"Ábrete de piernas corazón"

Ahir vaig tenir una vesprada d'alló més cultural. Per començar, al costat del IVAM hi havia una exposició d'art grec molt interessant. Encara que jo desde "l'art" de primer de carrera ja no he tornat a tocar res i ja ni m'enrecordaba gaire de les coses, però al menys vaig poder refrescar una mica la meva memoria de peix.

Tot i així, el més interessant vingué després. En la Sala Matilde Salvador, un edifici amb un claustre dirigit per la figura de Lluis Vives, vaig poder disfrutar d'una obra teatral contemporània anomenada: Tampoco hay que ir por ahí "ábrete de piernas corazón".

L'obra estaba disposada en diverses escenes en les que s'anaven representant diferents monòlegs que explicaven la discriminació racial que hi ha en la actualitat, els tòpics, les injusticies però sobretot parlava de l'amor per les persones. El monòleg que més em va fer vibrar va ser el d'una xica que deia que ella només es movia d'una manera en la vida i que si no ni es molestava: És movia per amor. Si hi havia alguna cosa que no ho feia d'aquesta manera ho deixava còrrer. A més anhelaba amb totes les seves forces sentir l'amor de la humanitat dins de cada racó del seu cos. Bueno, i que coreografies, no dic res que m'emocione...

Per a finalitzar, la Companyía va convidar a tothom a un soparet d'arroç de diferents nacionalitats. Mmm...que bò. Era mel. I com no, el vinet, que com dirá Estellés y el meu amic Miquel no pot faltar en un àpat com aquest.

Qué enriquidor!!! Vixca l'art dramátic. El duc sempre en mig de l'ànima.

Gràcies Romà per mostrar-me tantes coses de l'art de la vida.