Amics blocaires

Estimats amics blocaires:

No sabeu la il·lusió que m'ha fet llegir els vostres comentaris de nou!!! M'ha donat una gran alegria sentir les vostres paraules d'ànim, perque m'he sentit acompanyada en aquests moments dificils per a mi.

He passat una setmana una mica decaiguda, perque a pesar de que realment la meva feina no era gens bona, almenys tenia una feina. I aixó sempre ajuda. Tot i així sé que ara he de lluitar, però moltes vegades la por em xiuxiueja que potser no trobaré algo millor. I és això realment el que no em deixa avançar.

Aquesta setmana estaré per aqui, així que podré escriure-vos una mica i podré llegir els vostres blogs.

Un petó a tots. Ens llegim. Adeu!!! ;-D

FIN

Sembla ben fort pero és així!!! Avui m'han tirat de la feina...Molts sabreu per posts anteriors que ja volia buscar-me'n una altra, però ha sigut així. Aquest és el final d'una etapa i el començament d'una altra.

La veritat és que m'ha impactat, no m'ho esperava... I per molt extrany que sembli estic molt contenta, però que molt contenta. Com pot ser que et tirin d'una feina i siguis feliç? Doncs, a part de que no m'agradava, estava ja cansada, etc...Ha sigut una lliberació per a mi, a més de que com m'han tirat em fan un finiquito.

Ara podré buscar feina tot el dia, així que ja no sé quan tornaré a escriure per aqui...Em sap greu perque m'agradava fer-ho cada dia. Serà l'única cosa que tiraré de menys. Tot i així tornaré. Vos ho pormeto. No puc deixar aquest vici ;-P

A tots una gran abraçada!!! Ens veurem ben aviat. Cuideu-vos molt en la meva absència, vos recordaré. MIL PETONS a tots els blocaires que m'heu anat visitant!!!

Margarida

La Margarida groga.

La miro i no em canso mai... S'ha convertit en un petit tresor per a mi.

El seu vestit sempre és preciós. Petals groguencs que es col·loquen els uns amb els altres formant un conjunt magnífic.

Però amb lo maca que és sembla trista. Qué et passa Margarideta? Per qué plores?

Ella no em contesta, només es mou amunt i avall, les seves paraules se les va emportant el vent suau.

De cop i volta m'adono de que està sola...les altres flors han anat morint pel fred que poc a poc s'ha anat endinsant amb l'arribada de la tardor. Però la tardor encara te un company molt més temible que ella: L'hivern.

La Margarida ho sap, per aixó plora. Els seus últims dies ja són ben proprers. I tot i així encara ens enamora amb la seva bellesa natural.

És la més forta de totes les seves companyes i amb l'arribada de les primeres gelades, ella es manté inmovil, un calfred recorre la seva tija. Tot i així, jo vaig a visitar-la cada dia. És un dels meus tresors preferits, i per tant mai podria abandonar-la.

L'agonia comença a fer-se present. Ha aconseguit sobreviure a les primeres gelades, però el fred és un enemic molt difícil de vèncer i la petita floreta ja gairebé no li queden forces que la mantinguin ferma, a pesar d'estar agafada per grans arrels.

I un dia sense poder fer ningú res, cau la seva última llàgrima i mor. L'hivern mostra una rialla de victoria que es sent als cuatre vents. Ell sempre guanya, ell és el més fort. Però el que no s'imagina l'hivern és que encara hi ha una altra força que pot més que ell, i és l'arribada de la primavera. Una estació que any rera any aconsegueix vencer-lo i tornar a la vida a totes les floretes que ell va matar.

Així és la primavera, la salvadora, l'incansable lluitadora de la natura, la que sempre aconsegueix reviure tot el que l'hivern ha aconsseguit destruir. I un any més, el meu petit tresoret torna a néixer amb l'energia renovada. Amb petals més grocs i més forts que l'any anterior. Les seves llàgrimes s'han convertit en la seva sàvia, i gràcies a això ara creix, creix i és fa la més bonica de totes.

El cicle de la vida s'ha tornat a fer present un anys més.

Un petonet meu i de la margarida!!! Qué passeu tots un bon cap de setmana. Cuideu-vos i cuideu els vostres tresors...

La pluja i jo

Quan comencen a caure les primeres gotes de pluja, sento com si els pulmons del món prenguessin alé. Una respiració que buida tota la porqueria que es va concentrant del dia a dia.

M'encanta aquesta sensació que produeix la pluja, una de les sensacions més alliberadores que hi ha. Tot es comença a netejar, carrers, cases, miralls...I els arbres, les plantes i les floretes és com si tornessin a la vida després de tant dies de sequía. Tot és torna melancòlic. La gent amunt i avall amb els paraigües, tots amb colors vius i brillants. Són com formiguetes cobertes amb un caparró multicolor. Corren per no mullar-se, però no sempre és fàcil esquivar tots els tolls.

