que estima, saber que estan bé i que tot els va d'allò més bé. Ells formen part ja de la nostra ànima i per això no podem esborrar-los de la nostra essència.

El post d'avui va dedicat a una persona realment important per a mi.

Ens veiem. Fins el dilluns.

Cor o cor trencat...

2008-02-14T02:02:00.001-08:00

¿I tu de quin ets?

Clau

2008-02-13T00:33:00.000-08:00

Una clau obre portes, reixats, caixes fortes, misteris, enigmes, trencaclosques, cadenats, esposes i fins i tot cors.

En l'actualitat, tots necessitem protegir-nos per a poder sentir-nos segurs, i per això posem cada dia un pany que amaga la nostra verdadera identitat per a poder disfressar les nostres pors, i d'aquesta manera, ningú pugui accedir al nostre més benvolgut tresor: la nostra ànima.

Hi ha cadenats de totes eles mides i formes i n'hi ha de tant complicats, que ni el més despert dels lladres es capaç d'obrir. Però per això hi ha també tot tipus de claus, i totes elles ens ajudaran a obrir cadscuna de les diferents portetes de cel que constituexen la humanitat. Com que cada persona es única i irrepetible hem de buscar la clau correcta. De vegades hi ha claus que poden encaixar, però si no es la autèntica no podrem obrir eixe compartiment interior que guardem amb tanta ànsia.

Una vegada hem donat amb la clau correcta podrem entrar dins de mons inimaginables, impregnats de la bellesa més radiant, i amb els que podrem arribar a la comprensió més clara del seu portador. Com aquests móns son tant cobejats no deixem entrar a gairebé ningú, només a aquelles persones en les quals la confiança és el seu principal valor.

Jo en aquest blog us dono la clau del meu interior. A tots aquells que estigueu interessats us mostraré tot allò que conforma el meu món.

Petonets de portes obertes, sense cadenes ni reixats on tots esteu convidats!!!

Tres desitjos

2008-02-12T02:07:00.000-08:00

Si pogués demanar tres desitjos serien els següents:

Poder estimar a totes las persones que es creuen en el meu camí amb tota la passió que sorgeix per cada porus de la meva pell.

Sentir que el sol m'escalfa cada dia de la meva vida allà on em portin els meus peus.

Que la soletat no es converteixi mai en l'ama de la meva casa, sinó que sigui una passatgera més dins del meu tren vital.

Si poguessiu demanar tres desitjos, quins serien els vostres?

M'acomiado amb un petó de granota

Xarop

2008-02-10T23:55:00.001-08:00

Hi ha algun xarop que te'l prenguis i et cure de l'enfermetat de la "no aceptació a un mateix"?

Si el trobés em pendria tota la dosis de la botella per a curar-me ara mateixa

Pero no crec que hi hagin solucions tant eficaces, ni ràpides

que aconsegueixquen aquest efecte.

Així que em conformaré a viure amb aquest estat d'autocrítica constant.

Petons per a tots. Els dilluns no son mai bons dies per a mi.

Instant

2008-02-08T03:47:00.000-08:00

Un conjunt d'instants conformen tota una vida sencera.

Un instant és cada fotograma de la teva película.

Nosaltres com a protagonistes de cada instant

captem amb la nostra càmara fotogràfica els detalls que ens constitueixen.

Llengua

2008-02-06T23:57:00.000-08:00

Tot i que recentment s'ha esdevingut la creació d'un nou blog, la continuació d'aquest esdevindrà com fins ara, ja que desde el meu punt de vista, quan més opcions pugui oferir, molt millor. Crec que cadascú ha de parlar o escriure amb la llengua amb la que es senti més còmode, però no per això, puc negar l'oportunitat de que la gent pugui entendre'm quan escric qualsevol cosa. I es que a petició d'una persona que em va comentar que li agradaria poder llegir el meu blog, però que no m'entenia, vaig creure convenient obrir totes les meves possibilitats lingüístiques, i això inclou també la llengua anglesa, ja que gràcies a la meva estada a Londres puc defendre'm prou bé. D'aquesta manera he arribat a la conclusió de que encara que faci una mica d'esforç portaré a terme tres blogs a la vegada.

Tinc amics d'arreu del món i cadascun d'ells parla una llengua diferent, per això penso que puc escriure amb totes les llengües que més o menys domine, encara que hagi d'ampliar la meva capacitat literaria i creadora elaborant els tres blogs conjuntament. Però realment crec que és una feina que em pot enriquir d'allò més, perque escriure és la millor manera d'apendre una llegua, i a més que els meus amics m'entenguin no té preu.

Tinc algunes idees pensades sobre si escriuré el mateix en cadascun dels tres blogs i aniré traduint-lo als diferents idiomes o cadascun tindrà una personalitat diferent...encara no ho he decidit, però suposo que és com tot...a la aventura!!!

Gràcies a tots per enriquir-me amb la vostra llengua. Un petonet de llengües!!! :-P

Xocolata amb xurros

2008-02-06T02:16:00.000-08:00

Ahir era l'aniversari de la meva àvia (tres quarts de segle ja..) i ho vam celebrar amb el que més li agrada: Una bona tassa de xocolata calenta i uns xurros boníssims a la cafeteria Valor.

Feia anys que no probava aquest tradicional àpat, i es que em recorda a la més tendra infança, quan anava amb els meus avis i tots els meus cosins alguns vespres a gaudir de la més bona xocolata que hi ha al món. El sabor a xocolata calenta amb aquells xurros interminables mai se m'han oblidat desde llavors.

Doncs ahir es va fer una petita commemoració a aquells temps, però a pesar de les meves bones expectatives que em venien a la ment, em vaig emportar una trista sorpresa i es que ni la xocolata ni els xurros em semblaven tant bons com jo recordava. Va ser com si tot el que tenia en els meus records s'hagués esborrat i la nova sensació s'hagués apoderat del meu paladar per sempre.

De totes maneres, la companyía va ser encantadora, els meus avis i el meu germà petit em feren riure una estona d'alló més, i vam passar un bona vetllada.

Un petonet de xocolata per a tots. Ens veiem.

Petons

2008-02-05T00:15:00.000-08:00

Alguna vegada us heu adonat que passa quan doneu un petó? Doncs avui jo us ho explico...

Quan algú dona un petó surt dels seus llavis infinitat de petits cors transparents i amb llum pròpia que van aproximant-se poc a poc cap al seu destinatari com les fulles que s'enlairen quan la brisa fa moure les branques d'un arbre.

Suaument, dolçament, amb la tendresa més delicada.

Jo us recomano que quan algú us doni un petó intenteu agafar tots els cors que pugueu perque quan més en tingueu més alimentada estarà la vostra ànima.

Des d'aquí us mano el petó amb més cors que algú pugui imaginar.

Atonement

2008-02-04T01:44:00.000-08:00

La película es podria definir amb una frase feta "Tot depen del color del cristall en que es mira" una cosa. Encara que sigui el d'una nena petita. Pero en aquest cas pot arribar a canviar tota la vida d'una persona. Tot i així, penso que potser som més vulnerables al destí del que creiem, perque cada gest, cada paraula, cada fet ens conduirà potser a un determinat destí que mai podiem haver pensat que succeiria.

Les interpretacions equivocades, la imaginació, la subjectivitat...són termes que estàn a l'ordre del dia, molts dels conflictes que podem trobar a l'actualitat tenen que veure amb la interpretació dels observadors, que majoritariament sol ser negativa i per tant mal interpretada. Guerres, disputes, baralles, acusacions...han sigut per malentesos.

També podem observar com la vida no sempre es justa, i com ens fem idees equivocades del que serà el nostre futur...La vida dels protagonistes hagués sigut ben diferent si no s'hagués esdevingut aquella tragédia, pero és com he esmentat abans, som titelles del destí que dancem a l'antull de la historia en el temps. I aquesta historia serà la que marcará per sempre les nostres vides.

Ahir vaig anar al cinema amb la meva tieta...sembla que els diumenges toca a sovint una sessió cinematogràfica. És una pel·lícula lenta pero plena d'idees i de imatges plenes de bellesa, si aneu a veure-la espero que la gaudiu!!!

Fins demà. Un petonet.

FITUR 2008

2008-01-31T03:50:00.000-08:00

Més o menys aquest era el panorama que hem trobava ahir en Madrid en la Fira Internacional de Turisme.

Aquesta era la meva primera experiència, però va ser força gratificant. Tot i que puc assegurar que per a veure-la bé es necessiten al voltant d'uns tres dies, jo amb un dia vaig poder visitar: gran part d'Àsia i Oceanía, una mica d'Àfrica, part d'Europa i alguns llocs d'Amèrica.

La veritat és que anar a aquesta fira va suposar moure'm de continent en continent en tan sol uns pasos. És una metáfora força interessant, ja que només fent una visita pels diferents stands que vaig anar recorrent podies apreciar moltes de les tradicions de cada país, a més de que et facilitaven tota la informació de les zones, persones que són originaries del país en qüestió.

La nostra terreta es trobava al pabelló número 5, destacant una de les ciutats més turístiques que podem trobar en l'actualitat com és Benidorm, aquest any tenien el lema de que gent que va arréu del món de segur que han estat en Benidorm, així podiem observar la Torre Eiffel o la de Pisa i molts altres monuments emblemátics de tot el món amb persones que portaven la camiseta de I love Benidorm . També ocupà un gran lloc tots els esdeveniments que s'han anat produïnt en la ciutat de Valencia com: America's Cup, els avanços de la ciutat de les Arts i les Ciències o la maqueta del circuit urbà de GP de fórmula 1 en València on podies pilotar un dels cotxes de carreres de manera virtual. I com no, també destacar la ciutat de Saragossa on es troba aquest any l'Expo 2008 amb el tema principal de l'aigua.

Puc dir per tant que va ser un dia molt intens de viatge en viatge per tot el món, tant que vaig acabar amb un mal de peus impressionant...recorrer gairebé tots els continents caminant és el que te.

Un petonet a tots. Demà ja es divendres i podrem descansar. Ciaooo!!!

