Alcolejanes (II part)

A partir d'aquest estiu, cada cap de setmana anava al poble i ens reuniem totes al "localet" una espècie de sala que l'Ajuntament havía acondicionat per a la joventut. Allí feiem el que fa qualsevol xiqueta de l' edat, perdre prou el temps: "jocs de xiques" del tipo, el tant per cent que em vol este xic o les parelles en el Benesaueros. També jugavem prou a les cartes: al "Cau, Recau i Sant Vicent", al "cinquet" o al "mentirós". Bé, i fumar, però com jo no tenía eixe vici em fotía cuatre de bolses de pipes en una vesprada per a matar el temps.

Qué records!!! Durant aquest període em vaig fer més amiga d' Aiti, ens cridavem totes les setmanes per a contar-mos les novetats que haviem succeït al poble. Perque alló era una autèntica locura. Cada cert temps les xiques canviaven de novio. Era com un intercanvi de parelles: quan es cansaven d' uno es passaven a un altre.

Jo durant este temps estava inactiva, tot el que podía passar eren més que res tontejos. Aiti sí que tenía algo, un tal Ignacio de Ares (del poble de enfront) que anava tots el dies a vore-la. Però que ella realment li feia poc cas, més que res es burlava d'ell perque sempre portava la mateixa roba. Pobre xic!!! I com ella li feia poc cas també ho va intentar en mi, però com he dit en eixa època poca cosa hi havia que fer en mí, així que li vaig dir que m'ho pensaria i vaig tardar un mes per a donar-li la contestació, per acabar dient-li que no. I ja per últim ho intentà en Mireia, però crec que tampoc va poder fer res. La vida era prou dura perque no sempre un aconseguía la noia que volia.

Les festetes dels poblets eren també un gran alicient per a nosaltres, cada cap de setmana eren en un poble diferent de la contornada: Benassau, Ares, Penáguila, Benilloba, Benifallim, Millena...etc. I ens passavem la nit ballant i bebent "Mentireta". Qué bona!!! És la beguda de la terreta: aigua llimó amb café licor. Vaja pets que agafaven. Jo no, perque en eixa época no bevía, però més tard em vaig unir a les "borracheres", havía de ser solidaria amb elles.

Van ser anys molt divertits, però com sol passar moltes vegades després de tanta unió i durant tant de temps, per unes coses o per altres vam començar a separar-mos. Cadascuna va seguir un camí diferent i inclús moltes van deixar d'anar al poble o només anaven a l'estiu o de tant en tant.

Tot i així, d'un temps a aquí ens hem tornat a reunir alguna vegada, encara que ja no és el mateix, però sempre ens fa ilusió tornar a retrobar-mos i recordar aquells temps en els que no paravem per casa ni un minut, sempre amunt i avall, anant i tornant al "bus" (segon lloc de reunió, la parada de l'autobus del poble, ja que ens van tirar del "localillo" per fer tant el animal).

Doncs aquesta ha sigut molt resumidament la història de les alcolejanes, una història que sempre ocuparà un lloc important en la nostra vida.

Vinga xiquets, qué passeu un bon pont!!! Cuideu-vos.

Alcolejanes (I part)

Avui faré cas a la meua amiga Aitana i dedicaré un post a les alcolejanes: Perque ho valem!!! Així que explicaré un poc la historia, que encara que siga la típica historia d' un grup de gent de poble, val la pena contar-la perque és la meva i concretament el inici de la meva adolescencia.

Tot com sempre començà a l'estiu, jo tindría 13 anys més o menys quan vaig conèixer a estes xiquetes. Ana, que no està a la foto perque no va poder vindre al soparet ja que estava a Anglaterra, va ser la primera que vaig conèixer i a partir d'ella a les demés.

