Trànsits

No podria definir-me dins de cap espai terrestre de la geografia espanyola, no obstant això, sí que podria fer-ho de les costes que l' humitegen...la meva naturalesa per això hauria de ser aquàtica, sóc un ésser de la mar, nascuda i criada dintre de les entranyes del mediterrani, sal i sorra configuren el meu cos i esperit i les seves aigües donen vida als fars que em guien en aquest caminar... blaus i cristal·lins. Quan vaig néixer les ones em feren l'ullet i els meus es van tornar del seu color com per art de magia: blancs per la seva escuma i blaus-grisos-turquesos segons les estacions de l'any. El trànsit dels meus dies de caminar es succeïx com l'esdevenir d'aquestes ones...Tot comença un dia 11 (nombre de transcendència vital en el meu recorregut) d'octubre de 1982, en la sublim ciutat de Barcelona, cabdal que ha inspirat a nombrosos creadors de la paraula i de la imatge, i de la qual s'han contat les mil i una històries en les seves mil i una nits i dies. L'origen d'aquest esdeveniment va tenir la seva solemnitat, doncs va estar acompanyat d'un dels emblemes més singulars i bells de la metròpoli, la "Sagrada Família" de Gaudí, temple que es va començar a construir en 1882, just 100 anys abans de la meva vinguda. Bella curiositat d'inicis... En aquest inigualable paratge es van succeir els meus primers 4 anys de vida, que encara que no recordo vivament, de tant en tant es dibuixen llunyanes imatges dels meus jocs al parc prop de l'emblemàtic santuari. Però la vida com bé sabem té aquestes anades i vingudes inesperades que ens fan canviar de rumb en el moment just i precís. D'aquesta imponent ciutat els meus progenitors van decidir traslladar-se a una petita localitat just al costat del mar, Cambrils. Recordo la meva infantesa amb la meva mare i els meus dos germans barons, que eren com Zipi i Zape, però amb més innocència i de quan ens duien al port que estava prop de la nostra casa i la meva mare ens feia somiar desperts amb les seves històries fantàstiques, que a partir d'aquí han format sempre part de la meva constant imaginació i dels meus somnis. Van ser anys de llibres fantàstics, històries increïbles i de jocs interminables plens d'aventures. Però de nou es produïa una nova fase en la meva vida que canviava la paraula infantesa per la d'adolescència. A l'edat dels 12 anys vaig tornar a canviar de casa. La meva nova destinació era un dels pobles més extravagants de tota la geografia hispànica. Un cúmul d'edificis d'altures infernals vorejant de nou el meu benvolgut mar mediterrani que sempre m'ha anat acompanyant en tots els meus trajectes vitals. Benidorm, el poble dels gratacels, pel que l' han arribat a cridar el Manhatan espanyol. Allí vaig viure pràcticament tota la meva adolescència, fins que als 17 vaig tornar a canviar de ciutat per a emprendre els meus estudis de creadora d'històries. Vaig viure fins als 24 anys en aquesta ciutat anomenada València, un dels llocs on vaig començar a aprendre les coses per mi mateixa i a prendre les meves primeres decisions de vida. València és una capital, però encara així conserva aquest encant dels pobles grans. Podria definir-la com un compendi harmònic entre una ciutat clàssica i moderna alhora. Amb algunes cases antigues i altres més noves i on el sol sól brillar la major part de l'any. Als 25 anys, vaig decidir emprendre una nova aventura i vaig anar a viure a una de les ciutats més cosmopolites que es coneix, Londres. Aquesta ciutat em va canviar la idea de veure el món, doncs aquest ja no s'assemblava a un petit pèsol en el qual jo era la principal protagonista, sinó que aquest diminut cercle va començar a créixer cada vegada més i més, gràcies a totes les persones que s'anaven acostant a la meva vora, convertint aquest món en una gran esfera de persones de tots els colors i condicions. Ara amb 26 anys, vaig tornar a aquestes terres mediterrànies que tant enyorava, doncs les coincidències circumstancials així ho han decidit. A causa del meu creixement nòmada, crec que he après a emmotllar-me a tot tipus d'ambients i panorames gairebé sempre mullats. Alguns em solen anomenar el camaleó marí que canvia de color blau segons l'ocasió...estrany bitxo. La meva última visita, la ciutat dels indrets màgics, Paris. Potser algun dia sigui la meva pròxima destinació, però tot i així han de donar-se les coincidències oportunes. Ja els contaré?

Un petó a tots des de la ciutat dels gratacels!!!