El bosc de la meva vida

En moltes ocasions m'envolta una sensació de claustrofobia per culpa de les maleïdes grans ciutats que no son més que una acumulació de blocs, uns al costat d'altres. I necessite sortir, anar-me'n ben lluny, respirar el aire fresc que només em poden oferir els frondossos boscs, els petits poblets, la natura, en general.

Moltes vegades somíe que me'n vaig a un bosc com aquest i em pose a córrer sense parar amb els peus descalços sobre la gespa. I senc la gelor que m'invadeix tot el cos i m'omple cada racó de mí.

Després em deixe caure i comence a rodolar, em senc tant lliure... És la millor sensació que un pot experimentar. Es com fer-se un en la natura. Com si tu i ella vos haguereu unit i ja res vos pot separar.

A continuació m'assente al costat d'un arbre milenari, d'aquests que tenen unes arrels que semblen braços que entren i surten de la terra per a abrigar-te i protegir-te de qualsevol adversitat. Es com un pare que abraça al seu infant perque és la cosa més tendra i que més vol en aquest món. Allí permaneixc una bona estona contemplant les meravelloses vistes que se m'ofereixen dins del meu confortable abraç. Un abraç que dura tota l'eternitat.

A la fi he pogut arribar a casa meva!!! He aconseguit retornar als meus inicis i pense estar allí fins que s'acabe tota la humanitat, fins que les grans ciutats morin i es converteixquen de nou en la meua llar. No necessite blocs amb cuatre parets. Tan sols un arbre que m'abrace amb les seues branques i un sol que m'escalfe cada dia. Gràcies mare natura per donar-me ho tot.

Vinga xiquets fins demá. Un bes.