D'aquí cap allà

2008-01-29T02:08:00.000-08:00

Em senc com una pilota que va rodolant tot el temps d'un costat a un altre...ping pong, ping pong...però supose que així son les coses. Tot i així prefereixo aquesta situació que pasar-me tota la meva vida al mateix lloc sense moure'm. Així al menys vaig coneixent món que falta em fa.

Com podeu observar dalt d'aquestes línies és troba un tranquil poblet de muntanya que s'anomena Polop, doncs aquest és el meu últim destí. Cap aquí vinc ara cada dia a fer la meva feina en l'Ajuntament d'aquest municipi de la Marina Baixa.

Encara m'estic adaptant al meu nou hàbitat, he passat de la bogeria cosmopolita londinés on tot era possible a cada segon, a la tranquilitat més relaxada d'un xicotet poble. Ha sigut massa radical per a mi. En aquests moments em trobo com si m'haguessin escopit d'una tempesta i ara el vent bufés gairebé sense alé.

Estic com si m'haguessin arranacat l'energia, la vida, l'esperit...I ara he de fer paus amb la calma, la serenitat i tot el que estigui relacionat amb l'absència de moviment. Espero poder adaptarme a aquesta nova vida que m'espera, espero que sí, d'aquesta manera conseguiré ser un camalleó on res ja al món se'm pugui resistir...Vinga vinga...que estic per al que calgui.

Un petonet a tots. Torno a ser aqui!!! Ja que la meva nova feina torna a estar relacionada a estar davant d'un ordinador la majoria del temps. Demá no escriuré perque m'en vaig a FITUR ja us contaré l'experiència.

Dies de nostalgia

2007-12-13T17:20:00.000-08:00

Es un sentiment desgarrador per a mi....

Imagineu-vos que tota la vostra vida fins ara passa per el vostre cap com una pel·lícula, cada instant, cada moment, cada persona convertida en un èsser especial. És molt dolorós per a mi, però soc una nostalgica vital.

La nostalgia és un sentiment que s'apodera d'un i no el deixa viure en el present, que és on realment a un li toca estar. Però el pitjor de tot és que ens enganya donant-nos una visió tendra, dolça, plena de sentiment, però just tota aquesta emotivitat és la que ens va consumint i ens fa a miquetes.

Una cançó, una fotografia, una paraula dita per aquella persona...tot es concentra formant la teranyina que ens atrapa de forma mortal.

Avui és un dia d'aquests...

Que es per a un la llibertad?

2007-11-13T18:04:00.000-08:00

Qué es per a un la llibertat?

Que requereix la llibertad?

On comença y on acaba la d'un i la d'un altre...

Qui es lliure i qui no ho es?

Qui la determina?

On s'arriba sent llire?

Es una idea o una realitat?

L'he de buscar o està en mi?

L'he d'esperar o anar trobar?

Qui em guia?

A cat

2007-11-05T16:26:00.000-08:00

A white cat was walking on the street...

He was the most beautiful cat that anybody had been seen

He was white white like the snow

He has brilliant and green eyes

and his smile was always in his face, it never disappear.

His skin was the smoothest skin that anybody had been felt.

Every day when he was walking on the street the people waved him.

Beautiful things

2007-11-01T17:01:00.000-07:00

What is beautiful for me?

What's beautiful for you?

It depends...

Nothing is true or fals, it depends of you and me

I would really like to know the secret of the life, but are there any secret?

Believe me...

I'm always with you

Listening your heart beating all the time.

What's the love for you?

It's the strongest feeling in the world

Be near with me always

I'll try to fight for you, but don't hurt me...

Because if you hit me i couldn't fix it and my heart will be broken forever.

Piruleta vermella

2007-08-03T17:31:00.000-07:00

Vull tornar a saborejar aquelles llaminadures que menjava de petita

Vull retornar a aquelles vesprades que passava jugant amb el que fos

Vull tornar a riure com una nena

Vull tornar a imaginar les mil i una aventures

Vull ser la princesa de tots els contes de fades

Vull ser la nina que disfressava amb draps

Vull tornar a ser, pero no puc...llavors tindré que retrobar-la allà on sigui.

Estrelles

2007-08-01T15:06:00.000-07:00

Tinc les mans plenes d'aquestes petites estrelles.

Sento com un formigueig als palmells que es converteix en una eterna pessigolla.

Del moviment estelar ressona una petita cançó amb campanilles

DING DANG DING DANG

i després el vent bufa suau i les enlaira totes cap al cel.

Colorins

2007-07-30T15:35:00.000-07:00

Avui parlaré de l'eina que fa poc he tornat a recuperar...una eina imprescindible que em retorna a l'activitat creadora, i com no, per a agafar alé per continuar la gran obra d'art: 'els meus llapis de colors'.

Aquests tipus d'esdeveniments solen apareixer d'imprevist un dels dies més inesperats de la ma d'algún desconegut que de sobte ensopega. Llavors tot es gira de cap per avall i tornes a ser el creador de tots els contes, de totes les histories que passen només pel teu cap i que ja creies que realment poc valien la pena. Totes elles les havies tancat dins d'una habitació on ni la llum podia ja penetrar i on la foscor era la reina de la casa.

I és que quan un obre la caixa de pandora tot torna a ser posible...les histories es succeeixen unes darrere d'altres. Ja s'ha tornat a desvetllar l'òs que anava endormiscat tot l'hivern. He obert de nou l'estoig que contenia els meus vells colors per tornar a omplir-ho tot de vida eterna. Una mica de vermell per aqui, i una mica de verd per allà, però al mig el groc, el violeta, el blau i el taronja...es que ningún d'ells ara pot faltar.

Colors per aqui i colors per allà, barrejar, forts, suaus i difuminats... que en pot sortir de tot això, doncs potser alguna nova obra mestra, sempre ho acaba sent, perque totes estan fetes amb tanta cura i dedicació que seria impossible que no valguessin res.

Potser algun dia quan arribi l'hora d'aclucar els ulls, totes les histories que he anat plasmant tinguin algún sentit, o potser no, però sempre serán les meves creacions personals i amb això ja estaré com de vegades la lluna.

Bona nit amic nocturn, desvetllat amb pensaments de creació...no canvies mai perque això és el que et fa especial.

Un dia qualsevol

2007-06-07T15:33:00.001-07:00

I fent cas als meus dos amics, vaig a explicar un dia qualsevol de la meva nova vida per aqui que no és ni menys ni més interessant:

M'aixeco a les set del matí cada dia, i em poso a endreçar una mica la casa, que la veritat ni us podeu imaginar la de porqueria que poden arribar a acumular aquests anglesos, és algo increïble, tot ple de paperets repartits per tota la casa...i lo millor de tot, que es la propaganda que els arriba, doncs ho guarden com si fos or.

Després arriba l'hora del gran passeig pel bosc de les fades, l'hi he assignat aquest nom, perque realment ho sembla, te una magia especial...sempre em sorpren en coses noves. Doncs ja em teniu a mi per aquests magnifics paratges donant una volteta a les 9 del mati en un fred que pela i una varietat de vellets anglesos que surten a que els seus meravellosos gossets facin com es diu aqui: 'pee and poo'.

Després arriba l'hora més esperada, la de l'entrepà, ja que només arribo a casa necessito agafar energies de nou. I com no puc ser egoista també dono de menjar a la gosseta, que per cert es diu cocco i és una dolçor, que sempre que em veu es fica a moure la cua, és de lo més graciosa.

Però per descomptat lo millor del dia són les clases d'anglés, és el millor moment del dia per a mi, perque es quan puc sortir de casa i fer una mica de vida social, que sempre és necessari...ja us parlaré un altre dia de la gent que hi ha per aqui, sempre s'aprenen moltes coses.

Arribo sobre les vuit i mitja a casa i sopo una micona, perque la vetitat és que per aqui passo una mica de fam, crec que estic aprimant-me, cosa no molt bona per a mi. Jugo una mica amb els nens i ben aviat a dormir perque al dia següent m'he de tornar a aixecar a les set del mati.

Espero no haver-vos dormit...jejeje...un petonàs a tots. Fins aviat. La foto és la del tren que agafo cada dia per anar a l'escola.

La Balança

2007-06-04T14:27:00.000-07:00

Segons la meva data de naixement el meu signe és balança, però crec que em vaig equivocar de dia per a néixer...perque d'equilibri en tinc ben poc i si no que m'ho diguin després de dies amb tants altibaixos com aquest.

Avui és un d'aquells dies en els que veus que les coses no són com tu pensaves que eren, la inestabilitat s'apodera de tu i tot és un descontrol emocional. Els teus ulls a sovint són humits per la posibilitat de que una llágrima comenci a rodolar, però com ets forta, doncs mira sembla que mai s'acabi de formar.

Son diferents estats d'anim, de l'euforia a la rabia i de la rabia a l'abatiment. Tot cap en un dia d'aquests...les paraules i les converses que tens sembla que es converteixin en llances ben afilades que son llançades cap a tu de manera imprevista i que tens que esquivar tant rapidament com pots.

Pero poc a poc almenys he aprés, si es pot dir alguna lliçó, que aquesta ment que tenim ens pot fer molt males jugades, així que deixaré que la les aigües es calmin i llavors serà just en aquest moment quan podré moure peces.

Un petonet a tots, avui estic prou metafòrica, però de vegades és dificil expressar sensacions sense una imatge.

Somriure

2007-06-01T12:49:00.001-07:00

Un somriure, és just això el que ho canvia tot. Anem tot el dia atabalats per les mil i una coses que hem de fer, tot a corre-cuita, amb desgana, sense motivació, amb unes cares ben llargues...però de sobte algú ho canvia tot amb un somriure, i tot es gira de cap per avall, i el que era gris abans ara és de colorins.

Avui anava amb el tren de camí a casa, tot era normal, cares d'asquejament, de cansanci, de rutina, d'aborriment, però de cop i volta una cara diferent, la d'un home ja major amb un dels somriures més tendres que mai hauré vist. Només aquest petit gest ja canviava l'atmosfera, es tornava càlida, els grisos començaven a difuminar-se i anava apareixent el color de la vida. Si em pregunteu com és aquest color, la veritat és que no es fàcil descriure'l, però es com si tot el que has vist sempre i mai li has donat importancia, ara es veiés diferent i per aquest motiu els teus ulls no poguessin parar de mirar-ho.

