Les meves festes
Les festes del meu poble aquest any, més que de locura, van ser una mica surrealistes per les situacions que ens van anar succeïnt.
El dijous ja començaren amb les tradicionals disfresses, que com cada any per la nostra part són d'el·laboració pròpia (aquest punt dificulta sempre l'enteniment dels altres participants, ja que ningú sospita mai de qué anem realment), tot i així sempre donem la nota. Aquest any anàvem de meduses del amor, amb el seu respectiu ball que la Mire i jo vam anar improvisant i que després tot el món s'hi va anar apuntant. Eren pasos ben senzills, però amb l'alcohol per les venes els pasos es convertiren en tota una gran dificultat de cordinació.
La sangría anava que bolava, tots els anys en acavar les disfresses l'ajuntament i els festers fan una convidaeta de coca de tomaca i de molletes amb el seu respectiu got de sangrieta per a fer passar millor el mos, i així acavarem, com sempre...millor no dir res. Però aquest any fou encara pitjor i es que la coca estava dolenta i tots aquells que van menjar més d'un tros van acavar amb cagaleres (per sort jo no vaig ser d'aquestes), però la novia de Quique tingué que anar fins i tot a l'hospital per un principi de gastreonteritis.
Així que comencem ja el segon dia amb la mitad dels meus amics fotuts...qué coses passen. El divendres fou un dia animadet, ja que vingueren casi tots els amics que feia temps que no ens reuníem. La nit va ser molt agradable, amb la bird band (típica orquestilla de festes d'una poble) tocant per tots els costats. Però el pitjor fou el final apoteóssic de "l'Aurora" (cant tradicional d'Alcoleja que es canta en cada carrer del meu poble i que es fa a les 6 i pico del matí). Doncs sí, a aquestes hores ens veus al meus amics Juan, Patri i jo ballant el " Mi caballo camina palante" amb la melodia de l'Aurora, tot un espectacle que les iaies del poble no van veure de bon grat. A més de les respectives rialles que suposaven un inconvenient per al cántic alcolejà. Tot i així la xocolatada que es fa al finalitzar sempre s'agraeix per a assentar l'estomac que sempre es troba a aquestes hores una mica rebolicat.
Si el divendres ja estavem fotuts, el dissabte feiem pena...anàrem a sopar, però com no haviem reservat res vam tenir que anar a la piscina del poble del costat a veure si almenys ens podien donar alguna cosa de picaeta. I fins les onze i mitja o dotze no aconsseguirem assentar-nos i poder sopar. Quan tornarem al poble ens adonarem de que la festa a la plaça era ben poca així que decidirem fer el nostre propi "guateque". I ja ens veus a tots en el nou cotxe de la Mire cantant cançons de l'any de Maria Castanya a ple pulmó, cançons com la chica yeyé...ja podeu imaginar-vos.
El diumenge encara fou més tranquil, i com la plaça seguía estant buida decidirem jugar al cinquet, joc de iaios total, però nos vos creuríeu lo que vicia, fins les 4 del matí ens tirarem jugant. Tot i que molts pensareu que som un grup de la tercera edat vos ben asseguro que no és així.
El dilluns fou el final de festes , el dia de les paelles, que s'el·laboren com cada any per tota la gent del poble i que nosaltres també fem sempre amb tots els amics que queden pel poble que ja el dilluns solen ser cuatre. Jo cada any agafo angines però aquest any per molt sorprenent que sembli no m'atacaren els virus. Comprarem tots els ingredients necessaris i començà la seva el·laboració. Tot anava bé fins que de cop i volta el terra esclatà. Jo en aquest moment no estava perque la Mire i jo haviem anat a comprar una mica més de carn, però segons afirmen els meus amics la paella pegà un esclafit que semblava que haguessin posat un petardo. Es va produïr un shock total en tots els que ho varen presenciar. Tot i així pensarem que com ja havia esclatat una vegada no podría tornar a fer-ho, però no fou així, ja que quan més despistats estavem i jo en aquell moment remenava la carn: Paaaaammm!!!! Un altre esclafit. Així que acabarem canviant de lloc per a poder acabar la paella de la maldició. Fins allà les cuatre no varem poder dinar, i tot i la desesperança que es respirava aconsseguirem fer una paelleta de lo més bona.
Després de l'àpat, no pot faltar la banyada entre tots els assitents, ja que sempre fa una calor de mil dimonis, per tant acabem tots dins la piscina amb roba i amb una gresca que no es normal.
Bé, xiquets espere que vos hagi entretingut la festa d'un poble com tots els pobles, amb molta festa i grans tradicions. Petonets i fins demà.
posted by CUCALELLA at 11:27 p. m.
4 comments