El primer día que vaig a anar amb elles va ser dels més aborrits de la meva vida, com sol succeïr en estos xicotets pobles de muntanya, les del meu poble estaven enamorades dels xics del poble del costat (es que ells estaven més espabilats que els del meu poble que encara eren uns crios) i clar, això és el que agrada a les xiques en eixes edats: el típics tios que fumen, són uns borrachos i uns animals, senc descriure-los així, però és el que eren. Doncs bé, com anava dient la primera nit que vaig anar amb elles me la vaig passar perseguint a esta mena de tios bojos que no paraven d'anar amunt i avall sense encara comprendre molt bé el motiu.

Si encara me solen dir que sóc inocent en aquella època ho era més, i es que les meues hormones encara no estaven en pleno auge com la de la resta de les meves noves amigues. El normal hagués sigut que m'hagués molat el rollo, però al igual que els xics del poble jo també era una cria i en aquella fase de la meva vida el génere masculí em feia més por que altra cosa.

Tot i així va ser el inici de que el sexe opost em tingués en compte, i es que un del nois del clan de Benasau (poble del costat) es va fixar en mi. La historia era graciosa perque mentres ell em perseguía per a poder parlar en mi jo m'amagava per a no tindre un cara a cara amb ell. Però clar, una sempre no es pot passar la vida fugint i per aixó va arribar un dia, el dia fatídic, en el que tots es reuniren en la plaça del poble per a que no tingués escapatoria.

Quan em vaig trobar el percal, vaig intentar fer-me la valenta, però les cames no paraven de tremolar-me, Qué vergonya!!! No vos ho podeu ni imaginar... Però com he dit vaig decidir afrontar la situació i el xic i jo ens en vam anar a pegar una volteta per a parlar del "assumpte".

Com el poble és xicotet no vam poder anar massa lluny i ens vam sentar unes cases més enllá de la resta del grup. El xic es quedá mirant-me en cara de babau, i jo vaig tenir que prendre la inicativa. I les meues paraules magistrals van ser: Però a vore, i jo per qué t'agrade? Quan li ho contava a les meues amigues em deien: peró tia, com li dius aixó? Però que anava a fer...mai m'havia enfrentat a una situació com aquesta.

Tot i així vaig tenir sort i l'estiu ja no va durar molt més, ara soles tenia que esperar que em deparava el próxim. Les festes és van desenvolupar ja sense molts entrebancs i vaig riure d'alló més.

Bé, xiquets demá ja contaré més. Un beset a tots!!!

ADÉU

"Ábrete de piernas corazón"

Ahir vaig tenir una vesprada d'alló més cultural. Per començar, al costat del IVAM hi havia una exposició d'art grec molt interessant. Encara que jo desde "l'art" de primer de carrera ja no he tornat a tocar res i ja ni m'enrecordaba gaire de les coses, però al menys vaig poder refrescar una mica la meva memoria de peix.

Tot i així, el més interessant vingué després. En la Sala Matilde Salvador, un edifici amb un claustre dirigit per la figura de Lluis Vives, vaig poder disfrutar d'una obra teatral contemporània anomenada: Tampoco hay que ir por ahí "ábrete de piernas corazón".

L'obra estaba disposada en diverses escenes en les que s'anaven representant diferents monòlegs que explicaven la discriminació racial que hi ha en la actualitat, els tòpics, les injusticies però sobretot parlava de l'amor per les persones. El monòleg que més em va fer vibrar va ser el d'una xica que deia que ella només es movia d'una manera en la vida i que si no ni es molestava: És movia per amor. Si hi havia alguna cosa que no ho feia d'aquesta manera ho deixava còrrer. A més anhelaba amb totes les seves forces sentir l'amor de la humanitat dins de cada racó del seu cos. Bueno, i que coreografies, no dic res que m'emocione...

Per a finalitzar, la Companyía va convidar a tothom a un soparet d'arroç de diferents nacionalitats. Mmm...que bò. Era mel. I com no, el vinet, que com dirá Estellés y el meu amic Miquel no pot faltar en un àpat com aquest.

Qué enriquidor!!! Vixca l'art dramátic. El duc sempre en mig de l'ànima.

Gràcies Romà per mostrar-me tantes coses de l'art de la vida.