A part d'aquest magnific event i de que la primavera m'està matant amb el pol·len ja que les meves foses nasals ho estàn començant a notar, l'estiuet se'ns apropa i això sempre em fa canviar la cara.

Comenceu a somriure pel carrer veureu com tot canvia. Un petonet a tots. Fins demà.

Jo, de nou per aqui

2007-05-28T12:56:00.001-07:00

Després de les paraules de molts de vosaltres recordant-me que sóc periodista i que no puc deixar d'escriure, he decidit tornar de nou per aquests terrenys. Les promeses anteriors quedaren enrere, i espero que en aquest cas deixin de ser promeses per tornar-se realitats.

La veritat es que després de tant de temps i de tants canvis en la meva vida no sé ben bé per on començar, però suposo que pel principi de tot...

El dia 18 de abril, és a dir, una mica més d'un mes, vaig venir cap a terres londinenses per apendre una mica d'anglés i ja de pas de la vida i de les possibles realitats humanes (sempre ho he de fer difícil jo), i doncs, ja hem teniu per aqui coneixent gent de totes les parts del món i endintsant-me en una de les ciutats més cosmoplites que existeixen.

Lo més complicat no era arribar, sino tot el contrari, va ser bufar i fer ampolles, lo dificil era establir-me, i més que aixo habituar-me a aquest nou estil de vida un tant dificil dins de l'àmbit gastronómic. Ja us aniré contant les mil i una adversitats que he tingut amb el menjar, tot i així, poc a poc he anat superant-ho...En un parell de mesos més em veureu molt més primeta, no us espanteu.

Tot i que encara només he pogut sortir un parell de vegades he fet ja alguns amics, tot molt bona gent, una mica d'arreu del món, el que més predominen són els brasilenys, n'he conegut ja a tres després están els colombians, una veneçolana i el meu millor amic, un japonés. Ja us aniré explicant més coses de tots ells, avui només us puc fer un breu resum de tot...

De la ciutat de Londres tampoc he pogut veure gaire, ja us he dit que no he pogut sortir molt ja que em trobo com aqui diuen en el countryside, es a dir, 'pel monte' i només vaig a la civilització quan tinc que anar a l'escola, cosa que faig cada dia però que no em dona temps d'anar per ahí perque només acabo he de tornar a casa.

El temps, cosa que m'aterraba totalment, ha sigut millor del que m'esperaba, està clar que ja estem en una época de calor, però no pensaba que fins i tot aqui un pot pendre el sol i ficar-se moreno i tot.

Tot i les dificultats que he estat trobant no estic malament del tot, només és que necessito una mica més de dinamisme, visc amb una calma absoluta, que no es que sigui dolent, però suposo que m'enteneu...socialitzar-se és necessari.

Bé, crec que per avui heu tingut una bona dossis de les meves novetats, espero tornar demà per sguir explicant com bé diu el blog tot sobre el meu lloc nou.

Un petó a tots i a totes!!! La foto no te molt bona qualitat perquè la vaig fer amb la webcam, es que no tinc càmera i no es poden fer miracles...Espero poder estalviar una mica i aconsseguir-ne una aviat. Fins demà!!!

La impaciencia

2007-03-08T16:10:00.000-08:00

Per què l' èsser humà ha de ser impacient per naturalesa?

Sé que la vida no hauria de ser així, però crec que ens passem gairebé la major part d'ella esperant coses: esperant acabar d'estudiar, esperant trobar novia, esperant tenir una bona feina, esperant poder realitzar el nostre somni, esperant, esperant. esperant...

Per a què tanta espera?

Potser realment tot el que s'espera és la necessitat de l'home de tenir somnis per a aconsseguir, potser si no els tinguessim la nostra vida ens semblaria sense sentit, sense substancia, sense nord i per això hem de buscar alguna meta dificil d'aconsseguir per a seguir respirant vida, per a seguir respirant il.lusions.

O és potser que no sabem viure l'aventura del dia a dia?

De vegades crec que el problema es que no disfrutem del que tenim al present, que potser és més important del que pensem, creiem que pensant en el nostre somni ja ho tenim tot, però lo bo no és la fi sinò el camí que estem recorrent, i moltes vegades oblidem aquest detall. Sé que un somni pot ajudar a seguir lluitant pel que un vol, però és només una ferramenta més.

I després d'aquesta dissertació me'n vaig al llit que ja és tard, bona nit a tothom que tingueu dolços somnis.

London city

2007-03-07T04:06:00.000-08:00

Moltes vegades he dit que m'en vaig però espero que aquesta vegada sigui la definitiva. Encara que ara serà a l'aventura, cosa ben perillosa en els temps que corren, però suposo que de vegades hi ha que fer aquest tipus de locura, no?

Crec que és un repte per a mi ser capaç d'adaptar-me a una ciutat que no conec, a unes costums, a un tipus de persona, i com no, a un clima que per a mi és de lo pitjor que hi ha, sense el solet que escalfa les nostres vides, però com molts gran savis diuen:. "tot lo bo costa", i en el meu cas la llengua anglesa és una de les coses que m'empeny cap allà.

London city és una ciutat prou gran, així que suposo que trobaré alguna feina per a mi sigui del que sigui. I és justament aquesta incertesa la que em produeix un calfred per tot el cos, perque per un moment en la vida les coses no les controlo jo. És el destí el que mou els seus fils i jo sóc la que estic en les seves mans, com una titella que no sap el que li espera.

Tot i així crec que ara el destí em porta cap allí, perque no hi ha res que em pari, la ploma ha de volar una mica més, perque si no vola va perdent la vida, va perdent el seu destí, va perdent la seva identitat.

Bé, noiets us aniré contant com es van desenvolupant les coses un gran petonet a tots. Si algú coneix a una persona de confiança per allí que m'ho digui, estaré encantada.

Fins aviat!!!

Els meus peuets

2007-03-04T16:08:00.001-08:00

Mai hagués pogut pensar que els peus fossin una part tant important del nostre cos humà. I he arribat a aquesta caonclusió quan he tingut que sofrir un mal de peus horrorós cadascún dels dies que he tingut que fer feina.

Tenir que estar al voltant de quatre hores de peu sense parar, suposa un esgotament brutal per als nostres estimats peus que només pel fet de tenir que sostenir tot el nostre gran i pesat cos, ja en tenen prou.

El primer dia va ser el pitjor perque va arribar un punt en el que em feien tant de mal que ja no podia nio caminar, i poc a poc m'he anat acostumant, però això si tots els caps de setmana els meus estimats peus sofreixen algun que altre mal.

També però que menys mal que tenim dos peus, perque si només en tinguessim un i tingués que soportar tot el pes ell sol acabaria prou malament, tot i que aquesta tonta suposició no tindria ni cap ni peus (mai millor dit) ja que en un peu el nostre equilibri es perdria per a sempre.

I després d'aquesta disertació tant profunda dels meus peus només puc anyadir que avui em fan un mal soportable`, i crec que encara hauràn de passar uns dies per a que tornin a ser el que eren els peus que tenen que soportarme cada dia, en el millor sentit de la paraula, eh?

Un petò a tots els blocaires. ens veiem demà. Cuideu-vos.

Anar en bicicleta

2007-03-01T14:38:00.000-08:00

L'experiencia d'anar en bicicleta és algo increïble.

Avui l'he agafada per primera vegada després de comprar-me-la fa dos dies.

Ha sigut una sensació increïble, de llibertad absoluta. Era com volar enmig de la ciutat. M'he fica't l'mp3 i uauuuuuuuuu...sense paraules. La música m'inundava, la ciutat es ficava sota els meus peus, tot es tornava bell.

Ha arribat el capvespre, i les ombres cada vegada s'apoderaven més de tot, l'oscuritat es tornava l'ama, i les petites llumetes anaven apareixent formant una filera de brillants.

I jo damunt de la meva bicicleta pedalejant i pedalejant amb força, amb fermesa, sempre cap avant.

Zig zag, zig zag, amunt avall, amunt avall, gling gling algunes vegades, perque algún peató es creuava enmig del meu camí.

Ja m'havia convertit en la reina de la cera, ningú em podia aturar...

Bona nit amics, un altre dia d'optimisme!!!

La pastilla vermella

2007-02-28T18:13:00.000-08:00

Avui només vull recordar-vos un text per a reflexionar:

Ya era hora. Te estaba esperando. Has de tomar una decisión.
¿Qué estoy haciendo aqui?, te preguntarás.
¿Qué decisión?
En verdad, no has venido aqui para escoger.
Tú ya elegiste.
Has venido a comprender porque lo hiciste.
Te explicaré porque estás aquí.
Estás aquí porque sabes algo, aunque no lo sabes explicar, pero lo percibes,
ha sido así durante toda tu vida.
No ves lo que es , pero está ahí como una astilla clavada en tu mente.
Esa sensación es la que te ha traido hasta aquí.
Esa pregunta es la que te haces todos los dias al despertar.
¿Qué es 'el mundo'?

Com una ploma

2007-02-27T17:30:00.000-08:00

Així es com vull ser jo.

Com una petita ploma que es deixa dur pel vent...

Que no li importa on la portará perque sap que anirà a parar a algún lloc.

Volàtil, fràgil, capaç de prendre la forma de qualsevol cosa,

amb peus a terra però sobretot voladora.

Amb la confiança del nadó en braços de la seva mare,

perque sap que res li pot passar,

perque no hi ha posibilitat de que no li passi el millor

tendra, dolça, màgica...

Una ploma que acarona a les persones que se li creuen pel camí

que sent cadascuna de les textures que se li presenten

que viu cada instant enlairada cap al seu destí,

inconcret, inesperat, aventurer...

Així voldria ser jo,

la ploma que dona la benvinguda a les estacions

que fa curses amb el temps per veure qui arriba abans

i que veu que cada dia es diferent pero quotidià.

Una ploma sensible al més petit estímul

una petita part del gran cosmos que ens rodeja

que mai s'abandona encara que el vent bufi massa fort

una ploma ben autèntica.

