11 de Setembre
Per a molts americans el 11-S és sinònim de mort. Les gairebé 2700 persones que van morir en el World Trade Center van suposar una de les majors masacres que s'ha produït en la historia de la humanitat.Però jo avui no parlaré d'això, perque realment no vaig estar allí, i per molt que entengui la tragèdia, mai seré capaç d' explicar la seva magnitud, perque no vaig viure aquells fatídics moments de inseguritat absoluta.
Parlaré d'un altre esdeveniment que encara que tampoc vaig viure suposà la meva vinguda al món: "El naixement de la meva mare". Doncs sí, aquest va ser el dia en que la meva mare vingué al món i suposaria també el meu naixement uns anys més tard, el mateix dia però un mes després, el 11 d'octubre.
Tot i que el dia de la mare ja li vaig dedicar unes paraules no he pogut evitar seguir fent-ho pel seu aniversari, doncs aquest és una especie de regal que li volia fer.
Sempre quan penso amb ella no puc deixar de recordar tots els moments que vaig tenir la sort de viure al seu costat. Sempre n'estaré agraïda de que m'ensenyés tantes coses, sobretot els seus valors de vida que no eren pocs, a més de la seva empenta vital, que aquelles persones que la van conèixer ho saben de bon grat.
El post que vaig escriure pel dia de la mare va estar ple de llàgrimes, per la quantitat de imatges que em veníen al cap cada vegada que escrivia una paraula d'ella. Però avui gairebé un any després de la seva mort començo a remontar poc a poc. Ara tinc el pensament de que allí on estigui, està millor que en aquest món, on el patiment es produeix a cada moment.
Ara penso que es troba en un lloc de pau, on potser pot veure el que ens passa però on ja no pateix per res. I on segur que observa els passos que vaig donant cada dia per seguir amb la meva vida, lluitant per tots els ideals que em va transmetre. Per tant, he de tenir fermesa, perque encara que ja no hi sigui aquí, ella no podría permetre que jo em rendís.
En els moments de major solitud sempre em ve al cap el seu abraç, un abraç on no em pot passar res perque estic protegida de tot, on sé que mai estaria perduda, perque ella es en mi. Moltes vegades necessito aquell abraç que només ella podia donar-me, l'abraç de mare que et tranquilitza, que a pesar de totes les coses dolentes que et puguin passar en aquest món, no et demana res. És fa per amor pur. No necessita ninguna recompensa, perque la recompensa és el propi abraç.
Felicitats mare!!! Per a mi seguiràs complint anys de mare. T'estimo amb tot el meu cor.
Fins demà a tots. Un petonet.
posted by CUCALELLA at 12:14 a. m.
9 Comments:
Per mi l'onze de Setembre sempre havia estat una data de tristesa. Els Catalans la celebrem com la nostra diada perquè conmemorem una derrota històrica (1714) que ens va prendre unes llibertats que encara ara no hem recuperat. A Xile un onze de setembre també els hi va ser terrible car va ser el dia escollit pel Pinochet i la seva tropa d'assassins per fer un cop d'estat i amargar la vida a la gent. I, clar està, hi ha l'onze de Setembre del 2001 dels americans (que no se com s'ho fan però s'ho apropien tot!)
A tema personal per mi l'onze de setembre ha estat molt trist els darrers dos anys. Fa dos marxava a Paris separant-me espaialment d'una persona molt estimada. L'any passat, va ser l'onze de setembre el dia que aquesta persona va decidir desaparèixer de la meva vida definitivament.
Així que l'onze de setembre el considerava una data terrible en que res bo podia succeir i a la que tenia por. Però llegit el teu post i sabent que ta mare, que tal com la descrius devia ser una bellissima persona, va nàixer aquest dia, veig que també poden passar coses bones.
Ànims!
Gràcies maco!!! La veritat és que l'onze sempre serà un número important per a mi perque ja va marcar la meva vida des d'un principi. Jo vaig neixer l'onze d'octubre. Així que benvolgut sigui aquest dia sigui com sigui. :-D
És curiós, diuen que una mare és una mare, i un pare és un pare. Justament el meu pare i jo ens hem distanciat, simplement per diferències de caràcter, opinió. I és curiós, dic, perquè no me'n penedeixo de res, perquè no ha sabut protegir-me com ho ha fet la meva mare, o ja pel simple comentari de "yo trabajo ocho horas diarias y traigo dinero a casa para alimentarte, te parece poco?". Doncs sí. Em sembla poc, perquè la meva mare treballa les mateixes vuit hores, i ella havia fet, i fa, més del que hauria fet el meu pare si visqués entre nosaltres. De veritat, no me'n penedeixo ni un pèl de la separació dels meus pares. Per a mi, ha estat una absoluta alliberació.
A mi m'ha passat exactament el mateix, el meu pare desparegué de la meva vida als vuit anys. I mai li hem interessat res de res els meus germans i jo. Només vaig viure amb ell uns anys a Cambrils i després es va esfumar com l'aire. Per això la meva mare decidí que anarem a viure al poble dels meus avis. Però a pesar de tot el passotisme del meu pare, ella sempre volgué que mantinguessim el contacte. Mira si era bona... :-)
jo he tingut la sort que tant el meu pare i el meu sempre han estat al meu costat i m'han ajudat en tot i fins tots els pares d'un amic que ells vulls molt,pero sempre la mare,te una intuició de com ets, una sensiblitat,paciencia,perque has estat en el seu cos,aixo sempre quedarà passe el que passe, i sempre estarà en el teu cor.
Moltes felicitats per ta mare Cris!!!
M'alegro molt de que hagis tingut tanta sort, noiet!!! :-D
No hay nada peor en este mundo que una despedida... pero siempre que se dice adiós, fíjate que al poco tiempo, siempre hay un hola...
¿Cual dirás? Uno muy sencillo, mi hola, el hola de Emilio, el de Carlos, el de Jorge... y el de todo ese grupo de personas que te hemos recibido con los brazos abiertos y que esperan que te quedes por aquí mas o menos, mucho tiempo.
Cuando veas que te falta una pieza del puzzle de tu vida, mira alrededor de ti, que siempre habrá alguien que te de la suya para que consigas poco a poco terminarlo y al final, veras que no todo es tristeza.
Yo no siento que el 11 de septiembre sea una fecha triste, porque ese día me di cuenta de lo importante que es siempre tener amigos y de conocer gente como tu, Cris, que aunque a veces vean las cosas desde ese lado negativo, con su sonrisa hacen que todo vaya a mejor.
Un besote preciosa y adelante, que desde algún sitio, alguien te vigila y te empuja, para que no pares nunca, ni de vivir ni de soñar…
Me dejas sin palabras Capo. Gracias!!! Realemnte creo que es como tu dices ;-D
ostres, m´he emocionat al llegir-ho.Ja veig que el dia 11 també te coses bones...
Sort amb el papeleo! Jo hui també en tenia, però matriculant-me a la uni!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home