Dogville (Lars Von Trier)

Ahir vaig tornar a veure Dogville. Després d'uns anys he tornat reviure la injusticia que pot provocar la humanitat.

És de les poques películes que surts amb un esperit de venjança. De normal quan veus una projecció vols que la justicia i la bondad triomfen per damunt de tot. Però aquí no ocurreix el mateix. El teu afany ja no és bondadós més aviat és de destrucció. No vos vullc destrossar la película per a aquells que la voleu veure, però vos ben assegure que us sorprendrà.

La Kidman com gairebé sempre clava el paper. A més que sap triar-los. Tot i així crec que en la segona part no va voler participar. Segons diuen no ho va passar gaire bé a les ordres de Lars Von Trier. Quina duresa!!! Quina indignació provoca...Jo sóc una persona pacífica, però si algú fos capaç de fer tot això vos ben asseguro que sería la primera en exterminar a tots de cap a peus. Incita a la destrucció total!!! M'he ficat malévola, però quan la pogueu vore ja em direu.

Bé, ja estem a mitja setmaneta. Aixó no és res!!! Petonets a tots.

Inici del projecte

GUIÓN “Los sueños”

DIÁLOGO:
PI: ¿Qué es un sueño?
PII: Algo que anhela alguien con todas su fuerzas.
PI: ¿Y cuántos tipos de sueño hay?
PII Hay tantos sueños como personas habitan en este mundo, infinitos…incluso más, porque las personas suelen tener más de uno.
PI: Uno de mis sueños es viajar.
PII: Vaya viajar!!! También es uno de los míos.
PI: Yo sueño despierto muchas veces y me imagino viajando alrededor del mundo llegando a los lugares más recónditos y peculiares que me puede ofrecer esta gigantesca “bola azul”.
PII: Mi sueño es vivir una gran aventura. Sueño que cojo una mochila con todo lo que pueda necesitar y mis piernas se encaminan a lo desconocido, lo inexplorado…
PI: Descubro tierras que jamás hubiese podido imaginar, conozco a personas fascinantes que me descubren los misterios de cada una de las tierras que visito.
PII: Cuando llego a un lugar nuevo, exprimo toda su esencia. Disfruto de la belleza que me puede ofrecer hasta que consigo asimilarlo todo y vivirlo dentro de mí.
PI: Vaya que si!!! Oye, ¿y porque no lo hacemos?
PII: Pues estaría genial tener un acompañante como tu!!!
PI: Gracias. Pero hay un problema. Bueno varios…
PII: ¿Cuáles?
PI: En primer lugar, necesito dinero para poder hacer esto. En segundo lugar, no puedo dejar mi trabajo en la oficina pues soy imprescindible y en tercer lugar, esto no es más que un sueño.
PII: Entonces me estás diciendo que los sueños ¿se quedan siempre en sueños?
PI: Creo que generalmente suele ser así.
PII: Y ¿por qué?
PI: Porque pocas personas son capaces de dejarlo todo por un sueño.
PII: Pocas personas son capaces de seguir un sueño porque podrían tacharle de loco, de soñador, de pobre infeliz…
PI: Y justamente seria todo lo contrario, porque esa sería de las pocas personas que son felices ya que está realmente haciendo realidad su sueño.
PII: Y sería un soñador, claro, pero es que realmente ¿no lo somos siempre todos un poco?
PI: Lo somos pero porque para poder vivir en este incesante mundo de trabajo, estrés, consumismo e idiotez se necesita sobrevivir con un sueño.
PII: Si no soñáramos no sobreviviríamos…La realidad es demasiado cruda.
PI: Y lo más importante de todo, los locos no son los soñadores, los locos somos todos los demás porque realmente seguimos vidas que no nos gustan, que no nos llenan y nos producen tristeza en vez de alegría.
PII: Realmente es así porque somos unos cobardes, salirnos de las líneas marcadas es como suicidarse al cruzar una autopista. Una autentica tontería.
PI: Somos un auténtico rebaño de cabras que no puede separase porque sino ¿qué pasaría?
PII: Buff…no quiero no pensarlo.
PI: Dios mío estamos locos, locos de remate!!!
PII: Si creo que si.
PI: Además tu piensa, dos personas se pasan la vida viajando a tierras lejanas y un día después de muchos años se hacen viejos, al no trabajar no han cotizado en su vida. ¿Entonces qué?
PII: Claro, entonces ¿quién se encarga de ellos? Ya no pueden trabajar porque la fuerza y la juventud no les acompaña…pues los han abandonado. Y otra cosa peor se salieron de las líneas marcadas
PI: Les espera un final que no quiero ni imaginar. Qué tragedia!!! Y todo por un maldito sueño.
PII: Me acabo de dar cuenta que nuestro sueño es una locura
PI: Vaya. Pero dime tu la gente que se pasa la vida trabajando y luego tampoco puede subsistir con el dinero que se les da. Entonces que pasa con esa gente que ni soñaron ni fueron ni serán felices nunca.
PII: Realmente creo que lo mejor seria dejarnos llevar por nuestro sueño presente porque el futuro ya vendrá.
PI: Yo también lo creo.
PII: Bueno PI ya es muy tarde y tengo que irme a casa que mañana curro a las 7 de la mañana
PI: Uy, si!!! Se nos ha hecho tardísimo y yo todavía tengo que acabar un trabajo que me dejé a mitad.
PII: Ha sido bonito soñar un rato.
PI: Si, ha sido bonito!!!
PII: Hasta pronto amigo.
PI: Hasta otra compañero de sueños.