Però el millor de tot és quan la pluja arriba d'imprevist. Llavors t'has de mullar. I tot xop, senteixes la frescor que t'invaeix per complet. Et converteixes en part de la pluja, que va mullant-ho tot al seu pas. Sou dos, la pluja i tu. I corres, corres... perque et sents més lliure que mai, més feliç que mai, amb més energia que mai. Fonts de pluja i fonts d'energia.

I quan estàs a casa t'apropes a la finestra. I veus com les gotes han deixat marca als teus cristalls, tot s'ha quedat impregnat. I ara amb l'escalforeta de la llar tot sembla diferent. Estàs protegit, però a la vegada pres de les cuatre parets de casa teva, perque has deixat de ser un amb la pluja.

Dies grisos, pero dies d'una especial brillantor, amb gotes que són com petits cristalls que il·luminen cadascuna de les coses que mulla. Són com llàgrimes que regalimen per tot arreu.

Avui m'invaeix una mica la melancolia de pluja. Qué passeu un bon dia!!! Petonets d'aproximació al cap de setmana.

Busca feina

Avui m'he fica't ja com a propòsit realment canviar de feina, perque la situació a la que he arribat no la considero la més indicada per a mi.

Les paraules de Gastón ahir per la nit, em feren donar compte de que estic estancada, no puc seguir en un lloc que no m'agrada, que no em senc realitzada i ja per a rematar-ho, que em paguen una miseria per 8 hores diaries.

Sé que molta gent m'ho deia, deuries canviar, realment t'estàn explotant...però fins ara tampoc m'he sentit amb suficient força per a tirar endavant. Aquest any ha sigut molt dur per a mi i això influía en que no podia anar enlloc, perque em veia sense força, sense empenta, sense il·lusió a la vida. Però crec que ara em trobo una mica millor i crec que amb una mica de ganes podré trobar alguna altra cosa.

Està clar que no vaig a deixar la feina així de cop i volta, hauré de buscar-me alguna cosa abans, però crec que he arribat a la fi d'aquesta etapa i ara ha de començar una altra. Tot i així, la meva escassa autoestima em fa sentir petiteta a l'hora de buscar un treball, sempre tinc la idea de que no serveixo per a fer res. Sé que no és així però, sempre el meu cap m'esta atormentant amb aquesta qüestió, per tant, hauré de fer-lo callar d'ara endavant i així podré aconsseguir el meu objectiu de trobar una feina amb condicions.

Sempre tenim una veu maleïda que ens acompanya fent-nos la guitza i mostrant-nos les nostres pors més arrelades. La meva en qualsevol circumstancia em diu: AUTOESTIMA, AUTOESTIMA, AUTOESTIMA. I sempre em persegueix allà on vagi i faci el que faci. Per tant per a mi buscar una nova feina serà a més d'un repte per a estar millor econòmicament i professionalment, una prova per a fer callar a aquesta veueta que sempre m'està xiuxiuejant les mateixes paraules.

Vaig a ficar tota la meva empenta per a realitzar el meu propòsit, però ara ve lo més dificil, enfrentar-m'hi cara a cara a tot.

Un petó a tots els buscadors de coses, siguin les que siguin, i als buscadors que ja han trobat el que buscaven!!! Fins demà. Cuideu-vos.

Reunions acollidores

Com m'agraden les reunions de gent en un soparet, entre converses, riures, filosofies i pensaments compartits. I encara més...

Ahir vaig acabar fent un soparet improvisat a casa meva per a cinc Erasmus que va ser la mar de divertit.

La idea en un primer moment era quedar en "la bodegueta" per a sopar allí amb un vinet de lujo i unes tapetes. Però July se n'anava avui al seu país així que tenia que agafar ja les coses perque devia anar-se'n del pis, per això el gran caritatiu d'Alessandro l'acolliria a casa seva fins a l'endemà. Com encara teniem que anar a buscar les seves maletes i dur-les a casa d'Alessandro, tardariem molt i vam decidir anar a sopar a casa de Jaume ( te un nom català perque és de l'Alguer, i allí s'hi parla, però ell és italià i de català realment en sap ben poc). Quan arribarem començarem a preparar uns macarrons a la parmessana (els italians sempre amb la pasta). Posarem l'aigua a bollir, però la cosa no tirava, la ficarem a les 10.00 i ja eren gairebé les 11.00 i l'aigua seguia sense bollir, fins que a la fi ens adonarem de que la cuina no funcionava, per això teniem que buscar una solució ràpida, i aquesta era casa meva, que era el lloc més proper d'allí.

