Alcolejanes (I part)

Avui faré cas a la meua amiga Aitana i dedicaré un post a les alcolejanes: Perque ho valem!!! Així que explicaré un poc la historia, que encara que siga la típica historia d' un grup de gent de poble, val la pena contar-la perque és la meva i concretament el inici de la meva adolescencia.

Tot com sempre començà a l'estiu, jo tindría 13 anys més o menys quan vaig conèixer a estes xiquetes. Ana, que no està a la foto perque no va poder vindre al soparet ja que estava a Anglaterra, va ser la primera que vaig conèixer i a partir d'ella a les demés.

El primer día que vaig a anar amb elles va ser dels més aborrits de la meva vida, com sol succeïr en estos xicotets pobles de muntanya, les del meu poble estaven enamorades dels xics del poble del costat (es que ells estaven més espabilats que els del meu poble que encara eren uns crios) i clar, això és el que agrada a les xiques en eixes edats: el típics tios que fumen, són uns borrachos i uns animals, senc descriure-los així, però és el que eren. Doncs bé, com anava dient la primera nit que vaig anar amb elles me la vaig passar perseguint a esta mena de tios bojos que no paraven d'anar amunt i avall sense encara comprendre molt bé el motiu.

Si encara me solen dir que sóc inocent en aquella època ho era més, i es que les meues hormones encara no estaven en pleno auge com la de la resta de les meves noves amigues. El normal hagués sigut que m'hagués molat el rollo, però al igual que els xics del poble jo també era una cria i en aquella fase de la meva vida el génere masculí em feia més por que altra cosa.

Tot i així va ser el inici de que el sexe opost em tingués en compte, i es que un del nois del clan de Benasau (poble del costat) es va fixar en mi. La historia era graciosa perque mentres ell em perseguía per a poder parlar en mi jo m'amagava per a no tindre un cara a cara amb ell. Però clar, una sempre no es pot passar la vida fugint i per aixó va arribar un dia, el dia fatídic, en el que tots es reuniren en la plaça del poble per a que no tingués escapatoria.

Quan em vaig trobar el percal, vaig intentar fer-me la valenta, però les cames no paraven de tremolar-me, Qué vergonya!!! No vos ho podeu ni imaginar... Però com he dit vaig decidir afrontar la situació i el xic i jo ens en vam anar a pegar una volteta per a parlar del "assumpte".

Com el poble és xicotet no vam poder anar massa lluny i ens vam sentar unes cases més enllá de la resta del grup. El xic es quedá mirant-me en cara de babau, i jo vaig tenir que prendre la inicativa. I les meues paraules magistrals van ser: Però a vore, i jo per qué t'agrade? Quan li ho contava a les meues amigues em deien: peró tia, com li dius aixó? Però que anava a fer...mai m'havia enfrentat a una situació com aquesta.

Tot i així vaig tenir sort i l'estiu ja no va durar molt més, ara soles tenia que esperar que em deparava el próxim. Les festes és van desenvolupar ja sense molts entrebancs i vaig riure d'alló més.

Bé, xiquets demá ja contaré més. Un beset a tots!!!

ADÉU