Bona nit amics blocaires, no us abandono més!!! Cuideu-vos.

Les pedres

2007-02-26T16:55:00.000-08:00

Podriem dir que les pedres no són un icon de bellesa en el món en el que ens trobem, però potser és perque no les hem mirat bé. Potser perque anem tant cecs, que no som capaços de veure les coses més increïbles davant dels nostres ulls.

Si ens parem a pensar i a analitzar les coses en deteniment, del més lleig surgeix el més bonic, el més increïble, el més sorprenent...i tot en un obrir i tancar d'ulls en surt el que no creiem que veuriem. Només és un canvi de criteri, de sensibilitat, de creença.

Quan hem sigut capaços de realitzar aquest canvi és quan realment comencem a veure el que realment existeix, no el que el nostre cap ens mostra, sino el que la nostra anima ens està transmitint, ja que el que ella ens diu és potser més real del que creiem. Si li fem cas, però no un cas a mitges, sinò amb una entrega total, podrem arribar a veure el que no es veu, a sentir el que no es sent, i és potser tot això el que reflecteix amb més veracitat el que som, el que hem vingut a fer, el que estem destinats a viure, la nostra verdadera personalitat humana.

Gracies a algunes pedres ens adonem del que hi ha al darrere de tot. Un món increïble que tots tenim la capacitat de descobrir i disfrutar.

Estic aqui de nou per a acompanyar-vos en el descobriment de nosaltres mateixos. Petonets a tots!!!

Anyorança de les lletres

2007-01-29T09:50:00.000-08:00

Ja han hagut dos persones que m'han fet tornar al passat recordant-me el meu estimat blog. Moltes vegades he tingut la temptació de tornar a escriure pero sempre passava alguna cosa i ho deixava. Tot i així voldria tornar a escriure de nou perque l'escritura em tornava a la vida, m'aferrava novament a la realitat que tantes vegades em costa arribar.

Les lletres es fan i es desfan formant les paraules mes diverses, mes tendres, mes enriquidores, mes dolces o més reivindicatives i dures. Tot cap. L'escritura és el vehicle que em mou a l'autocomprensió.

Si he trigat en tornar a crear noves paraules ha sigut per un dels pecats capitals més comesos, la peresa. Una peresa que m'invadía cada vegada que tenia que articular alguna paraula per a expresar-la aqui de nou amb tots vosaltres.

Pero aquest pecat tornarà a desapareixer encara que em costi, encara que pensi que potser no és tan necessari per a mi, pero si que ho es, el problema és que la peresa és mandrosa i em mostra el reflex del que vol acosseguir, del que no vol veure, del que més li interessa. Pero la força m'acompanyará en aquesta lluita i com no la guanyaré facilment.

Un dissabte qualsevol

2006-11-18T02:16:00.000-08:00

Em llevo però no tinc ganes d'aixecar-me del llit. He de ronsejar una mica perque així són els dissabtes. Tranquils, sense l'estrés setmanal, amb calma.

Veig que fa un dia solejat, ho miro per la finestra. ¡Com m'agradaria anar a fer una volta! Però he de fer una mica de feina, no puc anarme'n.

Sempre m'ha passat el mateix, em quedo embobada mirant les coses. Tinc feina però quan estic així crec que el temps s'atura i que aquests instants d'estar al meu món són eterns. Els ulls se'm tornen com a plats, es com quan veus una determinada cosa però profunditzes i en veus més, petits detalls que mai t'havies posat a examinar.

Comptes els forats que hi han a la pared que ja en són molts, per la quantitat de coses que has penja't i després has decidit canviar. Observes com la finestra ha anat perdent la pintura perque el sol li ha pegat amb força. El sostre te algunes esquerdes, la humitat també fa de les seves, sobretot si es tracta d'una casa amb prous anys ja.

Després penso la quantitat de persones que hauràn passat per la meva habitació. Visc a un pis d'estudiants, i de segur que s'han viscut quantitat de coses aqui dins. Una habitació suposa un lloc d'intimitat, on la gent es pot sentir protegida. És el lloc on pots passar la majoria del temps. Amb soletat, o amb la compañía d'algú. Dormint, estudiant, llegint, escoltant música, somiant despert...Segur que totes les persones que han estat per aqui han viscut totes aquestes coses. Segur que a la seva manera, però les han viscut. I jo ara formo part també de la història d'aquesta habitació. Tots els meus records, les meves vivències, els meus moments bons i dolents, estàn concentrats dins de l'esència d'aquesta habitació.

He de tornar a la meva realitat, així que he de baixar dels núvols, i el sol em torna a il·luminar la cara. Bons pensaments per als dies solejats.

Ara ja no tinc excusa. M'en vaig a fer alguna cosa de feina. Petonets a tots.

Una tornada

2006-11-16T13:12:00.000-08:00

Estimats amics!!!!

Després de tant de temps d'espera torno a estar aquí de nou una altra vegada amb tots vosaltres...Sé que ha passat molt de temps, però aquest període era necessari i vos prometo que a no ser que hem passi alguna cosa molt greu escriuré cada dia encara que siguin dues paraules.

No penso tornar a deixar l'escritura, la necessito com el pa que menjo cada dia. I mai millor dit: si sóc periodista el pa me'l puc guanyar escribint. I més ara que per als que hem preguntaren en l'ultim post si ja tenía feina, doncs sí, n'he trobat una, el que no sé és quan em durarà però de moment espero que algún temps.

Treballo a un periodic nou que encara no ha sortit als Kiosks es dirà: "València hui" i jo participo en la Secció de Falles com podeu observar a la fotografia que he fica't les falles es convertiràn en el tema principal per a mi durant algún temps. Aquest és el cartell que representarà les falles del 2007, aquest any. Per a mí és ben bonic te una magia especial. Aquests cabells de Foc t'envolten completament com d'un món diferent i inquietant es tractés.

Per a mi comença una etapa en la que vull aconsseguir algunes metes i la primordial és sentir-me bé en mi mateixa i amb tot el que m'envolta. Que la meva autoestima comenci a tornar-se ferma, sense vacil·lacions, i sobretot aconsseguir la major sinceritat amb mi mateixa i amb els demés. Si aconssegueixo això crec que hauré donat un pas ben endavant, i estic disposta a lluitar amb ungles i dents per a aconsseguir-ho.

Sé que no sóc perfecta, que tinc grans errors, que cada dia caic, però també estic segura que puc millorar, que dels errors s'aprèn i que quan un cau es pot tornar a aixecar amb més força. Per tots aquests motius crec que val la pena que m'esforci, crec que val la pena millorar, crec que val la pena intentar ser cada dia millor persona.

I per tot això us vull seguir llegint, perque vull aprendre de vosaltres, que sou una font incessant de sabiduria i de quotidianitat, perque al igual que jo crec que busqueu una humanitat més humana (valgui la redundáncia), més solidaria i més entregada als demés.

Espero poder tornar a transmitir-vos noves coses que poden inquietar-me a mí i que potser d'alguna manera vos pot també interessar i servir per a vosaltres: aportant-vos idees, sensacions, sentiments...i oferint-vos una visió potser més o menys encertada de la vida i de determinants temes que poguin sorgir.

Vos espero en la nova aventura que m'endinso...ens veiem!!!

Dies de tràfec

2006-10-19T02:43:00.000-07:00

Així porto tots el dies aquests que no he escrit al blog...Dies sense ningún descans, en els quals València sencera ha sigut el meu trajecte diari.

La veritat és que enyoro escriure diariament, però de vegades, la vida et porta per altres camins en els quals tens que fer altres coses, viure altres experiències igual de gratificants i enriquidores. El problema més gran és el temps, ja no tinc segons al dia per a poder parar-me i dir: He d'escriure una estona...perquè aquests moments diaris per ara s'han esfumat.

Tot i així espero ben aviat tornar a una rutina més o menys estable , en la que aconsegueixi tenir moments per a tot. No he tingut temps de poder llegir els vostres blogs però espero poder fer-ho ben aviat. Vos tiro molt de menys.

Sento també que no hi ha temps que perdre... ara és el moment que he d'aprofitar per fer tot el que desitjaria realitzar a nivell profesional, així que m'hi dedicaré en cos i ànima, però vos prometo que no abandonaré mai l'escritura, sempre ha format part de mi mateixa, i per tant sempre permaneixerà al meu costat omplint-ho tot.

Un petonet desde la llunyanía física però desde la proximitat de la paraula. Fins aviat, amics!!!

Grip

2006-10-02T11:32:00.000-07:00

Ara que estava ja preparada per a la càrrega, va i em fico malalta...Si és que no pot ser, sempre per una cosa o per una altra he de fer un paréntesis a la meva vida.

Avui m'he aixeca't una mica extranya, em feia mal la gola, però pensava que amb un gotet de llet ben calenteta la cosa es calmaria, i no, cada vegada pitjor. Poc a poc el meu cap és convertía en un timbal...com si fessin tant soroll que el meu cap està a punt d'explotar... Però a pesar de totes aquestes contradiccions, he seguit com si no passés res. He fet la bogada, he anat a comprar, he anat a informar-me a una ETT, m'he fet el dinar...I ja després no hi havia marxa enrera, em sentia com si m'haguessin tirat a les escombreries, feta pols. Així que he decidit fer cas al meu cos i relaxar-me amb una migdiada eterna. Desde les 3 fins les 7, tot un récord.

Ara em trobo una mica millor, per això m'he fica't a escriure al blog, Perque a pesar de sentir-me sense forces és de les coses que fa que em trobi més bé. Quan acabi em faré un bollidet amb cebeta, patata, pastanaga i bajoquetes...menjar sa sempre és gratificant...el cos ens ho demana a sovint. Com aquest cap de setmana he marranejat, doncs ara he sofrit les conseqüències, unes angines com el puny.

Espero demà estar millor, que he d'anar al SERVEF a dur uns papers i he d'estar en plena forma!!!

Petonets a tots, m'alegro de tornar a compartir amb vosaltres les meves penes i alegries. Ja som a dilluns, ens espera una setmana ben inquietant.

