Mirar-se al mirall
Alguna vegada vos heu mirat al mirall i no vos reconeixieu? Com si es tractés d'una altra persona totalment diferent a vosaltres? Doncs jo si. Avui m'he sentit així.Mentre pujava amb l'ascensor, com hi ha un mirall, m'he ficat a mirar-me, millor dit he començat a observar la meva cara. No és que mai m'hagi mirat, ja que cada vegada que em pentine em solc mirar. Però una cosa es mirar-se de refiló i una altra cosa és observar-se detingudament, cada facció i cada racó que conforma tota la teua cara.
Era extrany perque semblava que fos una persona que no conec, que la veig però que no m'es gens familiar. He fet algunes carasses per a llevar tensió, però a la noia del mirall seguía sense reconeixer-la.
He mirat els seus ulls que eren com els meus, però d'una altra manera. El nas el qual ja en tinc prou de complexe, però aquest era també diferent. Després he observat la boca de pinyonet que tinc i he fet una mica el peix que em surt molt bé, però res seguía amb l'incognita de la noia.
A la fi he pensat que a lo millor hi ha un error al reflexar-nos, potser no sempre apareix la persona exactament com és, sino que apareix una que s'assembla molt perque com es sol dir que som únics els nostres reflexos no ens poden tampoc imitar. I clar, per a que no ens assustem i pensem que som uns fantasmes apareixen els nostres dobles però que no ho son.
Feu la prova, mireu-vos bé al mirall i vos adonareu de que qui hi ha al altre costat és un altre paio i no vosaltres...He arribat a sentir que en la nit de Sant Joan (perque segons diuen eixa nit és màgica) si vos mireu al mirall voreu com sereu de vellets. Bé aixó jo ja no sé si creure-m'ho, però és el que diuen.
Vinga un petonet. Ja estem a dijous i arribem en un alé al cap de setmana. Fins demà.
posted by CUCALELLA at 1:16 a. m.
4 Comments:
Precissament pensava el mateix, però d'una altra manera. El teu reflex sempre és amb tu, però les paraules que escrius, que oblides i que després recuperes; allà sí que no t'hi reconeixes.
Jo tinc la següent idea: quan era petita em ficava a escriure histories que després de gran he llegit i no em reconeixía, però sí que me'n adonava de que formen part de la meva vida: l'infantesa. I encara que ja no visqui aquest moment el reconec com una part de mi encara que ja hagi passat. Les paraules que escribia eren d'una nena, però aquesta nena era jo mateixa.
No parlo de l'infantesa. És evident que hi ha un gran canvi en les persones quan s'arriba a adult. Jo parlo d'escrits de fa un any, fins i tot de fa un mes. Aquests fan adonar-te de com de deveres canviem.
Aixó si que és cert. Fins i tot et diria d'un minut a un altre el que pots canviar només per un esdeveniment que t'hagi succeït. Gràcies pels vostres pensaments!!!
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home