Arribarem sobre les 11.30, tots famolencs, i per fi l'aigua va començar a bollir, si és que a casa meva com en ningún lloc!!! I tot ho férem en quasi 10 minuts... Ens sentarem a sopar i prepararem una sangrieta per a animar una mica més la festa.

Com vos dic, la sangrieta anava que volava, i nosaltres per tant també, i com tenia la guitarra allí mateix ens ficarem tots a cantar, primer cançons en anglés, però després sortí la vena patriòtica dels italians que n'eren la majoria i es ficaren a cantar cançons de la seva terra. Tot un recital...Sí, señor!!!

Estiguerem amb la broma fins quasi la una del matí. Sort que els meus veïns són gent ben benevolent, perque sinò no sé com hagués acabat tot, ja que les veus de tots es devien sentir en tota la contornada.

Vinga, que ja ens aproximem a la mitad de la setmana. Un esforç més. Petonets a tots!!!

Petits detalls

I és precisament en les coses més petites on és troben els més grans tresors de la vida.

Crec que sempre estem buscant grans coses que creiem que ens portaràn la felicitat, i justament és tot el contrari, quan més petits són els detalls més bellesa és concentra dins d'ells.

Una conversa amb un amic, una rialla, una gota de pluja que cau dins d'un toll d'aigua, una melodia...En tots aquests exemples es desprenen grans moments, el problema és que estem acostumats a buscar les coses grandioses, sumptuoses, monumentals, sinò no som capaços ni de fixar-nos d'aquests petits detalls que la vida ens està oferint en cada moment.

Sempre que trobem aquests detalls la vida s'il·lumina, canvía de color, la foscor es transforma en claror. I sobretot, el més important, ens sentim en completa armonia amb tot el que ens envolta. És com si fins ara has tingut un vel que et tapava veure cada cosa i ara la pots observar amb tot el seu esplendor. Els teus ulls han donat un pas més, ja no només poden veure el que els crida l'atenció sinó que ara tot els sorprén. Els sembla màgic.

Aquesta visió encara te una repercusió major quan la teva vida es concentra en trobar aquestes coses, perque per a ser feliç ja no necesitaràs que la vida et sorprengui, seràs tu el que et sorprendràs de la seva "senzillesa", perque aquesta és la clau de la alegria.

Un gran petó de dilluns a tots!!!

Conte d'una ànima

De vegades un conte infantil te més sabiduria del que pensem, i jo avui vos en deixo un del que se li pot treure molta. Petonets a tots i que passeu un bon cap de setmana amb companyía dels vostres. Cuideu-vos.

"LA PEQUEÑA ALMA Y EL SOL"

HABIA UNA VEZ UNA pequeña Alma que dijo a Dios:
- ¡Ya se quien soy!

Y Dios le contesto:

- ¡Maravilloso! ¿Quieres eres?

La pequeña alma contestó a toda voz.

- ¡Soy la luz!

Dios sonrió ampliamente:

- Así es – exclamó - Tu eres la Luz.

La pequeña alma estaba feliz, porque había comprendido lo que todas las almas del reino trataban de entender.

-¡Hurra! ¡Esto es fantástico¡

Pero poco después ya no le bastó con saber quien era. Sentía cierta inquietud en su interior, porque quería ser lo que era. Así, la pequeña alma volvió a hablar con Dios (lo cual no es mala idea para todas las almas que quieren ser Quienes Son realmente), para comunicarle sus ideas:

-¡Hola, Dios! Ahora que ya se quien soy, ¿es bueno serlo?

Dios respondió:

-¿Quieres decir que deseas ser Quien Ya Eres?

-Pues... veras. Una cosa es saber Quien soy, y otra muy distinta es serlo realmente. Quiero sentir como es ser la luz.

-Pero si ya eres la luz -Repitió Dios, sonriendo otra vez-.

-¡Si, pero quiero saber como se siente serlo! -exclamo la pequeña alma.
-Creo que debí imaginármelo -repuso Dios, riendo-, Tu siempre has sido la más aventurera- y, tras un instante, la expresión de Dios cambió- Pero hay una cuestión...
-¿Que es? pregunto la almita.

-...Que no existe otra cosa además de la luz. No creé otra cosa que lo que tú misma eres. Así, no hay un modo sencillo para que experimentes Quien eres, puesto que no hay nada que no seas.

-¿Como?- repuso la Pequeña Alma inocente, estaba un poco confundida.

