Rosa vital

Moltes vegades la meva àvia em feia la comparació de la rosa vital. La rosa amb doloroses espines i la bellesa i suavitat dels seus petals.

Tot just és així. Agafes una rosa, i la tija està recoberta d'espines que és claven entre els teus dits i poden arribar a fer rajar la teva sang. Sang vermella, ben vermella. Com el color de la flor. Cadascuna de les punxes es pot clavar en una part del teu cos. Però la que més mal fa és la punxa que és clava al cor perque et deixa sense alé i ja no pots continuar sentint.

Però després arribes als petals i tens les sensacions més suaus i més tendres que mai has pogut imaginar, perque les punxes t'han fet deixar de sentir, i ja no creus que hi pugui haver res sense espines. Desconfíes, perque la tristor de la pérdua de sensacions t'ha envaït per complet. Però al retrobar-te amb les noves textures tornes a deixar-te dur per l'emoció de sentir.

El vermell és el color de la vida en estat pur. La vivesa, la intensitat, el caliu del color que omple tot el teu ser. Floreixes cada primavera i tornes i retornes al començament d'any en any. Sempre amb la força en que t'agafes a la terra i la fragilitat dels teus petals que cauen amb el bufar del vent.

Bon cap de setmana a tots els rosers que floriu en primavera. Cuideu-vos. Molts petonets.