"Desayuno con diamantes"

Així és Audrey Hepburn en "Desayuno con diamantes": una noia despreocupada de la vida que la única cosa que busca és divertir-se, fer festes, y sobretot, el més important no preocupar-se per res.

Doncs és una bona opció de vida pense jo, no?. Per a qué tanta preocupació? O millor dit, per a qué ens hem de calfar tant el cap per les coses? Més val centrar-se en com ser feliç que estar atabalat per la infelicitat que ens rodeja. Prou mal de caps!!!

Soc jove, bé, aixó és el que tothom diu, però jo ja em senc una iaia. Així que el que faré será el següent, vaig a a profitar cada moment de la meua vida per a divertir-me, com Audrey...Vull passar-ho d'alló més bé fent el que siga. L'important no és que el que faces siga divertit sino fer divertit el que faces: ahí està la clau. Bé, i vos recomane la peli, és tot un classic de la novela de Truman Capote.

Vinga una semana més!!! Qué tots podem...xiquets!!!

Sense paraules

Avui em senc així...M'afone i no puc agafar aire i cada vegada estic més al fons. Ho senc xiquets espere que hi hagen millors dies. Dies en el que al menys m' ilumine un xicotet raig de sol.

A vore si aquest cap de setmana amb pont m'ajuda a tornar a la superficie.

Un beset. Cuideu-vos xiquets.

El parc

Quina fotografia més bonica, veritat? Avui no diré res. Tan sols vos propose que m'expliqueu que vos suggereix. Vinga espere la vostra historia. Un beset a tothom.

La ballarina de ballet

Amb un vestit da ballarina de ballet paregut a aquest em disposava aquestes pasqües a rodar el curt del meu amic Romà.

Tot va començar amb la seva cridada telefònica un Dijous Sant amb molta mandra. Les seves paraules van ser: "Necessite una ballarina ara mateix" i com ja sabeu, el ball i jo som germans de sang i no podia fallar-li.

A les 12 de migdía em cridava i a les 2 i quart ja m'havia enfilat el vestit en els banys d'un Mc Donnal's. I tota la gent mirant-me de dalt a baix. Pensant aquesta tia de que va...Però, encara hi ha més.

Ens ubiquem a la Plaça de la Reina en una taula de les del Mc Donnal's i se m'acosta el music del saxo, un home d'uns cincuanta anys, que em fa una rialla i comença a tocar. I allà que vaig jo, ens pugem a una tarima i: COMENÇA L'ESPECTACLE!!!!!!

La música era meravellosa un jazz autentic tocat amb una gràcia especial. Els meus moviments segons el guió havien de ser com els d'un mimo de carrer. I allí em teniu tota vestida amb el music de jazz i ballant sense parar aquella melodia.

Doncs si voleu que vos siga sincera, la vergonya havia volat i em sentía amb una força i intensitat que m'omplia de goig. Era com si estigués volant damunt de cada nota musical que sortía d'aquell saxo. Cada vegada que acabava la cançó el saxofonista em feia l'ullet ja que com no sabia parlar español era l' única manera en la que m'expressava la seva gratitud.

Fins i tot va arribar un moment que gairebé ni m'enrecordava que el que realment estava fent era un curt. Van ser moments magics per a mi. A més, l'ambient que es va crear va fer que encara em sentís més a gust. La gent ens mirava amb felicitat, amb alegria i els xiquets ballavem al meu voltant.

Quina bona experiencia!!! Aquestes pinzellades que et dona la vida fan que moltes vegades aquesta puga ser en color. Vos estime molt a tots. Un beset.

Poema

Entreme donde no supe

y quedéme no sabiendo

toda ciencia trascendiendo.

Yo no supe dónde entraba

pero cuando allí me vi

sin saber dónde me estaba

grandes cosas entendí

no diré lo que sentí

que me quedé no sabiendo

toda ciencia trascendiendo.