Aquesta sería una part del possible guió per al tema favorit dels somnis pegueu-li una ullada i ja em direu. Gràcies

Sol, solet

Quan era petita cantava: Sol, solet vine'm a veure, vine'm a veure, sol solet vine'm a veure que tinc fred...

Per a tota la humanitat està clar que el sol és fonamental perque sinó no podríem habitar a la Terra, però en el meu cas és més que això: Si no pogués sentir el sol en la meva cara durant molt de temps començaria a decaure poc a poc fins a extinguir-me.

Qué gust poder sentar-se un dia solejat de cara a ell, tancar els ulls i sentir l'escalforeta que recorre tot el teu cos de dalt a baix. A vegades em passava que potser no tenia un dia molt agradable, però era sentar-me una estona davant d'ell i ja veia el món d'una altra manera.

A vegades pense en aquells països freds que veuen el sol molt de tant en tant, aixó si que és difícil de dur, jo no sé si podría. A més sempre succeeix que els llocs on pega poc el sol l'ambient que es respira és molt més trist, en canvi, en llocs càlids, la gent que hi viu és molt més oberta i sembla també molt més feliç.

Sembla que el sol és sinònim d'alegria. I jo ho crec així, perque ho note en mi. Els dies en els que el sol brilla amb tota la seva intensitat em senc diferent, amb més ganes de fer coses, amb més ganes de viure. D'altra banda els dies plujosos (que també m'agraden) ja no és el mateix, es respira certa nostalgia.

Com poden afectar tant a la persona els canvis climàtics? És un aspecte força interessant a tenir en compte. Cada vegada que surts al carrer a l'aventura d'un nou dia que no saps que et depararà, pots observar quin dia fa i pots fer-te també l'idea de amb qué ànim te'l pendrà, està clar que sempre hi han excepcions.

Qué passeu un bon dia. Hui crec que és solejat!!! Petonets.

Complir anys

El pas del temps sembla casi imperceptible en el dia a dia. Només t'adones de que va passant quan s'apropa el teu aniversari o el d'algún amic proper que tingui els mateixos anys que tu. Doncs, en aquest cas ha sigut l' aniversari de la meva companya de pis que va complir ahir just 24 anys ja, un menys del quart de segle. Només queda un anyet. Mare meua...com passa el temps!!!

Vam tenir un soparet d'alló més tranquil. Vam ser tot noies. Amigues d'Ana. Totes artistes...Cadascuna d'elles tenia una historia de vida, i van estar contant-la. Va ser d'alló més interessant. De les coses que es poden fer en 24 anys. Em vaig sentir molt agust, perque et donaves compte de que totes les pors que tú tens també les tenen la gent de la teva edat, les teves confusions, la teva inseguritat, pensaments...

Aquest mateix sentiment el vaig tenir just l'any passat quan ens reunirem les meves amigues de la carrera per a fer un soparet al finalitzar el curs. Les xiquetes que havíen començat sent unes críes al arribar a la universitat, s'havíen convertit en totes unes dones fetes i dretes. Vaja que sí. Me'n alegre d'allò més d'haver aprés tantes coses durant tots els anys de la meva vida però el que més m'agrada és que conforme vas madurant un sent la vida d'una manera més serena. Bé, això és el que em passa a mí.

Es clar que moltes vegades segueixc sent aquella esbojarrada que li encanta passar l'estona somiant com ho feia tant abans. Però la visió ara és diferent. Estic més centrada en el present potser. De totes maneres encara crec que la vida pega moltes voltes i qui sap el que hi ha a la volta de la catonada, però ja no són somnis, són realitats.