-Piénsalo de este modo. Eres como una vela en el sol. Ya estas allá, junto con millones y millones de otras velas que forman el sol. Y el sol no podría serlo sin ti, porque le faltaría una de sus velas, y así no podría brillar tanto. Pero saber que eres la luz estando dentro de la luz... ese es el problema.

-Tu eres Dios, ¡ya se te ocurrirá algo!

Dios volvió a sonreír:

-Ya pensé en algo. Puesto que no puedes sentirte la Luz al estar en ella, te rodeare de oscuridad.

-¿Qué es la oscuridad?

-Es aquello que tú no eres.

-¿Tendré miedo de la oscuridad?- gimió la almita.

-Solo si así lo quieres- respondió Dios- A decir verdad, no hay nada que temer, a menos que así lo decidas. Nosotros inventamos todo eso. Fingimos.

-¡Ah!- exclamo la pequeña alma, que ya se estaba sintiendo mejor.
Entonces Dios explico que, para poder experimentar cualquier cosa, se requiere de su opuesto.

-Ese es un gran don, porque sin el no podrías conocer como es todo lo demás. No podrías saber que es lo Caliente sin lo frío, el Arriba sin el Abajo, lo Rápido sin lo lento. No podrías saber que es la izquierda sin la derecha, el Acá sin el Allá, el Ahora sin el Después. "Y así - concluyo Dios -, al verte envuelta en la oscuridad, no cierres el puño ni alces la voz para maldecirla.
"Mas bien, sé Luz entre las tinieblas,y no te enojes por ello. De ese modo sabrás Quien Eres Realmente, y también los demás, lo sabrán.
Permite que tu luz brille para que todos sepan que eres alguien muy especial.

-¿Quieres decir que esta bien que los demás sepan que soy alguien muy especial?- inquirió la Pequeña Alma.

-¡Por supuesto!- rió Dios- ¡Esta muy bien! Pero recuerda que “especial” no quiere decir “mejor”.¡ Todos son especiales, cada uno a su modo! Pero hay muchos que no lo recuerdan. Entenderán que esta bien que sean especiales solo cuando tu mismo sepas que esta bien ser especial.

- ¡Fantástico! - exclamo la almita, quien bailaba, reía y daba saltos de felicidad.- ¡Puedo ser todo lo especial que quiera!
- Si, y puedes serlo a partir de ahora mismo - agrego Dios, quien bailaba y saltaba y reía con la pequeña Alma.- ¿Que parte de lo especial quieres ser?

- ¿Qué parte de lo especial? No te entiendo.

- Veras... - le explicó Dios- : ser la Luz es ser especial, y eso esta hecho de muchas partes. Ser generoso es ser especial. Ser amable es ser especial. Ser creativo es ser especial. Ser paciente es ser especial. ¿Se te
ocurren otros modos de ser especial? La pequeña Alma quedo en silencio por un instante:

- ¡Se me ocurren muchas formas de ser especial! - Exclamó luego - Es especial ayudar a los demás. Es especial compartir. Y ser amistoso también es ser especial. ¡Ser considerado con los demás es ser especial!

- ¡Así es! - concordó Dios. - Y tu puedes ser todas esas cosas, o cualquier otra parte de lo especial que desees ser, en cualquier momento. Eso significa ser la Luz.

- ¡Ya se lo que quiero ser! - anuncio la Pequeña Alma, muy emocionada. - Quiero ser la parte de lo especial llamada “perdonar”. ¿No es especial perdonar?

- Oh, si - aseguro Dios - Eso es muy especial.

- Entonces, eso quiero ser. Quiero perdonar. Quiero experimentarme a mi misma de ese modo.

- Bien - dijo Dios - Pero hay algo que debes saber. - La Pequeña Alma comenzaba a impacientarse. Parecía que siempre había complicaciones -

- ¿De que se trata? - suspiró.

- No hay nadie a quien perdonar.

-¿Nadie? - la Pequeña Alma apenas podía creer lo que estaba oyendo.

-¡Nadie! - repitió Dios - Todo cuanto hice es perfecto. No hay una sola alma en toda la creación que sea menos perfecta que tu. Mira a tu alrededor.

Entonces la Pequeña Alma se dio cuenta de que se había reunido una gran multitud. De todo largo y ancho, de todos los rincones del Reino, habían venido almas, porque se había corrido la voz de que la Pequeña Alma sostenía una extraordinaria conversación con Dios, y todos querían oír lo que decían. Viendo a las incontables almas reunidas, la almita tuvo que coincidir: nadie parecía ser menos maravilloso, menos magnifico o menos perfecto que ella misma. Tal era el esplendor de las almas reunidas y tan brillante era su Luz, que la Pequeña Alma apenas podía sostener su mirada.

-¿A quien perdonar entonces? - pregunto Dios.