Amics blocaires

2006-09-29T13:14:00.000-07:00

Estimats amics blocaires:

No sabeu la il·lusió que m'ha fet llegir els vostres comentaris de nou!!! M'ha donat una gran alegria sentir les vostres paraules d'ànim, perque m'he sentit acompanyada en aquests moments dificils per a mi.

He passat una setmana una mica decaiguda, perque a pesar de que realment la meva feina no era gens bona, almenys tenia una feina. I aixó sempre ajuda. Tot i així sé que ara he de lluitar, però moltes vegades la por em xiuxiueja que potser no trobaré algo millor. I és això realment el que no em deixa avançar.

Aquesta setmana estaré per aqui, així que podré escriure-vos una mica i podré llegir els vostres blogs.

Un petó a tots. Ens llegim. Adeu!!! ;-D

FIN

2006-09-25T02:50:00.000-07:00

Sembla ben fort pero és així!!! Avui m'han tirat de la feina...Molts sabreu per posts anteriors que ja volia buscar-me'n una altra, però ha sigut així. Aquest és el final d'una etapa i el començament d'una altra.

La veritat és que m'ha impactat, no m'ho esperava... I per molt extrany que sembli estic molt contenta, però que molt contenta. Com pot ser que et tirin d'una feina i siguis feliç? Doncs, a part de que no m'agradava, estava ja cansada, etc...Ha sigut una lliberació per a mi, a més de que com m'han tirat em fan un finiquito.

Ara podré buscar feina tot el dia, així que ja no sé quan tornaré a escriure per aqui...Em sap greu perque m'agradava fer-ho cada dia. Serà l'única cosa que tiraré de menys. Tot i així tornaré. Vos ho pormeto. No puc deixar aquest vici ;-P

A tots una gran abraçada!!! Ens veurem ben aviat. Cuideu-vos molt en la meva absència, vos recordaré. MIL PETONS a tots els blocaires que m'heu anat visitant!!!

Margarida

2006-09-21T23:24:00.000-07:00

La Margarida groga.

La miro i no em canso mai... S'ha convertit en un petit tresor per a mi.

El seu vestit sempre és preciós. Petals groguencs que es col·loquen els uns amb els altres formant un conjunt magnífic.

Però amb lo maca que és sembla trista. Qué et passa Margarideta? Per qué plores?

Ella no em contesta, només es mou amunt i avall, les seves paraules se les va emportant el vent suau.

De cop i volta m'adono de que està sola...les altres flors han anat morint pel fred que poc a poc s'ha anat endinsant amb l'arribada de la tardor. Però la tardor encara te un company molt més temible que ella: L'hivern.

La Margarida ho sap, per aixó plora. Els seus últims dies ja són ben proprers. I tot i així encara ens enamora amb la seva bellesa natural.

És la més forta de totes les seves companyes i amb l'arribada de les primeres gelades, ella es manté inmovil, un calfred recorre la seva tija. Tot i així, jo vaig a visitar-la cada dia. És un dels meus tresors preferits, i per tant mai podria abandonar-la.

L'agonia comença a fer-se present. Ha aconseguit sobreviure a les primeres gelades, però el fred és un enemic molt difícil de vèncer i la petita floreta ja gairebé no li queden forces que la mantinguin ferma, a pesar d'estar agafada per grans arrels.

I un dia sense poder fer ningú res, cau la seva última llàgrima i mor. L'hivern mostra una rialla de victoria que es sent als cuatre vents. Ell sempre guanya, ell és el més fort. Però el que no s'imagina l'hivern és que encara hi ha una altra força que pot més que ell, i és l'arribada de la primavera. Una estació que any rera any aconsegueix vencer-lo i tornar a la vida a totes les floretes que ell va matar.

Així és la primavera, la salvadora, l'incansable lluitadora de la natura, la que sempre aconsegueix reviure tot el que l'hivern ha aconsseguit destruir. I un any més, el meu petit tresoret torna a néixer amb l'energia renovada. Amb petals més grocs i més forts que l'any anterior. Les seves llàgrimes s'han convertit en la seva sàvia, i gràcies a això ara creix, creix i és fa la més bonica de totes.

El cicle de la vida s'ha tornat a fer present un anys més.

Un petonet meu i de la margarida!!! Qué passeu tots un bon cap de setmana. Cuideu-vos i cuideu els vostres tresors...

La pluja i jo

2006-09-21T01:58:00.000-07:00

Quan comencen a caure les primeres gotes de pluja, sento com si els pulmons del món prenguessin alé. Una respiració que buida tota la porqueria que es va concentrant del dia a dia.

M'encanta aquesta sensació que produeix la pluja, una de les sensacions més alliberadores que hi ha. Tot es comença a netejar, carrers, cases, miralls...I els arbres, les plantes i les floretes és com si tornessin a la vida després de tant dies de sequía. Tot és torna melancòlic. La gent amunt i avall amb els paraigües, tots amb colors vius i brillants. Són com formiguetes cobertes amb un caparró multicolor. Corren per no mullar-se, però no sempre és fàcil esquivar tots els tolls.

Però el millor de tot és quan la pluja arriba d'imprevist. Llavors t'has de mullar. I tot xop, senteixes la frescor que t'invaeix per complet. Et converteixes en part de la pluja, que va mullant-ho tot al seu pas. Sou dos, la pluja i tu. I corres, corres... perque et sents més lliure que mai, més feliç que mai, amb més energia que mai. Fonts de pluja i fonts d'energia.

I quan estàs a casa t'apropes a la finestra. I veus com les gotes han deixat marca als teus cristalls, tot s'ha quedat impregnat. I ara amb l'escalforeta de la llar tot sembla diferent. Estàs protegit, però a la vegada pres de les cuatre parets de casa teva, perque has deixat de ser un amb la pluja.

Dies grisos, pero dies d'una especial brillantor, amb gotes que són com petits cristalls que il·luminen cadascuna de les coses que mulla. Són com llàgrimes que regalimen per tot arreu.

Avui m'invaeix una mica la melancolia de pluja. Qué passeu un bon dia!!! Petonets d'aproximació al cap de setmana.

Busca feina

2006-09-20T02:41:00.000-07:00

Avui m'he fica't ja com a propòsit realment canviar de feina, perque la situació a la que he arribat no la considero la més indicada per a mi.

Les paraules de Gastón ahir per la nit, em feren donar compte de que estic estancada, no puc seguir en un lloc que no m'agrada, que no em senc realitzada i ja per a rematar-ho, que em paguen una miseria per 8 hores diaries.

Sé que molta gent m'ho deia, deuries canviar, realment t'estàn explotant...però fins ara tampoc m'he sentit amb suficient força per a tirar endavant. Aquest any ha sigut molt dur per a mi i això influía en que no podia anar enlloc, perque em veia sense força, sense empenta, sense il·lusió a la vida. Però crec que ara em trobo una mica millor i crec que amb una mica de ganes podré trobar alguna altra cosa.

Està clar que no vaig a deixar la feina així de cop i volta, hauré de buscar-me alguna cosa abans, però crec que he arribat a la fi d'aquesta etapa i ara ha de començar una altra. Tot i així, la meva escassa autoestima em fa sentir petiteta a l'hora de buscar un treball, sempre tinc la idea de que no serveixo per a fer res. Sé que no és així però, sempre el meu cap m'esta atormentant amb aquesta qüestió, per tant, hauré de fer-lo callar d'ara endavant i així podré aconsseguir el meu objectiu de trobar una feina amb condicions.

Sempre tenim una veu maleïda que ens acompanya fent-nos la guitza i mostrant-nos les nostres pors més arrelades. La meva en qualsevol circumstancia em diu: AUTOESTIMA, AUTOESTIMA, AUTOESTIMA. I sempre em persegueix allà on vagi i faci el que faci. Per tant per a mi buscar una nova feina serà a més d'un repte per a estar millor econòmicament i professionalment, una prova per a fer callar a aquesta veueta que sempre m'està xiuxiuejant les mateixes paraules.

Vaig a ficar tota la meva empenta per a realitzar el meu propòsit, però ara ve lo més dificil, enfrentar-m'hi cara a cara a tot.

Un petó a tots els buscadors de coses, siguin les que siguin, i als buscadors que ja han trobat el que buscaven!!! Fins demà. Cuideu-vos.

Reunions acollidores

2006-09-19T01:48:00.000-07:00

Com m'agraden les reunions de gent en un soparet, entre converses, riures, filosofies i pensaments compartits. I encara més...

Ahir vaig acabar fent un soparet improvisat a casa meva per a cinc Erasmus que va ser la mar de divertit.

La idea en un primer moment era quedar en "la bodegueta" per a sopar allí amb un vinet de lujo i unes tapetes. Però July se n'anava avui al seu país així que tenia que agafar ja les coses perque devia anar-se'n del pis, per això el gran caritatiu d'Alessandro l'acolliria a casa seva fins a l'endemà. Com encara teniem que anar a buscar les seves maletes i dur-les a casa d'Alessandro, tardariem molt i vam decidir anar a sopar a casa de Jaume ( te un nom català perque és de l'Alguer, i allí s'hi parla, però ell és italià i de català realment en sap ben poc). Quan arribarem començarem a preparar uns macarrons a la parmessana (els italians sempre amb la pasta). Posarem l'aigua a bollir, però la cosa no tirava, la ficarem a les 10.00 i ja eren gairebé les 11.00 i l'aigua seguia sense bollir, fins que a la fi ens adonarem de que la cuina no funcionava, per això teniem que buscar una solució ràpida, i aquesta era casa meva, que era el lloc més proper d'allí.

Arribarem sobre les 11.30, tots famolencs, i per fi l'aigua va començar a bollir, si és que a casa meva com en ningún lloc!!! I tot ho férem en quasi 10 minuts... Ens sentarem a sopar i prepararem una sangrieta per a animar una mica més la festa.

Com vos dic, la sangrieta anava que volava, i nosaltres per tant també, i com tenia la guitarra allí mateix ens ficarem tots a cantar, primer cançons en anglés, però després sortí la vena patriòtica dels italians que n'eren la majoria i es ficaren a cantar cançons de la seva terra. Tot un recital...Sí, señor!!!

