Les ilusions encara surgeixen

Quan penses que ja s'ha acabat tot, que ja no et queden més il·lusions a la vida per les galtades que t'ha pegat, una llum es pot divisar a la llunyanía. Una llum cegadora que tomple d'adrenalina cada cél·lula del teu cos.

Així són les coses sempre. El problema és la desesperació de la tardança, perque mai volem esperar, sempre volem les coses ara mateixa sinó no valen. Però la vida no funciona d'aquesta manera. Tot té el seu temps i sobretot hem de saber esperar, perque l'espera sempre acaba recompensant-te d'una manera o una altra, sempre et val la pena.

Quan ja havia predut prou l'esperança, ahir mateix va tornar a resurgir desde les meves entranyes amb un projecte multicultural que vull realitzar a qualsevol país de la Unió Europea. Encara no sé a on ni el qué exactament, però per fi veig la possibilitat d'anarme'n pel món. La ilusió es va incrementar al saber que a part d'aquest projecte també tinc l' oportunitat de crear el meu propi projecte sigui del tipus que sigui amb una subvenció destinada als joves de la Comunitat.

Sembla que els dos somnis que tinc de moment s'hagin destapat d'un sol cop. Ja que no és només un sinó els dos. Quan la llumeta que tenia semblava extinguir-se del tot, la foguera ha pres forma i m'ha extaciat. Qué coses té la vida, eh? Quan ja t'ha fet decaure de sobte et dona aquestes coses. Mai acabarà de impressionarme. Bé ja aniré desvetllant l'enigma poc a poc.

Un petonet a tothom. Cuideu-vos. Fins demà.