-¡Oh, creo que esto será muy aburrido!. - Gruño la almita - . Quería experimentarme como El Que Perdona. Quería saber como es esa parte de lo especial.

Y, así, supo como es estar triste. Pero entonces un Alma amistosa salió de entre la multitud:

- No te preocupes Pequeña - le dijo- Yo te ayudaré.

-¿De verdad? - replicó, con el rostro iluminado - ¿Pero que puedes hacer?

- Puedo darte a alguien para que lo perdones.

-¿Puedes?

- ¡Desde luego! - canturreo el Alma amistosa - Puedo ir a tu siguiente vida y hacer algo para que lo perdones.

- Pero... ¿Por que habrías de hacerlo? - preguntó la Pequeña Alma---. ¡Tú que eres un Ser de tan absoluta perfección! Tú que vibras con gran rapidez creando una luz tan brillante que apenas puedo verla! ¿Que podría hacer que frenaras tu vibración hasta que tu luz se hiciera oscura y densa? ¿Que podrías hacer tú, que eres tan ligera como para bailar en las estrellas y desplazarte por el Reino a la velocidad del pensamiento, entraras a mi vida y te volvieras pesada como para hacer una cosa tan mala?

- Es muy fácil - repuso el Alma Amistosa- Lo haría porque te amo.

A la Pequeña Alma le sorprendió la respuesta.

- No te asombres - le dijo el Alma Amistosa - Tu hiciste lo mismo por mi. ¿No lo recuerdas? Hemos bailado juntas muchas veces, por eones y eras. Durante todos los tiempos y en muchos lugares hemos jugado juntas. Simplemente no lo recuerdas, Ambas hemos sido todas las cosas. Ya fuimos el Arriba y el Abajo, la Izquierda y la Derecha. Fuimos el Acá y el Allá, el Ahora y el Después, Fuimos lo Masculino y lo Femenino, lo Bueno y lo Malo. Tú y yo Fuimos la victima y el villano.

-Así, nos hemos reunido muchas veces – continuó - la una dando a la otra la oportunidad exacta y perfecta para expresar y experimentar Quienes Somos Realmente.

De ese modo - añadió el Alma Amistosa - llegaré a tu próxima vida y seré el "malo". Haré algo realmente terrible, y entonces podrás experimentarte como El Que Perdona.

-¿Que harás? - preguntó la Pequeña Alma, un poco nerviosa - ¿Que puede ser tan terrible?

- Oh, ya pensaremos en algo - replicó el Alma amistosa, con un guiño. Segundos después, pareció tornarse muy seria y murmuro:

- Tienes razón en algo.

-¿En que? - quiso saber la almita.

- Tendré que frenar mi vibración y hacerme muy pesada para hacer ese algo no tan bueno, Fingiré que soy alguien muy distinto a quien realmente soy. Por eso te pediré un favor a cambio.

- ¡Si, lo que quieras - exclamó la Pequeña Alma y comenzó a cantar y bailar - Podré perdonar, podré perdonar!

Pero noto que el Alma Amistosa seguía muy callada.

-¿Que quieres? - le pregunto- ¿Que puedo hacer por ti? ¡Eres todo un ángel por estar dispuesta a hacer tal cosa por mi!

- ¡Claro que el Alma Amistosa es un ángel! - interrumpió Dios- ¡Todos lo son! Siempre recuerda eso: que sólo Ángeles os envío.

Y así, la Pequeña Alma quiso mas que nunca satisfacer la petición del Alma amistosa:

- ¿Que puedo hacer por ti? - volvió a preguntar.

- En el momento que te golpee y te despedace - repuso el Alma Amistosa - Cuando te hago lo peor que pudieras imaginarte, en ese mismo instante...

- ¿Que? - interrumpió la Pequeña Alma - ¿Que...?

El Alma amistosa esta aun mas seria:

- Recuerda quien soy realmente.

-¡Si, así será! - exclamó el Alma Inocente - ¡Te lo prometo! Siempre te recordare tal y como te veo aquí y ahora.

- Muy bien - repuso el Alma Amistosa - porque pondré tanto empeño en fingir, que olvidare quien soy. Y si tu no me recuerdas como soy realmente, no podré acordarme durante mucho tiempo. Y si olvido quien soy, incluso tu olvidaras Quien Eres, y las dos estaremos perdidas. Entonces necesitaremos que venga otra alma para que nos recuerde a Ambas Quienes Somos.

- ¡No, no será así! - prometió otra vez la Pequeña alma - ¡Te recordaré! Y te agradeceré por darme ese don, la oportunidad de experimentarme como Quien Soy.

