Filosofia després de dinar

I després de dinar començà a sortir la veu filosòfica de la conciència...

Per qué les persones fem el que fem? Venim aqui per a fer alguna cosa important. Potser. Però no ho sabem del tot cert. A lo millor no és així. Podem passar una vida sense importancia?

Jo crec que els homes l'únic objectiu que tenim és trobar la felicitat. I com l'aconseguim? Compartint. Compartint el que? Compartint totes les coses amb algú. Amb qui? Amb alguna persona especial. I llavors pensem que aquesta persona ens donarà la felicitat. Si. Doncs no es així. La felicitat no ens la dona l'altra persona. Ah no?. No. La felicitat ens la tenim que donar nosaltres mateixos. Perque si nosaltres pensem que la felicitat ens la te que donar una altra persona mai serem feliços. Busque'm a l'interior potser la clau de tots els enigmes està a dins. Coneix-te per a estimar.

Doncs jo crec que el més important és que les persones compartixquen el mateix objectiu de vida. Sí. Perque si ja és dificil aconsseguir posar-se d'acord dos persones iguals, com ho faràn els pols opostos? Al començament és més fàcil però després...Després quan l'amor és converteix en costum les coses deixen de ser tan màgiques i a partir d'ahí tot es pot torçar una mica. Ja clar però l'amor per l'altre ho supera tot. Sempre? Potser...

Una amor és un company de viatge per a caminar per la vida. Voldries que sempre estigués al teu costat. Però sempre estarà ahí? Potser si però potser no. On queda llavors l'amor romàntic? Segueix sent romàntic perque eixa persona haurà sigut sempre especial per a tu. Hauràs aprés coses que mai ningú podrà tornar-te a enssenyar. Per aixó m'agrada l'amor. Coses bones que gust, però coses roïns quant aprenentatge.

Teories i més teories que potser ara són certes però després canvien una vegada i una altra. Per qué mai hi ha algo clar? Per la impermanencia de les coses. El constat canvi de tot el que ens rodeja ens fa adonar que l'aferrament és inútil.

Aquestes paraules i moltes més van estar la conversa de la mexicana Fernanda, la amiga Paqui i jo mateixa després de la meva especialitat: pollastre a la cervesa. Quin àpat xiquets!!! I quanta veritat junta. La vida val la pena per aquests momentets.

Un petonet a tots. Dilluns però amb ganes.