Incomoditats quotidianes

Pots estar un temps aguantant les incomoditats d'una persona, però arriba un moment en el que explotes, ja no pots aguantar més que et prenguen el pel. I això és el que m'ha passat a mi. He arribat a un punt en el que he sobrepassat els límits de la meva paciència. Ja no puc donar més la meva mà a torçar, perque el que passa és que semble tonta.

Aquest és el punt i final de tot el que crega que a mi em pot torejar fins a la sacietat, perque puc ser bona, però tonta no ho penso ser mai més. Tots el dies estic amb la mateixa cançó, "que si aixó que si lo altre"...que vos penseu, que soc superwoman? Doncs no, jo no puc carregar-me amb la feina de tothom. Es clar que si ho fos tampoc ho faria perque tots hem de fer el que ens toca i no més.

Així que ja está bé de callar i tragar. He de parlar per a arreglar les coses. Les situacions no poden permaneixer igual quan s'estàn produïnt injusticies, i ja n'hi ha prou de tantes.

Avui amb el cabreig no puc veure les coses boniques. Ho sento molt, he d'expressar la meva rabia interna que surt molt poques vegades però quan ha de sortir surt amb força.

Petons. Fins demà.