També podia observar que el passat és una part de la persona molt important. El passat constitueix a la persona en el present i la constituirà en el futur. Crec que sempre és així. És com una part més de tu mateixa, mai podràs desenpallegar-te d'ell. Les histories de les amigues d'Ana estaven plenes de passat que repercutien en el seu present, sobretot en temes referits al amor. Perque també podía veure com realment la gent és mou per aixó. És com una força vital que arrossega tot el demés. És bonica aquesta idea, i crec que realment és així.

Aixó es tot per aquesta setmana. Que ja ha estat carregada de prous emocions. Un beset a tots els lectors. Cuideu-vos molt.

Ja sóc condutora de primera!!!

Aquest és el meu somriure d'orella a orella. Siii!!!! Ho he aconseguit i damunt a la primera, no m'ho puc creure, però a la fi podré dur el cotxe.

Així que ja ho sabeu, ara ja em podreu vore com una conductora de primera. De totes maneres, encara no em veig jo tant capacitada, em fa por agafar el cotxe i veure que ja no està la meva professora a la guaita de qualsevol embolic que em fique.

Ara necessite practicar més i més per acabar tenint soltura. Però no tingueu por de vindre en mi: "Yo controlo, eh? Qué paxa?" Així que no vos amoïneu.

La veritat és que he tingut molta sort, la zona era fàcil, el examinador, tant criticar-lo ahir era bona gent i no m'he posat tant nerviosa com pensaba. De totes maneres hi ha hagut tensió, això no m'ho llevaba ningú. Però, vixca el patró dels conductors perque m'ha salvat!!!

Vinga que demà ja es divendres. Petonets.

Per a ser conductora de primera, lalala...

Bé xiquets, demá és el gran día, el día en que es comprobarà la meva astucia davant del volant. Tinc tanta por que ja em tremolen les cames només de pensar en el moment.

Porte prous pràctiques ja, al voltant de trenta i algo més o menys, però continue sentint-me insegura. De totes meneres tot el món que ha fet l'examen em diu que quan es van presentar al pràctic els tremolava tant el peu de l'embrague que no eren capaços de controlar-lo i el cotxe s'enlairaba.

M'agrada molt dur el cotxe, però no, baix la pressió d'un tio que no para d'analitzar cadascún dels moviment que fas. Crec que aquest és el punt clau que provoca els accidents de cotxe: nerviosisme, estrés i tensió produït per l'examinador, no perque realment no es sapiga conduïr.

Sé que sembla broma el que vos dic, però ho pense. Quan vaig en la professora les coses van de categoria, però estic segura de que quan arribe l'examinador, s'assente al darrere del cotxe i em diga: Puede usted proceder a la conducción del vehículo...A mi m'agafarà un patatús.

No sé qui és el Patró o el Sant dels conductors però si algú de vosaltres el coneix reseu per mi, que crec que em farà molta falta. Sé que he d'afrontar la situació amb calma i seguritat, per aixó el que faré és dir: però coi, ni que estiguera el Papa de Roma sentat al darrere del vehicle, és un tio normal, com qualsevol altre...I apa!!! Allí que aniré jo, la Reina de la Carretera!!! Que s'aparten tots, que me'ls menge...

Demà serà el desenllaç de la historia. Ja vos contaré, un petonet. I reseu al Sant, que no se vos oblide!!!

"El rugido del tigre"

L'any passat sobre aquestes dates al teatre d'Alfara, molt aprop del CEU, la meva universitat, es va representar l'obra teatral de "El rugido del tigre". Una escenificació dirigida per l'imcomparable Raul Artacho, el meu professor de teatre, el qual sempre ha sigut odiat i estimat segons qui el tractara.

Era una persona de molt difícil caràcter, ja dic que molta gent no el podia soportar, però d'altra banda si li sabies treure suc era una de les persones de les que més coses podies aprendre. Per qué? Doncs perque et feia mal allà on eres més débil. Era com una espècie de terapia per a afrontar les pors més internes de cadascú.

Gràcies a ell puc dir que vaig poder anar coneixent coses que en la vida podía haver imaginat, per exemple, vaig superar la por a la vergonya de qualsevol tipus. Quan pujava a un escenari em soltava com si d'una marioneta em tractés. Em convertía en la Cristina que volia ser en cada moment. Encara m'enrecorde de la meva primera interpretació de "Roxane" aquell tango que semblava la locura de la meva vida, però que a tothom li va agradar molt perque vaig trencar motlles.

Vaig poder descubrir també moltes facetes de mi mateixa que no tenia ni idea. Vaig ser una psicópata assasina que s'en volia anar a la lluna, una actriu molt sexy que només volia aconsseguir la fama, una persona molt trista que troba algú amb qui compartir la pena i una lladre de caixes fortes. Eren persones totalment diferents, però seguía sent la mateixa Cristina amb diferents personalitats.