Estiguerem amb la broma fins quasi la una del matí. Sort que els meus veïns són gent ben benevolent, perque sinò no sé com hagués acabat tot, ja que les veus de tots es devien sentir en tota la contornada.

Vinga, que ja ens aproximem a la mitad de la setmana. Un esforç més. Petonets a tots!!!

Petits detalls

2006-09-18T00:24:00.000-07:00

I és precisament en les coses més petites on és troben els més grans tresors de la vida.

Crec que sempre estem buscant grans coses que creiem que ens portaràn la felicitat, i justament és tot el contrari, quan més petits són els detalls més bellesa és concentra dins d'ells.

Una conversa amb un amic, una rialla, una gota de pluja que cau dins d'un toll d'aigua, una melodia...En tots aquests exemples es desprenen grans moments, el problema és que estem acostumats a buscar les coses grandioses, sumptuoses, monumentals, sinò no som capaços ni de fixar-nos d'aquests petits detalls que la vida ens està oferint en cada moment.

Sempre que trobem aquests detalls la vida s'il·lumina, canvía de color, la foscor es transforma en claror. I sobretot, el més important, ens sentim en completa armonia amb tot el que ens envolta. És com si fins ara has tingut un vel que et tapava veure cada cosa i ara la pots observar amb tot el seu esplendor. Els teus ulls han donat un pas més, ja no només poden veure el que els crida l'atenció sinó que ara tot els sorprén. Els sembla màgic.

Aquesta visió encara te una repercusió major quan la teva vida es concentra en trobar aquestes coses, perque per a ser feliç ja no necesitaràs que la vida et sorprengui, seràs tu el que et sorprendràs de la seva "senzillesa", perque aquesta és la clau de la alegria.

Un gran petó de dilluns a tots!!!

Conte d'una ànima

2006-09-15T00:30:00.000-07:00

De vegades un conte infantil te més sabiduria del que pensem, i jo avui vos en deixo un del que se li pot treure molta. Petonets a tots i que passeu un bon cap de setmana amb companyía dels vostres. Cuideu-vos.

"LA PEQUEÑA ALMA Y EL SOL"

HABIA UNA VEZ UNA pequeña Alma que dijo a Dios:
- ¡Ya se quien soy!

Y Dios le contesto:

- ¡Maravilloso! ¿Quieres eres?

La pequeña alma contestó a toda voz.

- ¡Soy la luz!

Dios sonrió ampliamente:

- Así es – exclamó - Tu eres la Luz.

La pequeña alma estaba feliz, porque había comprendido lo que todas las almas del reino trataban de entender.

-¡Hurra! ¡Esto es fantástico¡

Pero poco después ya no le bastó con saber quien era. Sentía cierta inquietud en su interior, porque quería ser lo que era. Así, la pequeña alma volvió a hablar con Dios (lo cual no es mala idea para todas las almas que quieren ser Quienes Son realmente), para comunicarle sus ideas:

-¡Hola, Dios! Ahora que ya se quien soy, ¿es bueno serlo?

Dios respondió:

-¿Quieres decir que deseas ser Quien Ya Eres?

-Pues... veras. Una cosa es saber Quien soy, y otra muy distinta es serlo realmente. Quiero sentir como es ser la luz.

-Pero si ya eres la luz -Repitió Dios, sonriendo otra vez-.

-¡Si, pero quiero saber como se siente serlo! -exclamo la pequeña alma.
-Creo que debí imaginármelo -repuso Dios, riendo-, Tu siempre has sido la más aventurera- y, tras un instante, la expresión de Dios cambió- Pero hay una cuestión...
-¿Que es? pregunto la almita.

-...Que no existe otra cosa además de la luz. No creé otra cosa que lo que tú misma eres. Así, no hay un modo sencillo para que experimentes Quien eres, puesto que no hay nada que no seas.

-¿Como?- repuso la Pequeña Alma inocente, estaba un poco confundida.

-Piénsalo de este modo. Eres como una vela en el sol. Ya estas allá, junto con millones y millones de otras velas que forman el sol. Y el sol no podría serlo sin ti, porque le faltaría una de sus velas, y así no podría brillar tanto. Pero saber que eres la luz estando dentro de la luz... ese es el problema.

-Tu eres Dios, ¡ya se te ocurrirá algo!

Dios volvió a sonreír:

-Ya pensé en algo. Puesto que no puedes sentirte la Luz al estar en ella, te rodeare de oscuridad.

-¿Qué es la oscuridad?

-Es aquello que tú no eres.

-¿Tendré miedo de la oscuridad?- gimió la almita.

-Solo si así lo quieres- respondió Dios- A decir verdad, no hay nada que temer, a menos que así lo decidas. Nosotros inventamos todo eso. Fingimos.

-¡Ah!- exclamo la pequeña alma, que ya se estaba sintiendo mejor.
Entonces Dios explico que, para poder experimentar cualquier cosa, se requiere de su opuesto.

-Ese es un gran don, porque sin el no podrías conocer como es todo lo demás. No podrías saber que es lo Caliente sin lo frío, el Arriba sin el Abajo, lo Rápido sin lo lento. No podrías saber que es la izquierda sin la derecha, el Acá sin el Allá, el Ahora sin el Después. "Y así - concluyo Dios -, al verte envuelta en la oscuridad, no cierres el puño ni alces la voz para maldecirla.
"Mas bien, sé Luz entre las tinieblas,y no te enojes por ello. De ese modo sabrás Quien Eres Realmente, y también los demás, lo sabrán.
Permite que tu luz brille para que todos sepan que eres alguien muy especial.

-¿Quieres decir que esta bien que los demás sepan que soy alguien muy especial?- inquirió la Pequeña Alma.

-¡Por supuesto!- rió Dios- ¡Esta muy bien! Pero recuerda que “especial” no quiere decir “mejor”.¡ Todos son especiales, cada uno a su modo! Pero hay muchos que no lo recuerdan. Entenderán que esta bien que sean especiales solo cuando tu mismo sepas que esta bien ser especial.

- ¡Fantástico! - exclamo la almita, quien bailaba, reía y daba saltos de felicidad.- ¡Puedo ser todo lo especial que quiera!
- Si, y puedes serlo a partir de ahora mismo - agrego Dios, quien bailaba y saltaba y reía con la pequeña Alma.- ¿Que parte de lo especial quieres ser?

- ¿Qué parte de lo especial? No te entiendo.

- Veras... - le explicó Dios- : ser la Luz es ser especial, y eso esta hecho de muchas partes. Ser generoso es ser especial. Ser amable es ser especial. Ser creativo es ser especial. Ser paciente es ser especial. ¿Se te
ocurren otros modos de ser especial? La pequeña Alma quedo en silencio por un instante:

- ¡Se me ocurren muchas formas de ser especial! - Exclamó luego - Es especial ayudar a los demás. Es especial compartir. Y ser amistoso también es ser especial. ¡Ser considerado con los demás es ser especial!

- ¡Así es! - concordó Dios. - Y tu puedes ser todas esas cosas, o cualquier otra parte de lo especial que desees ser, en cualquier momento. Eso significa ser la Luz.

- ¡Ya se lo que quiero ser! - anuncio la Pequeña Alma, muy emocionada. - Quiero ser la parte de lo especial llamada “perdonar”. ¿No es especial perdonar?

- Oh, si - aseguro Dios - Eso es muy especial.

- Entonces, eso quiero ser. Quiero perdonar. Quiero experimentarme a mi misma de ese modo.

- Bien - dijo Dios - Pero hay algo que debes saber. - La Pequeña Alma comenzaba a impacientarse. Parecía que siempre había complicaciones -

- ¿De que se trata? - suspiró.

- No hay nadie a quien perdonar.

-¿Nadie? - la Pequeña Alma apenas podía creer lo que estaba oyendo.

-¡Nadie! - repitió Dios - Todo cuanto hice es perfecto. No hay una sola alma en toda la creación que sea menos perfecta que tu. Mira a tu alrededor.

Entonces la Pequeña Alma se dio cuenta de que se había reunido una gran multitud. De todo largo y ancho, de todos los rincones del Reino, habían venido almas, porque se había corrido la voz de que la Pequeña Alma sostenía una extraordinaria conversación con Dios, y todos querían oír lo que decían. Viendo a las incontables almas reunidas, la almita tuvo que coincidir: nadie parecía ser menos maravilloso, menos magnifico o menos perfecto que ella misma. Tal era el esplendor de las almas reunidas y tan brillante era su Luz, que la Pequeña Alma apenas podía sostener su mirada.

-¿A quien perdonar entonces? - pregunto Dios.

-¡Oh, creo que esto será muy aburrido!. - Gruño la almita - . Quería experimentarme como El Que Perdona. Quería saber como es esa parte de lo especial.

Y, así, supo como es estar triste. Pero entonces un Alma amistosa salió de entre la multitud:

- No te preocupes Pequeña - le dijo- Yo te ayudaré.

-¿De verdad? - replicó, con el rostro iluminado - ¿Pero que puedes hacer?

- Puedo darte a alguien para que lo perdones.

-¿Puedes?

- ¡Desde luego! - canturreo el Alma amistosa - Puedo ir a tu siguiente vida y hacer algo para que lo perdones.

- Pero... ¿Por que habrías de hacerlo? - preguntó la Pequeña Alma---. ¡Tú que eres un Ser de tan absoluta perfección! Tú que vibras con gran rapidez creando una luz tan brillante que apenas puedo verla! ¿Que podría hacer que frenaras tu vibración hasta que tu luz se hiciera oscura y densa? ¿Que podrías hacer tú, que eres tan ligera como para bailar en las estrellas y desplazarte por el Reino a la velocidad del pensamiento, entraras a mi vida y te volvieras pesada como para hacer una cosa tan mala?

- Es muy fácil - repuso el Alma Amistosa- Lo haría porque te amo.

A la Pequeña Alma le sorprendió la respuesta.