De paz y de piedad

era la ciencia perfecta,

en profunda soledad

entendida vía recta

era cosa tan secreta

que me quedé balbuciendo

toda ciencia trascendiendo.

Estaba tan embebido

tan absorto y ajenado

que se quedó mi sentido

de todo sentir privado

y el espíritu dotado

de un entender no entendiendo

toda ciencia trascendiendo.

El que allí llega de vero

de sí mismo desfallece

cuanto sabía primero

mucho bajo le parece

y su ciencia tanto crece

que se queda no sabiendo,

toda ciencia trascendiendo.

Cuanto más alto se sube

tanto menos se entendía

que es la tenebrosa nube

que a la noche esclarecía

por eso quien la sabía

queda siempre no sabiendo,

toda ciencia trascendiendo.

Este saber no sabiendo

es de tan alto poder

que los sabios arguyendo

jamás le pueden vencer

que no llega su saber

a no entender entendiendo

toda ciencia trascendiendo.

Y es de tan alta excelencia

aqueste sumo saber

que no hay facultad ni ciencia

que le puedan emprender

quien se supiere vencer

con un no saber sabiendo,

toda ciencia trascendiendo.

Y si lo queréis oír

consiste esta suma ciencia

en un subido sentir

de la divinal esencia

es obra de su clemencia

hacer quedar no entendiendo

toda ciencia trascendiendo.

San Juan de la Cruz

Aquest poema te un missatge força interessant, llegiu-lo amb deteniment. Un beset. Espere que la vostra Setmana Santa haja sigut agradable.

Amelie

Alguna vegada se vos ha posat la pell de gallina veient una pel.lícula? Doncs a mi sí. Però sense parar... cada escena, cada moment, cada paraula, cada fotografía.

Ahir vaig tornar a tindre una altra crisis existencial de les de sempre i no veía sortida, em sentía atrapada, pero veient Amelie m'adonava de que no estic sola al món, sentía com que encara hi han persones que son capaces d' apreciar eixes petites coses que ofereix la vida i que t'omplim l'ànima.

La intenció d'Amelie és en tot moment fer feliç a tothom i aixó està molt bé, però també molts cops hi ha que pensar en un mateix. I aquest era el problema d'ella, feia feliç a tota la gent que l'envoltava i ella no ho era.

A vegades ens hem de preocupar un poc de nosaltres mateixa perque si no cada vegada anirem afonant-nos més i més fins que no quede res. La imatge d' Amelie desfent-se com l'aigua és perfecta per a explicar eixe estat d'ànim. Recomane la peli a totes les persones que veuen més enllà de les coses.

Qué passeu una bona Setmana Santa!!! Cuideu-vos. Vos vullc.

Viatges pel món

Qué gran es el món, i això que tothom diu que és un mocador...Jo crec que és més gran del que pensem. Com m'agradaria poder visitar-lo encara que no siga tot, però gran part d'ell.

No sé perqué però sembla com si la vida m'impulsara a anar-me'n fora, desde que he acabat la carrera no he parat de conéixer gent que m'ha incitat a sortir del meu xicotet món que és en estos moments València. Però l'últim cas ha sigut avui.

Tinc un amic a Madrid que no el conec en persona però vamos...de parlar pel messenger ens hem fet força amics. Un dia em va dir que tenia una cosina que li encanta viatjar i que ara està a Manchester, doncs, avui he parlat amb ella i era igual que jo en molts aspectes. Fins i tot m'ha dit que quan vaja si aprenc bé l'anglés puc anar a treballar a l'empresa on està ella. Que a més te a veure en la meua carrera perque ella ha estudiat Comunicació Audiovisual.

Realment en aquests casos el món sí que és un mocadoret. A més a més m'ha dit que lo bo d'eixa faena és que te un sou que está força bé i que cada any et paguen dos viatges a la part del món que desitges. Sembla el meu somni fet realitat!!! Així que res, si s'ha dit de viatjar es tindrà que fer.

Vinga xiquets no vos canseu molt que ja arriba el megapont!!!