Así acordaron, y La Pequeña Alma fue hacia una nueva vida, emocionada por ser la Luz, que era muy especial, y por ser esa parte de lo especial que se llama Perdonar. Y esperó ansiosamente poder experimentarse como Perdón y agradecer lo que hiciera la otra alma para que fuera posible. En todo momento de esta vida, cada vez que apareció en escena una nueva alma, ya fuera que trajese felicidad o pesar ( y especialmente si traía pesar), la Pequeña Alma pensó en lo que Dios le dijo:

"Siempre recuerda que no os envío mas que Ángeles"

Fin

El cap

Avui us explicaré el que em va succeïr ahir abans d'acabar la feina, una situació que em va fer posar vermella com un tomàquet.

Normalment a la feina mai sorto per a res, em passo gairebé totes les hores enganxada a l'ordinador fent la feina tranquil·lament. Doncs ahir, va succeïr una cosa diferent. Recentment m'he fet una amiga que està a la secció d'esports, i ens hem fet molt amigues perque li encanta igual que a mi el món del cinema. Per això ahir va venir un moment a explicar-me una pel·lícula que havia vist el dia anterior, però sense adonar-nos vam parlar una mica més.

Llavors de cop i volta, ens trobem al cap de l'empresa on treballo davant de nosaltres, i ens comença a dir el següent: "Para estar así de cháchara, podrian ustedes irse a casa, porque no están haciendo absolutamente nada i por ello lo mejor sería que no perdiesen más el tiempo aquí. Así que ya saben lo que deben hacer". Per a que us feu una idea, aquest home mai a la vida m'havia parlat, i l'única vegada en que es dirigeix a mi és per a dir-me aquest discurs.

Doncs no vos podeu ni imaginar la meva cara, vermella, vermella...ens vam quedar sense saber que dir, atònites. Sense dir ni parauleta ens ficàrem a treballar cadascuna sense treure la vista de l'ordinador.

Però el que més ràbia em va donar, és que de normal la gent sempre està parlant uns amb altres i mai els ha dit res a ningú, en canvi, per una vegada que parlo amb la meva amiga es fica d'aquesta manera i ve a dir-nos tot això. Jo crec , que ahir tenia ganes d'humiliar a algú , perque ho va fer d'una manera...s'havia aixeca't amb el peu esquerra, i ho tenia que pagar amb algú. I amb qui? Doncs amb els inferiors a ell. És horrible utilitzar el poder d'aquesta manera, em sembla espantós.

Per això avui m'he fica't a buscar si hi havia alguna cosa d'ell per la net i m'he adonat de que ja el critiquen en molts diaris pels editorials que escriu, en una pàgina es trobava el següent titular: "El director del Diario de Valencia incita a la violencia contra los manifestantes contrarios al PHN. Realment em dono compte de moltes coses llegint la noticia, però m'abstinc de comentar-ho. Deia el següent:

"Daba mucha rabia escuchar a los manifestantes y no poder partirles la cara que es lo que realmente apetecía. Ahora que ya no vamos a incitar a nadie a la violencia lo podemos decir a las claras. Lo que se merecían estos desgraciados era una mano de leches. Y lo que se merece el PSOE por promover la manifestación es nuestro desprecio más absoluto. Ya nos veremos las caras el 25M. La verdad es que es muy difícil de explicar que un partido como el PSOE se oponga a que el agua sobrante del Ebro se encauce para que venga a regar nuestros campos. Es muy difícil entender que los socialistas prefieran que la Comunidad Valenciana se paralice en el crecimiento y creación de empleo que ha emprendido. Es muy difícil de entender lo inexplicable. Por eso, quienes ayer paseamos por Valencia al mediodía vimos con rabia e indignación que los socialistas nos quieren hundir. Vimos cómo llegaban decenas de autobuses con matrícula de Cataluña y Aragón, repletos de gente engañada por el Gobierno socialista que preside el cobarde de Marcelino Iglesias. Vimos a los chalados de Izquierda Unida en su mesiánica cruzada para romper España. Apoyando a los amigos de ETA en el País Vasco, a los catalanistas en Valencia, a los vascos en Navarra, a los aragoneses en el trasvase y a cualquiera que odie a España. Qué rabia daba ver a toda aquella gente, a la que le importa un huevo el campo, la naturaleza y el progreso. Que lo único que buscan es el enfrentamiento. La ruptura. Y el pueblo valenciano, como siempre, un 10".

Doncs ja vos podeu imaginar com és. Un petonet a tots. Qué descanseu, fins demà!!!

Tapetes

Ja s'ha convertit en una tradició, i és que les tapetes abans de dinar són un del majors invents que l'home ha pogut inventar per als diumenges a migdia.