- No te asombres - le dijo el Alma Amistosa - Tu hiciste lo mismo por mi. ¿No lo recuerdas? Hemos bailado juntas muchas veces, por eones y eras. Durante todos los tiempos y en muchos lugares hemos jugado juntas. Simplemente no lo recuerdas, Ambas hemos sido todas las cosas. Ya fuimos el Arriba y el Abajo, la Izquierda y la Derecha. Fuimos el Acá y el Allá, el Ahora y el Después, Fuimos lo Masculino y lo Femenino, lo Bueno y lo Malo. Tú y yo Fuimos la victima y el villano.

-Así, nos hemos reunido muchas veces – continuó - la una dando a la otra la oportunidad exacta y perfecta para expresar y experimentar Quienes Somos Realmente.

De ese modo - añadió el Alma Amistosa - llegaré a tu próxima vida y seré el "malo". Haré algo realmente terrible, y entonces podrás experimentarte como El Que Perdona.

-¿Que harás? - preguntó la Pequeña Alma, un poco nerviosa - ¿Que puede ser tan terrible?

- Oh, ya pensaremos en algo - replicó el Alma amistosa, con un guiño. Segundos después, pareció tornarse muy seria y murmuro:

- Tienes razón en algo.

-¿En que? - quiso saber la almita.

- Tendré que frenar mi vibración y hacerme muy pesada para hacer ese algo no tan bueno, Fingiré que soy alguien muy distinto a quien realmente soy. Por eso te pediré un favor a cambio.

- ¡Si, lo que quieras - exclamó la Pequeña Alma y comenzó a cantar y bailar - Podré perdonar, podré perdonar!

Pero noto que el Alma Amistosa seguía muy callada.

-¿Que quieres? - le pregunto- ¿Que puedo hacer por ti? ¡Eres todo un ángel por estar dispuesta a hacer tal cosa por mi!

- ¡Claro que el Alma Amistosa es un ángel! - interrumpió Dios- ¡Todos lo son! Siempre recuerda eso: que sólo Ángeles os envío.

Y así, la Pequeña Alma quiso mas que nunca satisfacer la petición del Alma amistosa:

- ¿Que puedo hacer por ti? - volvió a preguntar.

- En el momento que te golpee y te despedace - repuso el Alma Amistosa - Cuando te hago lo peor que pudieras imaginarte, en ese mismo instante...

- ¿Que? - interrumpió la Pequeña Alma - ¿Que...?

El Alma amistosa esta aun mas seria:

- Recuerda quien soy realmente.

-¡Si, así será! - exclamó el Alma Inocente - ¡Te lo prometo! Siempre te recordare tal y como te veo aquí y ahora.

- Muy bien - repuso el Alma Amistosa - porque pondré tanto empeño en fingir, que olvidare quien soy. Y si tu no me recuerdas como soy realmente, no podré acordarme durante mucho tiempo. Y si olvido quien soy, incluso tu olvidaras Quien Eres, y las dos estaremos perdidas. Entonces necesitaremos que venga otra alma para que nos recuerde a Ambas Quienes Somos.

- ¡No, no será así! - prometió otra vez la Pequeña alma - ¡Te recordaré! Y te agradeceré por darme ese don, la oportunidad de experimentarme como Quien Soy.

Así acordaron, y La Pequeña Alma fue hacia una nueva vida, emocionada por ser la Luz, que era muy especial, y por ser esa parte de lo especial que se llama Perdonar. Y esperó ansiosamente poder experimentarse como Perdón y agradecer lo que hiciera la otra alma para que fuera posible. En todo momento de esta vida, cada vez que apareció en escena una nueva alma, ya fuera que trajese felicidad o pesar ( y especialmente si traía pesar), la Pequeña Alma pensó en lo que Dios le dijo:

"Siempre recuerda que no os envío mas que Ángeles"

Fin

El cap

2006-09-14T02:14:00.000-07:00

Avui us explicaré el que em va succeïr ahir abans d'acabar la feina, una situació que em va fer posar vermella com un tomàquet.

Normalment a la feina mai sorto per a res, em passo gairebé totes les hores enganxada a l'ordinador fent la feina tranquil·lament. Doncs ahir, va succeïr una cosa diferent. Recentment m'he fet una amiga que està a la secció d'esports, i ens hem fet molt amigues perque li encanta igual que a mi el món del cinema. Per això ahir va venir un moment a explicar-me una pel·lícula que havia vist el dia anterior, però sense adonar-nos vam parlar una mica més.

Llavors de cop i volta, ens trobem al cap de l'empresa on treballo davant de nosaltres, i ens comença a dir el següent: "Para estar así de cháchara, podrian ustedes irse a casa, porque no están haciendo absolutamente nada i por ello lo mejor sería que no perdiesen más el tiempo aquí. Así que ya saben lo que deben hacer". Per a que us feu una idea, aquest home mai a la vida m'havia parlat, i l'única vegada en que es dirigeix a mi és per a dir-me aquest discurs.

Doncs no vos podeu ni imaginar la meva cara, vermella, vermella...ens vam quedar sense saber que dir, atònites. Sense dir ni parauleta ens ficàrem a treballar cadascuna sense treure la vista de l'ordinador.

Però el que més ràbia em va donar, és que de normal la gent sempre està parlant uns amb altres i mai els ha dit res a ningú, en canvi, per una vegada que parlo amb la meva amiga es fica d'aquesta manera i ve a dir-nos tot això. Jo crec , que ahir tenia ganes d'humiliar a algú , perque ho va fer d'una manera...s'havia aixeca't amb el peu esquerra, i ho tenia que pagar amb algú. I amb qui? Doncs amb els inferiors a ell. És horrible utilitzar el poder d'aquesta manera, em sembla espantós.

Per això avui m'he fica't a buscar si hi havia alguna cosa d'ell per la net i m'he adonat de que ja el critiquen en molts diaris pels editorials que escriu, en una pàgina es trobava el següent titular: "El director del Diario de Valencia incita a la violencia contra los manifestantes contrarios al PHN. Realment em dono compte de moltes coses llegint la noticia, però m'abstinc de comentar-ho. Deia el següent:

"Daba mucha rabia escuchar a los manifestantes y no poder partirles la cara que es lo que realmente apetecía. Ahora que ya no vamos a incitar a nadie a la violencia lo podemos decir a las claras. Lo que se merecían estos desgraciados era una mano de leches. Y lo que se merece el PSOE por promover la manifestación es nuestro desprecio más absoluto. Ya nos veremos las caras el 25M. La verdad es que es muy difícil de explicar que un partido como el PSOE se oponga a que el agua sobrante del Ebro se encauce para que venga a regar nuestros campos. Es muy difícil entender que los socialistas prefieran que la Comunidad Valenciana se paralice en el crecimiento y creación de empleo que ha emprendido. Es muy difícil de entender lo inexplicable. Por eso, quienes ayer paseamos por Valencia al mediodía vimos con rabia e indignación que los socialistas nos quieren hundir. Vimos cómo llegaban decenas de autobuses con matrícula de Cataluña y Aragón, repletos de gente engañada por el Gobierno socialista que preside el cobarde de Marcelino Iglesias. Vimos a los chalados de Izquierda Unida en su mesiánica cruzada para romper España. Apoyando a los amigos de ETA en el País Vasco, a los catalanistas en Valencia, a los vascos en Navarra, a los aragoneses en el trasvase y a cualquiera que odie a España. Qué rabia daba ver a toda aquella gente, a la que le importa un huevo el campo, la naturaleza y el progreso. Que lo único que buscan es el enfrentamiento. La ruptura. Y el pueblo valenciano, como siempre, un 10".

Doncs ja vos podeu imaginar com és. Un petonet a tots. Qué descanseu, fins demà!!!

Tapetes

2006-09-12T23:18:00.000-07:00

Ja s'ha convertit en una tradició, i és que les tapetes abans de dinar són un del majors invents que l'home ha pogut inventar per als diumenges a migdia.

Aquesta tradició la va descobrir la meva mare farà ja uns anys. Abans de dinar, anàvem als "vascs ", que és una zona de Benidorm on tot el que es fa és menjar de la zona. I acompanyant la tapeta un traguet de vi que enforteix el cor. És el combinat perfecte, i per tant cada diumenge sobre la mateixa hora en dirigíem cap allà.

Després ens ficávem a xarrar les dues mano a mano, traguet, mosset i parauletes... La meva mare sempre em deia: Només per aquests moments la vida val la pena!!! I era així, potser havíem passat una setmana de gossos, però era arribar le diumenge i el nostre ritual ens tornava a la vida. Ens ficavem moltes vegades a divagar, i això també en tenia part de culpa el "xatet de vi" (com diu el meu avi) que ens anàvem fent mentre ens cruspiem les tapetes de salmó o de truita, que eren les que més ens agradaven.

Eren moments de felicitat, en els que tot es parava i on tu et deixaves dur perque et trobaves tant agust que no tenies queixa de res, on tot et semblava bé i on no canviaries mai aquell moment per res del món.

Ara després de gairebé un any tornava a aquell lloc però amb una altra companyía, la meva àvia. Està clar que també va ser de bon grat per a mi, però ja no era el mateix...Tot i que també vam fer petar la xerrada, no eren aquelles divagacions de temps enrere. Realment el lloc era el mateix, però tot era diferent. No crec que hagi llocs millors o pitjors per a estar. Els llocs els fan les persones amb les que estàs. Potser un indret et pot semblar meravellós per a estar-hi, però realment el que el fa diferent o no és la persona amb la que estàs, ella li dona aquest toc que mai ningú li podrà donar.

Moltes vegades penso que m'agradaria rebobinar, tornant enrere en el temps i reviure aquells moments que tant m'opliren, potser algún dia en un futur puguem fer-ho amb la màquina del temps de "regreso al futuro".

Fins demà, que ja som a meitat de setmana. Petonets a tots.

"Papeleo"

2006-09-12T04:16:00.000-07:00

Avui he estat de "papeleo", així que com molts sabreu ja, he perdut gairebé tot el matí fent cues interminables. Primer a la Policía per a fer-me el DNI, després a tràfic per a duplicar-me el carnet de conduïr y després al banc a recollir les targetes de crèdit que vaig anular pel robatori del meu cotxe.