ADÉU

El camí de Santiago

Farà aproximadament dos anys que per aquesta época ens vam embarcar cap a una nova aventura la Carleta, el meu amic Aitor, el meu estimat germanet Jose i jo.

Qué temps aquells, quina experiència tan enriquidora!!! Aixó de no saber que et passarà en cada moment. Era sempre tot inesperat, no sabiem si dormiríem, on menjaríem, ni on aniríem a parar. Era molt excitant.

Crec que tothom deuría fer aquest camí, no només pe que suposa l'aventura sinó també pel coneixement d'un mateix que suposa. Quan vam començar ningú de nosaltres sabía a tot el que s'enfrentava, però poc a poc ens vam adonar que no només estavem fent un camí determinat sino que s'anaven desvelant innumerables coneixements de la nostra persona.

Un clar exemple va ser el següent: Jo sempre he pensat que sóc una persona prou fràgil sempre em senc débil i qualsevol esforç em costa portar-lo a terme. Però allí semblava diferent, tot i estar feta pols una força em surgía de dins i m'ajudava a seguir endavant a pesar de les adversitats. D'aquesta manera m'adonava de que sóc més forta del que crec.

Vos anime a que ho probeu algún dia!!! Un beset a tothom.

Arbre mil.lenari

Només l'he vist m'he quedat meravellada. Per qué hi ha tanta bellesa als arbres mil.lenaris? Potser és perque porten tants anys vivint. Tenen una magia especial.

Vos deixe que l'admireu tot el cap de setmana.

Disfruteu-lo. Adéu.

L'anyorança

Avui he parlat amb la meva amiga Gloria. Quina ilusió que he tingut de sentir-la!!! Feia tant de temps que no sabía res d'ella. És la meva millor amiga de l'infantesa. Ella i jo hem passat incomptables aventures juntes. Si tingués que contar-les totes crec que em passaria uns quants dies.

Sembla com si quan eres petit el temps és més lent: els dies son llargs, els mesos inacabables i els anys eterns. Doncs si, la Gloria i jo hem viscut aquests anys eterns. Cada vegada que ens reunim de nou comencem a parlar de tots aquells moments i m'entra una gran melancolía.

Molts cops em pregunte, com pot ser tant important el passat? Jo crec que el passat marca una pauta per al futur. Està clar que podem cambiar radicalment de manera de ser, però com si diguessim el passat es la base del que seràs.

Parlant amb la Gloria m'adonava de que a pesar de que hem recorregut camins ben diferents seguim sent aquelles nenes que jugaven al pati de l'escola i s'ho passaven tant bé. Erem inseparables, sempre estavem juntes, anavem a tots els llocs juntes. Vam créixer juntes. I això és molt important, ja que per això m'uneix a ella un llaç molt ferm que pense que mai es trencará a pesar de la distancia.

Gràcies maca per haber-te conegut. Un gran petó.

Peculiar

Veieu bé la foto? Doncs si, així crec que jo soc per a la gent. No és la primera vegada que m'ho diu algú: Eres rara, diferent, extraña o els que més m'aprecien especial... De totes maneres tampoc m'ho prenc malament. Soc així y punt.

Per a mi les persones més especials són precisament les que més m'interessen, puc aprendre tantes coses d'elles. Aquest tipus de gent tenen una visió diferent de tot, un punt de vista que mai hagués pogut imaginar. Per aixó són interessants. Si tots fossim iguals que aborrit sería el món!!! Seríem com robots que tots es mouen seguint el mateix patró.

He conegut al llarg de la meva curta vida gent de tot tipus, però sempre en el seu toc de peculiaritat.

Jo crec que la gent s'atrau, a mi em passa el següent. Bé, tampoc és sempre així, però moltes vegades atraic cap a mi gent d'aquest tipus. Gent que no és compresa per ningú o que no está ben vista per la gent "normal" (la pose entrecometes perque tampoc és una paraula objectiva si no més bé subjectiva).