Aquesta tradició la va descobrir la meva mare farà ja uns anys. Abans de dinar, anàvem als "vascs ", que és una zona de Benidorm on tot el que es fa és menjar de la zona. I acompanyant la tapeta un traguet de vi que enforteix el cor. És el combinat perfecte, i per tant cada diumenge sobre la mateixa hora en dirigíem cap allà.

Després ens ficávem a xarrar les dues mano a mano, traguet, mosset i parauletes... La meva mare sempre em deia: Només per aquests moments la vida val la pena!!! I era així, potser havíem passat una setmana de gossos, però era arribar le diumenge i el nostre ritual ens tornava a la vida. Ens ficavem moltes vegades a divagar, i això també en tenia part de culpa el "xatet de vi" (com diu el meu avi) que ens anàvem fent mentre ens cruspiem les tapetes de salmó o de truita, que eren les que més ens agradaven.

Eren moments de felicitat, en els que tot es parava i on tu et deixaves dur perque et trobaves tant agust que no tenies queixa de res, on tot et semblava bé i on no canviaries mai aquell moment per res del món.

Ara després de gairebé un any tornava a aquell lloc però amb una altra companyía, la meva àvia. Està clar que també va ser de bon grat per a mi, però ja no era el mateix...Tot i que també vam fer petar la xerrada, no eren aquelles divagacions de temps enrere. Realment el lloc era el mateix, però tot era diferent. No crec que hagi llocs millors o pitjors per a estar. Els llocs els fan les persones amb les que estàs. Potser un indret et pot semblar meravellós per a estar-hi, però realment el que el fa diferent o no és la persona amb la que estàs, ella li dona aquest toc que mai ningú li podrà donar.

Moltes vegades penso que m'agradaria rebobinar, tornant enrere en el temps i reviure aquells moments que tant m'opliren, potser algún dia en un futur puguem fer-ho amb la màquina del temps de "regreso al futuro".

Fins demà, que ja som a meitat de setmana. Petonets a tots.

"Papeleo"

Avui he estat de "papeleo", així que com molts sabreu ja, he perdut gairebé tot el matí fent cues interminables. Primer a la Policía per a fer-me el DNI, després a tràfic per a duplicar-me el carnet de conduïr y després al banc a recollir les targetes de crèdit que vaig anular pel robatori del meu cotxe.

Realment em dono compte de la quantitat de papers que s'han de fer per a poder circular tranquil·lament pel món. Però el pitjor de tot no és el tindre-ho o no, sinó el fer-t'ho. Per a anar a treure'm avui el carnet m'he tingut que aixecar a les 6 del matí, i inclús així, ja hi havia abans molta gent esperant allí. Així que espera, espera i espera...Interminable. Sort que m'he fet una amiga i ens hem ficat a parlar, perque sinó, encara se m'hagués fet més llarg.

Després al banc també m'ha passat una cosa graciosa, estava a la cua i quan m'ha tocat a mi m'han demanat el carnet d'identitat que tot just m'havia anat a fer abans, així que només tenia el justificant del carnet. Però l'home m'ha dit que necessitava algún carnet o fotografia que m'identifiqués, i clar, a mi m'han robat tot el que tenia, per tant no em quedava cap carnet, així que m'ha dit que tindría que trucar a Madrid per a identificar-me. Doncs casualitats de la vida, ha truca't a l'oficina en la que treballa el meu pare i al dir el meu nom de seguida m'ha identifica't i l'home dient-me: ahh, doncs res, res, ja no fa falta, sabent que és el seu pare ja no hi ha problema...el que fan els "enchufes"...

Bé noiets fins demà, us deixo que se m'ha acumulat la feina. Un petonet!!!

11 de Setembre

Per a molts americans el 11-S és sinònim de mort. Les gairebé 2700 persones que van morir en el World Trade Center van suposar una de les majors masacres que s'ha produït en la historia de la humanitat.

Però jo avui no parlaré d'això, perque realment no vaig estar allí, i per molt que entengui la tragèdia, mai seré capaç d' explicar la seva magnitud, perque no vaig viure aquells fatídics moments de inseguritat absoluta.

Parlaré d'un altre esdeveniment que encara que tampoc vaig viure suposà la meva vinguda al món: "El naixement de la meva mare". Doncs sí, aquest va ser el dia en que la meva mare vingué al món i suposaria també el meu naixement uns anys més tard, el mateix dia però un mes després, el 11 d'octubre.

Tot i que el dia de la mare ja li vaig dedicar unes paraules no he pogut evitar seguir fent-ho pel seu aniversari, doncs aquest és una especie de regal que li volia fer.