Crec que per aixó m'encanta el teatre. Pots ser tot el que desitges ser en cada moment. No crec que les persones siguen d'una determinada manera sempre, sinó que som com els Camalleons que cambien de color segons l'ocasió.

Qué vols ser? Ara una cosa, però després tot lo contrari. Així som les persones, una constant antítesis de sentiments i emocions que es contraposen unes a altres en diferents moments de la vida.

Aquí em teniu com a la actriu sexy que es vol camelar a l'escriptor per a que li done el paper de la seva vida. Sóc ben dolenta, però de vegades és divertit!!!

Petonets a tots. Fins demà.

Mediatic Festival

L'experiència del mediatic va ser molt gratificant, sobretot per l'ambient que es va crear, va ser una passada!!!

Van anar força grups com ara: Kiko Veneno, La Fuga, Medina Azahara, Pereza, Chambao, Macaco, Seguridad Social, La Frontera, Tam Tam Go, Los Rebeldes, Danza Invisible, Cover Band, Salida Nula, El hombre Delgado, Stafas, Savia, Obús, Warcry, Daniel Higiénico, Los Peces, Ela, Belén Arjona, Mürfila y Seccion V.

Les actuacions van estar força bé, algunes més que altres, per exemple a mi em va encantar Canteca de Macao (qué ritmes que tenien, eren genials!!!) En canvi, actuacions de grups més importants que estàn ara a la cresta de la ona com Chambao a mi no em deien res. Allí em vaig adonar que la música està molt restringida, hi han grups que són una meravella però no estàn gens reconeguts. En canvi hi han altres que tenen molta publicitat i no valen ni dos duros.

També em vaig donar compte de que m'agrada molt el Ska. No sé si serà per la influencia dels meus germans o qué, però eixos ritmes em produeixen una euforia que no és normal.

Com deia lo millor de tot era l'ambient que es va crear. Mai havía anat a un festival d'aquests, i puc dir que tornaré, però la próxima vegada he d'acampar perque no em vull perdre res de res ja que en un día no et dona temps a assaborir-ho tot.

Vinga xiquets, encara que siga dilluns hem de començar-lo amb ànims. Petonets.

Eric Satie (Gymnopedie)

Avui he sentit una de les cançons que més m'ha renovat l'ànima. Amb aquesta melodía i un día com el de la foto, crec que seria un dels moments més pletòrics que pugués tindre qualsevol persona.

Sé que sembla trist i melancòlic, però és d'una bellesa suprema. Les gotes de la pluja caient i formant aquest redolins que van obrint-se poc a poc fins que s'acaben extinguint. I cada tecla de piano que és acaronada per la mà d'un artista dels de debó.

Qué plenitud!!! A vegades per a descriu-re moments de felicitat manquen les paraules. Perque no saps com expressar tot el que es mou per dins de tu. És massa i per tant et desborda. Sé que quan arribes al cúlmen de les teves emocions després hi ha una baixada vertiginosa, però ara sé que quan arribe aquest moment, tornaré a escoltar aquesta cançó, i els meus sentiment tornaràn a la calma. Serà com caminar cap casa després d'un día d'entrebancs, de discussions, de malentesos, d'estridències...de plors interiors.

Cada nota musical omple el meu cap d'ilusions, d'esperança, de nova vida i em transllada a un altre món diferent a la monotonía del día a día, en la que jo torne a ser la protagonista i no una formigueta més de la tempesta humana.

Si no existira la música no sé que sería de tots nosaltres...

Bon cap de setmana a tots, vos recomane la cançó. Un petonet.

Meditativa

L'altre día parlava per teléfon amb el meu amic Guillermo, i crec que es va pensar que estic una mica boja quan li deia que la meditació deuría ser algo que tothom tindría que practicar per a obrir la ment i ser més conscient.

La idea de meditar s'ha malinterpretat a Occident, ja que segons qualsevol persona incluit el meu amic, meditar és pensar amb alguna cosa, o millor dit amb algo trascendental del tipus: Per a qué estic a aquest món o quin sentit té la humanitat. Doncs no, aquesta no és la teoria que ens transmeten els mestres del Tibet. Ben al contrari, quan algú vol meditar té que deixar la ment en blanc, com si ens buidessim per dins i ja no quedés res. És més aviat sortir de nosaltres mateixos per a poder-nos observar desde fóra, deixant passar els nostres pensaments i observant-los.

