Alcolejanes (II part)

A partir d'aquest estiu, cada cap de setmana anava al poble i ens reuniem totes al "localet" una espècie de sala que l'Ajuntament havía acondicionat per a la joventut. Allí feiem el que fa qualsevol xiqueta de l' edat, perdre prou el temps: "jocs de xiques" del tipo, el tant per cent que em vol este xic o les parelles en el Benesaueros. També jugavem prou a les cartes: al "Cau, Recau i Sant Vicent", al "cinquet" o al "mentirós". Bé, i fumar, però com jo no tenía eixe vici em fotía cuatre de bolses de pipes en una vesprada per a matar el temps.

Qué records!!! Durant aquest període em vaig fer més amiga d' Aiti, ens cridavem totes les setmanes per a contar-mos les novetats que haviem succeït al poble. Perque alló era una autèntica locura. Cada cert temps les xiques canviaven de novio. Era com un intercanvi de parelles: quan es cansaven d' uno es passaven a un altre.

Jo durant este temps estava inactiva, tot el que podía passar eren més que res tontejos. Aiti sí que tenía algo, un tal Ignacio de Ares (del poble de enfront) que anava tots el dies a vore-la. Però que ella realment li feia poc cas, més que res es burlava d'ell perque sempre portava la mateixa roba. Pobre xic!!! I com ella li feia poc cas també ho va intentar en mi, però com he dit en eixa època poca cosa hi havia que fer en mí, així que li vaig dir que m'ho pensaria i vaig tardar un mes per a donar-li la contestació, per acabar dient-li que no. I ja per últim ho intentà en Mireia, però crec que tampoc va poder fer res. La vida era prou dura perque no sempre un aconseguía la noia que volia.

Les festetes dels poblets eren també un gran alicient per a nosaltres, cada cap de setmana eren en un poble diferent de la contornada: Benassau, Ares, Penáguila, Benilloba, Benifallim, Millena...etc. I ens passavem la nit ballant i bebent "Mentireta". Qué bona!!! És la beguda de la terreta: aigua llimó amb café licor. Vaja pets que agafaven. Jo no, perque en eixa época no bevía, però més tard em vaig unir a les "borracheres", havía de ser solidaria amb elles.

Van ser anys molt divertits, però com sol passar moltes vegades després de tanta unió i durant tant de temps, per unes coses o per altres vam començar a separar-mos. Cadascuna va seguir un camí diferent i inclús moltes van deixar d'anar al poble o només anaven a l'estiu o de tant en tant.

Tot i així, d'un temps a aquí ens hem tornat a reunir alguna vegada, encara que ja no és el mateix, però sempre ens fa ilusió tornar a retrobar-mos i recordar aquells temps en els que no paravem per casa ni un minut, sempre amunt i avall, anant i tornant al "bus" (segon lloc de reunió, la parada de l'autobus del poble, ja que ens van tirar del "localillo" per fer tant el animal).

Doncs aquesta ha sigut molt resumidament la història de les alcolejanes, una història que sempre ocuparà un lloc important en la nostra vida.

Vinga xiquets, qué passeu un bon pont!!! Cuideu-vos.