Creieu realment que vosaltres sou normals? Pregunteu-vos si realment vos considereu així i el més important definiu-me que caracteritza a la normalitat.

Vinga adeu!!!

Llàgrimes per les galtes

Ahir vaig tenir un d'eixos díes en els que la llàgrima anava rodolant sense parar. Diría que una llàgrima també és una manera d'expressar-te. Amb ella puc manifestar més coses internes que potser en mil paraules.

A vegades em resulta extrany entendre com pot ser que quan es produeix un sentiment de tristesa, els ulls comencen a segregar un líquid que es transformará en el plor. Just en el moment en el que la teva tristesa es major aquesta es multiplica i la cara es converteix en un mar de llàgrimes que rodolen sense parar per les teves galtes.

Jo sempre he sigut una persona prou plorona, però conforme va passant el temps ho soc més. A vegades és per problemes raonables, però d'altres no hi ha tant de fundament. He plorat per nostalgia, per persones, per instants, per pors, per decepcions, d'alegria, sí, fins i tot d'alegria he arribat a plorar.

Aixó crec que em passa perque soc una persona massa pasional. Totes les coses produeixen en mi sentiments tant profunds que em sobrepassen. No soc capaç de canalitzar eixe sentiment i em desborda per dins, per tant l'única manera en la que puc mostrar resposta és plorant.

Al plorar es produeix una descárrega brutal de tot el teu ser i quan deixes de plorar sents com si part del pes que et produía l'angoixa es desfà un trosset. La meva tristesa normalment la percibeixc al cor. És extrany però també he arribat a sentir mal al cor quan he estat trista. És una sensació com si algú l'estiguera apretant amb el puny.

Tot i que a vegades el plor es simptoma de tristesa, pense que és molt bo plorar. No deixeu de fer-ho quan penseu que ho necesiteu perque vos promet que després vos sentireu més lleugers que abans.

Un petonet a tots els plorons. Vos estime.

Charquera i l'infantesa

Qué bonic paisatge, veritat? És la vista desde "Charquera", la caseta de muntanya dels meus avis, i al fons es veu un trosset del meu poble, Alcoleja, que és on he passat tot el cap de setmana. No vos podeu ni imaginar que tranquilitat!!! Tot és silenci, tan sols es sent el cantar dels ocells.

Vaig arribar el dissabte pel matí i de seguida van venir els meus avis a buscar-me. La veritat és que veurel's i estar allí em renova per dins. Sempre que vaig al poble m'envolten els records de l'infantesa.

Quan era petita sempre anava a Alcoleja a l'estiu amb la meva mare i els meus germans i m'ho passava tant bé. Són els estius més inoblidables de la meva vida!!! Tot els dies eren una aventura, ens reuníem els meus germans i els meus cosins i anavem tot el dia amb les bicicletes amunt i avall, fent excusions, caçant granotes i jugant amb tots els xiquets del poble. Després de dinar ens feien dormir la migdiada, en la que no podia faltar el "llit redó" que era com anomenava la meva avia a la reunió de tots nosaltres al voltant del seu llit i on ens contava els contes de "Cervereta", "Barba blava" o ens explicava que a l'estiu següent aniríem a la "terra de jauja" que no sé si ho sabeu però era un lloc on els rius eren de llet merengada i taronjada i les casetes de xocolata i "xuxeríes" i només podien anar els xiquets com nosaltres.

Quants somnis, quantes ilusions d'aventures!!! I encara segueixc igual, crec que no cambiaré mai. Tot aixó sempre formará part de mi perque són vievencies que mai s'obliden t'acompanyen sempre. Anyore tant aquells temps en el que l'única preocupació era jugar, jugar i jugar...

Qué felicitat!!! Quina magia ens envoltava. Tornaré sempre a aquests temps quan estiga decaiguda perque em donen vida per a continuar en aquest món de "majors" que l'única cosa que fa és llevar-te les ilusions vitals. Doncs no pense deixar que mel's roben!!!

Vinga guapets vos anime a que recordeu l'infantesa!!!

Fins demá.