Segons un llibre que estic llegint ara sobre els ensenyaments d'un mestre tibetà, és fonamental que quan es medite quelcom estiga relaxat però amb una gran concentració. Tot i així es prou complicat per això s'utilitzen métodes per a centrar la ment ja siga a partir de la respiració, l'observació d'un objecte que et transmiteixi bellesa o el recital d'un mantra.

Vivim constantment atabalats en un món en el que l'estrés s'ha fet l'amo de tot i en el que ja no hi ha temps ni per a respirar. Moltes vegades això ens produeix enfermetats que mai podríem sospitar, i es que viure sense uns minuts de pau al día no és natural per a l'èsser humà. Está clar, que no podem estar mirant tot el día les mussaranyes, però si us plau concediu-vos un ratet de calma, el vostre cos, ment, etc...(per a altres) vos ho agraïrà.

Qué ja és dijous!!! Un petonet xiquets.

Xiuxiuejar

Avui he sentit la paraula xixiueig i ha produit en mí una sensació molt agradable. De seguida he pensat amb el xixiueig del vent que acarona totes les coses. És tant dolç!!! El vent arriba a tots els organismes que existeixen al món i els va abraçant a tots sense excepció. Ningú podrà dir mai que el vent no ha rossat la seva pell.

Sembla extrany pensar-ho però és així. Surts al càrrer i un vent suau et dóna la benvinguda i t'acompanya a donar una passetjada, que és el que havies pensat fer. Mentre camines veus que tot el que t'envolta es tractat de la mateixa manera que a tu: les fulles dels arbres et saluden balancejant-se avant i enrere, els núvols del cel es van desplaçant en una direcció determinada o les ones del mar s'acosten i s'allunyen en una incessant aproximació a la platja.

Tot sembla buscar el moviment i tan sols el vent aconsegueix que es realitze el desig. Gràcies a ell l'inmovilitat dels cóssos es torna mòvil i tot pot ballar al so d'aquest: xiu-xiu, xiu-xiu...que és la música del vent.

I aquesta dança es torna interminable perque ell sempre està ahí a vegades amb una passió desenfrenada a vegades com un bes suau que et rossa les galtes. Es tant bonic veure'l ballar!!!T'ompli de goig perque ho fa sempre amb una delicadesa extremada i amb una elegancia que molts desitjaríem.

Vinga guapets estem ja a la meitat de la setmana. Fins demà.

Resultats

Ja estàn els resultats de l'enquesta que vaig fer per al projecte. Hi ha hagut una gran varietat de temes elegits, són els següents: Medi ambient, Somnis, Lectura, Soletat, Manipulacions, Superficialitat, Pors, Societat del estrés, Falta de Comunicació, Pas del temps, Imaginació, Magia i Marginació. De tots ells, el més votat ha sigut el dels somnis amb cuatre votacions. Després s'ha produit un empat de tres votacions per a tres temes: La lectura, la Soletat i la Societat del estrés. Per últim també s'ha arribat a un empat amb dues votacions per a tres temes més: Superficialitat, Pors i Magia.

Per tant el tema més votat, el dels somnis será el principal del projecte, tot i així com ha comentat prou gent es pot fer una mescla de més temes, però tot girará entorn als somnis.

Vull agraïr a totes les persones que m'han ajudat a realtzar el primer pas. Ara toca la part de l'elaboració del guió i espere poder comptar també amb l'ajuda de tothom que l'interessi escriu-re.

Vinga un petó a tots. Vos mantindré informats.

Mal de cap, vaja!!!

Una altra vegada en mal de cap!!! Estic amb una alergia que no em deixa viure. Bufff...Hui no podré fer el recompte de les votacions així que els que encara no hagen votat encara tenen la possibilitat de fer-ho.

Quan un está mal no es capaç de fer res. Vaja dia!!!

Un beset a tots, demá ja vos conte. Cuideu-vos que la primavera és traicionera...

Projectes II

Idees básiques:

1-La Comunicació: La poca Comunicació que hi ha en l'actualitat (exemple quotidians, posibles solucions...)

2-La imaginació: Manca o carència d'aquesta (Escenes resoltes amb imaginació, fomentar-la, relació amb els xiquets, Creació de móns fantàstics, aprendre dels nens...)

3-Les pors: Tipus, temors comuns, superació...

4-La magia: Relacionada també amb els nens (móns, ilusió...)

5-El pas del temps: Diferents etapes de la vida i les seves peculiaritats (incloure temes relacionats amb l'edat, caracteritzacions...)

6-El Medi ambient: Ecología (raons per fer-nos càrrec, posibles solucions, reciclatge...)