Realment em dono compte de la quantitat de papers que s'han de fer per a poder circular tranquil·lament pel món. Però el pitjor de tot no és el tindre-ho o no, sinó el fer-t'ho. Per a anar a treure'm avui el carnet m'he tingut que aixecar a les 6 del matí, i inclús així, ja hi havia abans molta gent esperant allí. Així que espera, espera i espera...Interminable. Sort que m'he fet una amiga i ens hem ficat a parlar, perque sinó, encara se m'hagués fet més llarg.

Després al banc també m'ha passat una cosa graciosa, estava a la cua i quan m'ha tocat a mi m'han demanat el carnet d'identitat que tot just m'havia anat a fer abans, així que només tenia el justificant del carnet. Però l'home m'ha dit que necessitava algún carnet o fotografia que m'identifiqués, i clar, a mi m'han robat tot el que tenia, per tant no em quedava cap carnet, així que m'ha dit que tindría que trucar a Madrid per a identificar-me. Doncs casualitats de la vida, ha truca't a l'oficina en la que treballa el meu pare i al dir el meu nom de seguida m'ha identifica't i l'home dient-me: ahh, doncs res, res, ja no fa falta, sabent que és el seu pare ja no hi ha problema...el que fan els "enchufes"...

Bé noiets fins demà, us deixo que se m'ha acumulat la feina. Un petonet!!!

11 de Setembre

2006-09-11T00:14:00.000-07:00

Per a molts americans el 11-S és sinònim de mort. Les gairebé 2700 persones que van morir en el World Trade Center van suposar una de les majors masacres que s'ha produït en la historia de la humanitat.

Però jo avui no parlaré d'això, perque realment no vaig estar allí, i per molt que entengui la tragèdia, mai seré capaç d' explicar la seva magnitud, perque no vaig viure aquells fatídics moments de inseguritat absoluta.

Parlaré d'un altre esdeveniment que encara que tampoc vaig viure suposà la meva vinguda al món: "El naixement de la meva mare". Doncs sí, aquest va ser el dia en que la meva mare vingué al món i suposaria també el meu naixement uns anys més tard, el mateix dia però un mes després, el 11 d'octubre.

Tot i que el dia de la mare ja li vaig dedicar unes paraules no he pogut evitar seguir fent-ho pel seu aniversari, doncs aquest és una especie de regal que li volia fer.

Sempre quan penso amb ella no puc deixar de recordar tots els moments que vaig tenir la sort de viure al seu costat. Sempre n'estaré agraïda de que m'ensenyés tantes coses, sobretot els seus valors de vida que no eren pocs, a més de la seva empenta vital, que aquelles persones que la van conèixer ho saben de bon grat.

El post que vaig escriure pel dia de la mare va estar ple de llàgrimes, per la quantitat de imatges que em veníen al cap cada vegada que escrivia una paraula d'ella. Però avui gairebé un any després de la seva mort començo a remontar poc a poc. Ara tinc el pensament de que allí on estigui, està millor que en aquest món, on el patiment es produeix a cada moment.

Ara penso que es troba en un lloc de pau, on potser pot veure el que ens passa però on ja no pateix per res. I on segur que observa els passos que vaig donant cada dia per seguir amb la meva vida, lluitant per tots els ideals que em va transmetre. Per tant, he de tenir fermesa, perque encara que ja no hi sigui aquí, ella no podría permetre que jo em rendís.

En els moments de major solitud sempre em ve al cap el seu abraç, un abraç on no em pot passar res perque estic protegida de tot, on sé que mai estaria perduda, perque ella es en mi. Moltes vegades necessito aquell abraç que només ella podia donar-me, l'abraç de mare que et tranquilitza, que a pesar de totes les coses dolentes que et puguin passar en aquest món, no et demana res. És fa per amor pur. No necessita ninguna recompensa, perque la recompensa és el propi abraç.

Felicitats mare!!! Per a mi seguiràs complint anys de mare. T'estimo amb tot el meu cor.
Fins demà a tots. Un petonet.

Mirar enrere

2006-09-08T00:13:00.000-07:00

Ara miro enrere i m'en adono de quantes coses han passat ja. Quantes coses he viscut en gairebé un quart de segle. Sembla poc però realment són molts moments.

Sempre mirant enrere faig un balanç de tot el que ha succeït fins avui i puc observar que han passat coses molt bones però també coses molt dolentes. Moments plens de felicitat instantània, però a la fi felicitat, i moments en els que el dolor m'inundava plenament.

La nostalgia sempre te un dels papers principals en aquest recordar. Sempre mirem el passat amb millors ulls que potser el futur, perque ja ha passat, i sempre treiem la part més positiva de les coses quan estàn lluny. Ja no recordem el que ens va costar portar a terme aquest període o aquest altre perque el resultat va ser positiu o si va ser negatiu el recordem com a un gran aprenentatge en el nostre camí vital.

El passat sempre estarà ahí perque ens constitueix com a persones. Som el que som pel nostre passat. Si ens els borraren, llavors, quí seriem? No ho sabriem pas, perdriem la nostra identitat, perque som els nostres actes passats, ja que els futurs encara no els hem realitzat, i els presents estem encara realitzant-los.

Mira qui vas ser i et diré qui ets. Tot i que podem canviar, el passat ens constitueix com el que hem sigut en un moment determinat encara que ara siguem ben diferents, perque no només és important el que som ara sinó també el que vam ser. Som un conjunt de passat present i futur i ninguna de les tres coses les podem separar, han de permaneixer sempre unides per a saber qui som.

Per fi es divendres, tinc una mica de mal als ulls!!! A veure si puc descansar una mica i se'm passa. Disfruteu del cap de setmana. Petonets nostalgics.

Ilusions vitals

2006-09-07T00:04:00.000-07:00

Durant la nostra existencia ens van succeïnt diferents il·lusions de com voldriem que fos la nostra vida, i per això anem fent un camí determinat pensant que recorrent-lo anirem a parar al lloc que tantes vegades haviem somiat.

Però les coses no sempre són fàcils i moltes vegades aquestes il·lusions inicials es van distorsionant fins acabar desapareixent amb el pas del temps. Un exemple clar és quan de petits volem ser astronautes, bombers o futbolistes en el cas dels nois o professores, actrius o cantants en el cas de les noies. No és que sempre sigui així, però són professions que es solen tenir de petit.

Per aquest motiu, ens fiquem a estudiar de valent i així poder aconsseguir arribar als nostres somnis. Però anem creixent i ens van passant coses: aprenem més, ens passen algunes contrarietats, coneixem altres coses...i aquesta idea primera ja no continúa (parlo en general, perque hi ha gent que ja de petit te clar el que vol i continúa fins que ho ha aconsseguit). Però tot i així aquesta idea ens ha dut allà on ens trobem ara.

Jo sempre he tingut una vena artística que m'ha acompanyat de ben petita. Al principi es trobava en el dibuix, m'encantava passar-me hores dibuixant princeses i prínceps que s'enamoraven. Després la música tingué un paper fonamental, la meva mare m'apuntà a música i m'encantava el solfeig, sempre estava cantant les cançons que estudiava, a més de tocar el piano, que el vaig començar a tocar quan encara els meus peus no arribaven al terra asseguda damunt de la cadira.

Més tard la dança fou el motor que em movia a somiar. Mai he fet dança seriosament, però quan em poso a ballar em recorre un calfred per tot el cos, però es clar, la dança es comença de ben petita i jo ja era gran per a posar-m'hi. Per tant, vaig decidir probar amb les arts escèniques, que em permitíen poder fer tot el que m'agradava sense ser una profesional del ball. L'expressió corporal m'ajudà a tenir una major coordinació del meu cos. També em vaig adonar de que l'art dramàtic a més tenia una bona dosis de psicologia, un altre aspecte que realment sempre m'ha interessat, així que era perfecte per a mi.

Però com bé vos he dit tot comença d'una manera però no es sap mai com acabarà, i en aquest cas jo volia dedicar-me a la interpretació però la vida m'ha anat transformant i allunyant sense jo voler-ho. Tot i que aquesta passió per tot aquest món continúa no veig un possible futur per a mi i per tant poc a poc aquesta idea es va refredant i refredant...però qui sap si algún dia la oportunitat es torna a presentar i puc a la fi dedicar-me a aixó d'alguna manera. De moment seguiré un camí diferent, també enriquidor, però diferent a la idea que em mogué per a estar on actualment em trobo.

Ja som a dijous, quina rapidesa...demá ja divendres. Petons a tots els somia-truites!!! Fins demà.

Els sentits

2006-09-05T23:50:00.000-07:00

Si tanques els ulls un moment i comences a utilitzar els altres sentits podràs percibir coses ben diferents a les que estàs acostumat.

Sempre, és habitual, utilitzar la vista per a percibir qualsevol estimul extern que ens envolta, i per qué no probem buscar moments per a utilitzar els altres sentits? Per exemple, estem a un bosc, podem veure un paisatge, però també podem probar de tancar els ulls i sentir com els ocells canten una melodia, o el rumor dels arbres al vent, o el soroll d'alguna bestiola que ronda prop de tú. Però ja no només és interessant escoltar, també l'olor te un paper fonamental a la percepció. Els arbres tenen una olor ben característica segons el tipus que siguin, les flors, la terra...totes les coses tenen una olor que fa que les recordis.

L'altre dia anava caminant pel riu de València i sentía una olor a terra extasiant. Aquesta olor em recordava a la meva infantesa, quan anava cada dia caminant a l'escola. Les olors perduren en el temps i poden portar-te a records. Una gran nostalgia, però a la vegada alegria, va recórrer tot el meu cos. Tornava a ser aquella nena uns quants anys més tard...però amb la mateixa sensació d'aquell temps.

Realment crec que no sempre fem tot l'ús que deuríem fer als nostres sentits, i per això, si no utilitzem alguna cosa poc a poc, al llarg del temps, és va atrofiant. La vista cada vegada la tindrem més desenvolupada, perqué és el que més ús se'n fa, però i l'olfacte, l'oïda o el tacte? Sempre estàn a un segon pla. I el gust perque hem de menjar cada dia, sinó potser tampoc l'utilitzaríem tant.

Estem al bell mig de la setmana, ja queda menys...Petonets. Cuideu-vos.