El meu final feliç

Quan algú pensa en un final feliç s'enrecorda de les meravelloses pel·lícules de dibuixos animats, de Disney, com no... en les quals el jove príncep besa a la bellíssima noia treta d'un fabulós i màgic conte de fades per a a partir d'aquest moment menjar perdius cada dia de la resta de les seves vides.

És això un final feliç?

O potser és el final feliç que se'ns ha mostrat per a buscar seguir-lo a ulls clucs?

Jo no vull menjar perdius fins a la fi dels meus dies, ni ser la bellíssima dama d'un conte de fades i ballar amb el príncep d'aquest regnat de mentida...vull un món de (la) veritat, en el qual encara que se somiï, sempre imprescindible, sigui de carn i os.

Un final no és tan espectacular com el que se'ns conta en els telefilmes, perquè quan parlem de fi en un conte no es sol esmentar la mort sinó les perdius, repletes de petons d'amor i edulcorades amb alegria i felicitat infinites. La fi que jo conec és mort, tristesa, malenconia, desemparament...i sovint, solitud.

Aquest és el fi més real i cert que conec, doncs quan acabin els meus dies, no crec que estaré en un castell ple de joies, or i luxes innecessaris, sinó en un hospital ple de malalts igual que jo esperant els seus últims dies. No crec que estaré preparant una festa per als meus il·lustres convidats, sinó rebent potser a les últimes persones que han pogut significar algo especial en la meva vida, i no crec que seré la bellíssima donzella amb les seves millors gal·les, sinó, si és possible que no sempre succeïx, una dona amb la cara banyada d'arrugues amb el seu tradicional pijama blau claret dels hospitals.

Sé que és bonic somiar, jo ho faig cada dia per a poder sobreviure en el dur avatar de la vida, però no són aquests somnis de princesa enamorada, sinó de dona experimentada, que busca un sentit real a la seva vida, que encara que somiï en mons fantàstics no són com els que se'ns mostren en els contes sinó històries de pell i sang com la que corre per les meves venes.

Dolor és vida i tot el que manqui d'això no és real, o si ho és, aquesta plenitud és només qüestió de segons, moments fugaços que ens donen pinzellades d'esperança per a viure millor l'altra cara de la moneda. Somiar és bo, però sofrir és necessari per a comprendre millor el món on habitem.

Un petó per a tots els que somien amb altres contes de fades!!!