Reunions acollidores
Com m'agraden les reunions de gent en un soparet, entre converses, riures, filosofies i pensaments compartits. I encara més...Ahir vaig acabar fent un soparet improvisat a casa meva per a cinc Erasmus que va ser la mar de divertit.
La idea en un primer moment era quedar en "la bodegueta" per a sopar allí amb un vinet de lujo i unes tapetes. Però July se n'anava avui al seu país així que tenia que agafar ja les coses perque devia anar-se'n del pis, per això el gran caritatiu d'Alessandro l'acolliria a casa seva fins a l'endemà. Com encara teniem que anar a buscar les seves maletes i dur-les a casa d'Alessandro, tardariem molt i vam decidir anar a sopar a casa de Jaume ( te un nom català perque és de l'Alguer, i allí s'hi parla, però ell és italià i de català realment en sap ben poc). Quan arribarem començarem a preparar uns macarrons a la parmessana (els italians sempre amb la pasta). Posarem l'aigua a bollir, però la cosa no tirava, la ficarem a les 10.00 i ja eren gairebé les 11.00 i l'aigua seguia sense bollir, fins que a la fi ens adonarem de que la cuina no funcionava, per això teniem que buscar una solució ràpida, i aquesta era casa meva, que era el lloc més proper d'allí.
Arribarem sobre les 11.30, tots famolencs, i per fi l'aigua va començar a bollir, si és que a casa meva com en ningún lloc!!! I tot ho férem en quasi 10 minuts... Ens sentarem a sopar i prepararem una sangrieta per a animar una mica més la festa.
Com vos dic, la sangrieta anava que volava, i nosaltres per tant també, i com tenia la guitarra allí mateix ens ficarem tots a cantar, primer cançons en anglés, però després sortí la vena patriòtica dels italians que n'eren la majoria i es ficaren a cantar cançons de la seva terra. Tot un recital...Sí, señor!!!
Estiguerem amb la broma fins quasi la una del matí. Sort que els meus veïns són gent ben benevolent, perque sinò no sé com hagués acabat tot, ja que les veus de tots es devien sentir en tota la contornada.
Vinga, que ja ens aproximem a la mitad de la setmana. Un esforç més. Petonets a tots!!!
posted by CUCALELLA at 1:48 a. m.
17 Comments:
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
vaja que aventures per a sopar!!!, son aquets moments,on ja gaudeixo mes, tenim munto de conversacions de qualsevol tema i un monto de rialles amb els amics.Es una de les coses que mes m'agraden.Ptonets
És cert, sempre es gaudeix d'allò més amb aquestes reunions. ;-D
Ooooh aquests sopars són la pera. I són els que més recordes, estic segura que molt més que qualsevol sopar en un restaurant amb 50 mil persones.
És que els amics, si són ben parits és l'únic ingredient necessari per passar-ho bé. :)
Bé, m'alegro pel teu sopar d'ahir però la pròxim vegada rula algun got de sangria cap a d'alt... ^^
Jajaja...Val yaki, no et preocupis que la sangria és més bona quan es comparteix ;-)
hola cucalella!!
fratelli ditalia, litalia s'è desta
xDD m se tot el l'hime digam frik xD, però clar m'agrada molt tot lo italià, normal.
Com mola aquests menjar aixi italians xDD i coi l'amic Jaume! que bo el Jaume d'alger jaja no hi ha cap maurici??
que vagi be!
Visca la sangria i el bon rotllo!!!
ADAGIO: Jejeje...ja li comentaré jo als meus amics que me la escriguin i et passo tot el himne :-P El menjar boníssim, com sempre...no sé pas com ho fan però sempre els surt bò!!! Hi ha un Alessandro, una Sylvia, un Aleiss i el Jaume de l'Alguer :-D
DOOMMASTER: Sí, visca, visca!!! Quina felicitat que dóna!!!
Oh sí! Jo d'aquí poquet tinc un soparet amb els meus ex-companys de feina (me'ls estimo taaaaaaaaant!). Qué bé que estiguis tant feliç!
Pocas cosas hay en el mundo que pegarse una buena comida, pero si le unimos una buena música y la compañía de los amigos, la lista se reduce aun más.
Como mínimo, una vez al mes intento reunir en una cena a todos los amigos, que por falta de tiempo, por perrería o porque no, por causa mayor, no puedo ver tan a menudo como querría. En esas cenas, nos contamos que tal nos ha ido y como vemos la vida. Lo mejor es cuando empieza el tapeo y la bebida del principio, seguido de las risas, los recuerdos (que siempre son los mismos, pero aun así, los contamos y nos hacen reír como la primera vez) y para terminar, los chismes de los que no han venido.
Pues si, como en el post anterior, estas cenas son una de esas pequeñas cosas que me hacen la vida más fácil. No me pagan la hipoteca, ni me arreglan el coche y me hacen el trabajo mas fácil, pero una cosa si que hacen, que por unas horas, me alegran el corazón.
Un beso Cris
Un cosa más… A veces me quedo en silencio en la esquina de la mesa, escucho el ruido de la gente al hablar, les miro las caras, algunas de alegría, otras de risas, otras de tristeza por algo malo que le ha pasado, pero al rato de une a las anteriores, y desde ese rincón me quedo pensando… Mi mayor victoria y alegría… y me digo: Mis amigos…
veig palets de pa?? mmmmm Té bona pinta. És q per a mi és l'hora de berenar ara :P
Publica la foto de la taula despres de la festa!
a mi els soparets mig improvisats m´encanteeen! i damunt amb amics erasmus! duc tot l´any intentant conéixer a algun i encara no ho he fet xé...
molta sort la de poder fer minifestetes aixina a ta casa... jo al meu pis de valència no puc, els veïns comencen a renegar enseguida i res mira, en les ganes ens quedem!
JÓNSI: Sí que ho estic!!! La bona companyía fa que ho estigui...De segur que el teu soparet amb els teus ex-companys de feina també és un èxit i t'hi trobes ben feliç ;-)
CAPOLORD: Realmente para mi también són estas las pequeñas cosas que te llenan, pues al estar con tu gente te sientes completo, no necesitas nada más para estar a gusto :-D
GUDULINA: Va ser un soparet de lo més bò. Els macarrons a la carbonara per a mi és un plat exquisit i sobretot encara més per estar fet per italians :-P
SIR WILLIAM: Jeje, el millor és abans de començar, però es clar, tot el que comença te que acabar...
OLENSKA: Ostres ets de València, no ho sabia!!!...Doncs quan vulguis estàs convidada :-D
Jo també hi estic convidat, no? jajaja!
Tu, per supost :-D
Publica un comentari a l'entrada
<< Home