7-La Cultura: Diferents cultures (La seva unió, aceptació, exemples: Orient-Occident...)

8-Manipulacions: Política, Ideológica, Mitjans de Comunicació, Consumisme...

9- Marginació: Clases socials, racials (Gitanos, Moros, Peruans, Xinesos, Prejudicis...)

10-La música: Estils a la actualitat (Qué ens aporta la música, estats d'ànim, utilitats, llenguatge universal d'expressió...)

11- La soletat: Contraposició a la societat de la comunicació (actualitat, augment contradictori...)

12-La societat del stress: Per la rapidesa, canvi incessant de les coses, la inestabilitat (solucions, calma, anàlisis del temps, mostrar contraposició poble-ciutat...)

13-Les modes: Cóssos perfectes (exemples, posibles problemes: enfermetats com l'anorexia, bulimia...)

14 Grups Socials: Clans (Ideologies, models a seguir: Líder, "Borreguisme" pensar per un mateix...)

15- El món de les estrelles: Societat de la imatge (Estrelles, fans, programes del tipus OT o GH, series televisives, famosos...)

16- Families: Caracterització d'una familia comú (Trencar rols, tradicions estúpides...)

17-Superficialitat: Fi dels valors (Exemples més comuns, cercar les coses que importen realment, ser auténtic...)

18- L'expressió: La necessitat d'expressar-nos (Diferents maneres: artísticament, sentiments, Exemples d'artistes...)

19-Els somnis: La ilusió (Exmples de somnis, impediments socials, lluita pels somnis...)

20- La lectura: Creació literaria, pensament crític, foment de la imaginació: llocs inexplorats, aventures...

21- Un món diferent: Contraposició del nostre món amb un altre imaginari millor (les diferencies de cada món, aportacions per a nosaltres...)

Ahir per la vesprada vaig estar donant-li al coco per a buscar diferents idees per al projecte. Voteu les que més vos puguen agradar, així faré un balanç i triarem de les més votades. Gràcies xiquets.

Ja és divendres!!!!!!! Bon cap de setmana a tots.

Projectes

Hola xiquets!!! Avui vos vullc proposar un projecte. Bé, ja tinc algunes idees que m'han anat sorgint o aportant persones. Però en necessite més. Per aixó vos propose que m'aneu ajudant a crear, perque en les pluges d' idees és on es pot trobar material interessant.

Vos explique: la idea és crear un tipus d'espectacle que es puga representar en cases de cultura, escoles, locals, etc. Tot ha d' estar fet pel grup organitzador que seríem nosaltres, tota la gent que vulga participar, clar. Encara no está clar de que es tractarà per aixó hi ha que escriu-re un guió. De moment Pepe m'ha donat la idea d'uns astronautes que arriben a un planeta i aquest planeta te algunes peculiaritats, però tot i així encara s'ha de parlar perque no hi ha una idea ja clara ni fixa.

Anime a tots els creatius a que m'aneu ajudant. Crec que si es fa amb ilusió es pot fer algo molt xulo, necessitem gent de tots els camps, no és precís que sapiga de teatre, dança o música només que tinga ganes de fer alguna cosa. Doncs, apa!!! ara a currar. Un beset a tots.

Demá ja és divendres!!!!!!!!!!!!!!!

Forats a dintre

Vaja forats que s'arriben a formar a l'espai, veritat? Doncs a vegades encara que no ho cregueu es formen també dins de cadascún de nosaltres. El perqué no el sé, però de segur que moltes vegades heu percibit aquesta sensació.

El meu forat és moltes vegades existencial però hi ha de molt tipus. Avui vos anime a que m'exposeu el vostre forat. Al menys rumieu-ho una mica.

Hui no tinc moltes ganes d' escriu-re així que a veure si demá tinc més espenta. Un petonet a tots. Adéu.

El camí s'ha de recórrer sol

Moltes vegades busquem fer camins amb persones, però es perque no som capaços d'enfrentar-nos nosaltres als nous reptes i pensem que si ho fem amb algú tot será més fàcil, i no és així. O si és així relament no acabem fent el que volem, sinó el que vol l'altra persona sumat al que tu vols, que no és el mateix.

Jo hui m'he adonat de que tinc que fer el meu camí a soles, perque sino no el faré mai. No puc esperar a que em diga algú que vol fer el mateix que jo, perque aixó no pasarà mai.

La questió és la següent: Jo he de començar a crear el camí i quan estiga en ell em trobaré a persones que potser també el volen recórrer o que ja ho están fent, llavors eixes persones s'unirán a mi i anirem en la mateixa direcció recorrent-lo. Perqué será just en eixe moment quan realment es fará el que totes les persones han volgut realitzar i no el que debien fer per algú. No s'ha de buscar res, tot apareix quan estàs encaminat al que vols.

Sempre s'aprén de tot gràcies a la vida.

Vinga xiquets un día més en la vida!!!

Día de la mare

Estimada Mare:

Sé que realment aquest día es fa més pel fet comercial que per altra cosa, però ja que hi ha un dia especial per a tu voldria dir-te algunes coses.

En primer lloc, vull agraïr tot el que has fet per mi desde el primer día que vaig apareixer en aquest món, perque vas tindre sempre cura de mi i mai a la vida em vas abandonar.

També agraeixc que m'estimares tant com ho vas fer, perque sempre em vaig sentir protegida a més de que mai em va faltar de res. Sempre vas buscar que puguera fer tot el que desitajava i en cap moment em ficares pegues a les coses que sabies que eren realment bones per a mi.

Em feres somiar, per a tu la vida, a pesar de tot, sempre tenia un color i un caliu extasiant i em contagiares aquesta alegria que et caracteritzava. Tot i els problemes que podien sorgir sempre tiraves endavant, costara el que costara i ho aconseguíes tot perque teníes tanta força dins de tu que res podia escapar-se't.

En els pitjors moments em donares ànims per a seguir endavant perque per a tu era la nineta dels teus ulls. Així m'anomenaves moltes vegades, i encara que moltes vegades no et feia cas perque jo ja em pensava que era molt adulta, tu et seguíes preocupant per mi perque no volies que sofrira.

Com ja saps, jo sempre m'he vist xicoteta al costat d'aquest gran univers que ens envolta, però tu em veies tant gran que m'ajudaves a que cap cosa em pogués trepitjar, perque en els teus ulls només veies la tendresa d'una filla.

Quins ulls tenies, mare!!! Els més bonics que mai he vist a la vida. Eren d'un verd turquesa que enamoraven a tothom que els veía. Jo sempre em quedava bocabadada de la seva intensitat. Només calia una mirada d'eixos ulls per a comprendre que tu havies sigut l'àngel que algún Déu bondadós ens havía enviat per a créixer i poder soportar aquest món cruel o generós en altres ocasions.

Em senc afortunada d'haver pogut viure tot aquests anys al costat d'una persona com tu. Com sempre deies : Quina sort el haver-mos conegut...i era cert. Crec que si no t'hagués conegut no hagués sigut tant feliç com ho vaig ser. Perque sempre m'ensenyares que tot el que em propose ho podría aconsseguir. Perque sempre confiares en mi.

Tú i jo, vam estar més unides, inclús, que qualsevol mare i filla que conega. Ja fos per la situació que ens va tocar viure o per el que siga, sempre anavem juntes a tots els llocs. I aixó era perque estavem tant bé les dos que no necessitavem ningú més per a sentir-nos completes.

Tot i que ara ens trobem en llocs diferents crec que tu segueixes prop de mi, contemplant-me en els teus meravellosos ulls i guiant-me en els moment més costeruts. Per aixó sé que no m'he de sentir sola, encara que de vegades ho puga concebir d'aquesta manera perque no et puc veure.

Tinc el pensament de que quan em toque a mi anar alli on tu estás, vindrás a donar-me la benvinguda, perque será a la primera persona que m'agradaria veure quan succeixca aquest esdeveniment. Moltes vegades m'agradaria que arribara el nostre retrobament, encara que sé que de moment he de viure el que hem toca. I No pense rendir-me, perque tu mai ho haguessis fet. I així ho pense fer. Gràcies per la vida que m'has donat mare, no m'abandones mai!!!

Les mares són la cosa més meravellosa que ens ha pogut pasar a cada una de les persones que conformen la humanitat.

Un petonet a tots. Fins demá.

Les responsabilitats vitals

Si contemplem la nostra vida veurem clarament quantes ocupacions sense importancia, a les que anomenem "responsabilitats" s'acumulen per a omplir-la. Ens autoafirmem que volem dedicar temps a les coses importants de la vida, però mai tenim temps. Només el fet d'aixecar-nos pel matí ja suposa una multitud de feines: obrir la finestra, fer el llit, dutxar-se, netejar-se les dents, fregar el plats de la nit anterior, descobrir que t'has quedat sense sucre o café i sortir a comprar-lo, preparar l'esmorzar...És una llista interminable.

Després hi ha que buscar la roba, elegir-la, planxar-la, tornar-la a guardar. I els cabells? I el maquillatge? Desvalguts, veiem com s'ens omplen els dies de trucades telefóniques i projectes trivials, de responsabilitats i més responsabilitats...O deuriem anomenar-les irresponsabilitats?

Sembla que la nostra vida ens viu, que posseeix el seu propi impuls imprevisible, que s'ens emporta; en últim terme ens sembla que no tenim elecció ni control sobre ella.

Naturalment, aixó a vegades ens fa sentir malament, tenim malsons i ens despertem plens de suor preguntant-nos: Qué estic fent de la meva vida? Però els nostres temors només duren fins a l'hora de l'esmorzar; apareix el maletí de la feina i tornem a estar on vam començar.

Bé, que passeu un bon cap de setmana, jo m'en aniré al meu poble a reflexionar i disfrutar de la naturalesa. Descanseu. Molts Petonets.

L'art de moure't

Ahir al teatre Principal va tindre lloc un espectacle per la Setmana de la Dança que s'està portant a terme a la ciutat de València. Va ser una actuació impressionant!!! La primera part els ballarins s'esgolaven com si fossin unes titelles, amb moviments curts i palpitants. El personatges es movíen com si de nines es tractaren. La segona part de l'actuació, va tenir un estil totalment diferent, era una espècie de festa i es representaven els emparellaments d'uns joves.

M'he adonat de que sembla que als ballarins no els afecte la llei de la gravetat, és com si puguessin volar, cauen, però com si no ho fessin perque la caiguda és tan bonica com l'aixecada. Tot te un caire de bellesa que enamora.

Però ja no només és això, els còssos que tenen són pura flexibilitat, es contorsionen formant figures impossibles. Rodolen, salten, cauen, repten...i tot aixó sense semblar que hi hagi un esforç. Es magia. Impossible però realitzable.

Per últim destacar la perfecció de les figures representades, totes en perfecta armonía i amb el contrast de les llums creaven un ambient únic i indescriptible per a mí.

El moviment sempre m'ha suggerit llibertat, per aixó crec que m'agrada tant la dança, quan algú balla ens mostra la seva própia llibertat i aixó és el que m'expressaven ahir a la nit. La llibertat suprema de les persones sintetitzada en moviments corporals.

Vinga xiquets, que ja queda poc per al cap de setmana, una espenta més i arribem!!! Petonets a tots.

La dieta de Fernanda

Quan algú està en busca de la verdadera felicitat, es dona compte de que el viatge al voltant dels plaers i els constants estímuls només ajuden a distreu-re la conciència del seu constant sofriment.

El buit interior no s'ompli amb boniques postals, ni mapes sense destí, mengem y bebem manjars que cada vegada ens buiden més.

Quan algú comença a veure el sentit de la vida cada vegada més clar i net comença a vomitar aquest món que ens atasca d'objectes, significats i valors sense sentit. Es diu que ara hi ha que ser vegetarià per a estar sa, ¿pero serà vegetarià en tots els aspectes?

Aconseguir una dieta equilibrada és un repte difícil ja que no es tracta d' empatxar-mos ni de morir-mos de fam. Cada èsser humà reacciona de diferents maneres.

Hi ha que buscar, probar y qüestionar per a veure el tipus de dieta que necessita cadascún. Però sens dubte de felicitat només hi ha una, i és el sentir-te bé amb la dieta que fas, que no significa que estigues sempre feliç.

Ulls que veuen més

Aquests són els ulls que veuen més enllá de tot el que es veu a simple vista. Uns ulls que ja no només miren sino que senten, senten tot alló que els rodeja. Fusió d'ulls amb cor.

Però per a poder veure més s'ha d'obrir els ulls de bat a bat, sense por, perque si no ho fas et perdrás gran part de les coses importants que la vida t'ofereix cada dia.

Ara comence a obrir-los poc a poc i m'adone de que gairebé la major part del temps he estat amb els ulls clucs. Però quan els he obert m'he quedat enlluernada amb l'espectacle que m'oferíen.

Obrir els ulls suposa donar un pas endavant perque estàs acceptant que vols coneixer la veritat de les coses. Deixes enrere la inconsciencia i la ignorancia de la foscor per a endinsar-te al fascinant món del coneixement. I una vegada estàs ahí ja no pots fer marxa enrere, tindràs que anar sempre cap avant encara que els teus peus no et vulguen dur. Peus insegurs.

No mires, veu. Perque el mirar suposa superficialitat. En canvi, el veure et dona totes les posibilitats que hi han, després ja farás l'elecció que vegis més correcta per a tu. I sobretot no mires amb prejudicis perque són un vel enganyós on els ulls només et mostren el que tu vols veure.

Espere que aquestes reflexions et serveixquen per a tirar endavant en la vida. Un petonet a tots els lectors.