Sempre quan penso amb ella no puc deixar de recordar tots els moments que vaig tenir la sort de viure al seu costat. Sempre n'estaré agraïda de que m'ensenyés tantes coses, sobretot els seus valors de vida que no eren pocs, a més de la seva empenta vital, que aquelles persones que la van conèixer ho saben de bon grat.

El post que vaig escriure pel dia de la mare va estar ple de llàgrimes, per la quantitat de imatges que em veníen al cap cada vegada que escrivia una paraula d'ella. Però avui gairebé un any després de la seva mort començo a remontar poc a poc. Ara tinc el pensament de que allí on estigui, està millor que en aquest món, on el patiment es produeix a cada moment.

Ara penso que es troba en un lloc de pau, on potser pot veure el que ens passa però on ja no pateix per res. I on segur que observa els passos que vaig donant cada dia per seguir amb la meva vida, lluitant per tots els ideals que em va transmetre. Per tant, he de tenir fermesa, perque encara que ja no hi sigui aquí, ella no podría permetre que jo em rendís.

En els moments de major solitud sempre em ve al cap el seu abraç, un abraç on no em pot passar res perque estic protegida de tot, on sé que mai estaria perduda, perque ella es en mi. Moltes vegades necessito aquell abraç que només ella podia donar-me, l'abraç de mare que et tranquilitza, que a pesar de totes les coses dolentes que et puguin passar en aquest món, no et demana res. És fa per amor pur. No necessita ninguna recompensa, perque la recompensa és el propi abraç.

Felicitats mare!!! Per a mi seguiràs complint anys de mare. T'estimo amb tot el meu cor.
Fins demà a tots. Un petonet.

Mirar enrere

Ara miro enrere i m'en adono de quantes coses han passat ja. Quantes coses he viscut en gairebé un quart de segle. Sembla poc però realment són molts moments.

Sempre mirant enrere faig un balanç de tot el que ha succeït fins avui i puc observar que han passat coses molt bones però també coses molt dolentes. Moments plens de felicitat instantània, però a la fi felicitat, i moments en els que el dolor m'inundava plenament.

La nostalgia sempre te un dels papers principals en aquest recordar. Sempre mirem el passat amb millors ulls que potser el futur, perque ja ha passat, i sempre treiem la part més positiva de les coses quan estàn lluny. Ja no recordem el que ens va costar portar a terme aquest període o aquest altre perque el resultat va ser positiu o si va ser negatiu el recordem com a un gran aprenentatge en el nostre camí vital.

El passat sempre estarà ahí perque ens constitueix com a persones. Som el que som pel nostre passat. Si ens els borraren, llavors, quí seriem? No ho sabriem pas, perdriem la nostra identitat, perque som els nostres actes passats, ja que els futurs encara no els hem realitzat, i els presents estem encara realitzant-los.

Mira qui vas ser i et diré qui ets. Tot i que podem canviar, el passat ens constitueix com el que hem sigut en un moment determinat encara que ara siguem ben diferents, perque no només és important el que som ara sinó també el que vam ser. Som un conjunt de passat present i futur i ninguna de les tres coses les podem separar, han de permaneixer sempre unides per a saber qui som.

Per fi es divendres, tinc una mica de mal als ulls!!! A veure si puc descansar una mica i se'm passa. Disfruteu del cap de setmana. Petonets nostalgics.

Ilusions vitals

Durant la nostra existencia ens van succeïnt diferents il·lusions de com voldriem que fos la nostra vida, i per això anem fent un camí determinat pensant que recorrent-lo anirem a parar al lloc que tantes vegades haviem somiat.

Però les coses no sempre són fàcils i moltes vegades aquestes il·lusions inicials es van distorsionant fins acabar desapareixent amb el pas del temps. Un exemple clar és quan de petits volem ser astronautes, bombers o futbolistes en el cas dels nois o professores, actrius o cantants en el cas de les noies. No és que sempre sigui així, però són professions que es solen tenir de petit.

Per aquest motiu, ens fiquem a estudiar de valent i així poder aconsseguir arribar als nostres somnis. Però anem creixent i ens van passant coses: aprenem més, ens passen algunes contrarietats, coneixem altres coses...i aquesta idea primera ja no continúa (parlo en general, perque hi ha gent que ja de petit te clar el que vol i continúa fins que ho ha aconsseguit). Però tot i així aquesta idea ens ha dut allà on ens trobem ara.

Jo sempre he tingut una vena artística que m'ha acompanyat de ben petita. Al principi es trobava en el dibuix, m'encantava passar-me hores dibuixant princeses i prínceps que s'enamoraven. Després la música tingué un paper fonamental, la meva mare m'apuntà a música i m'encantava el solfeig, sempre estava cantant les cançons que estudiava, a més de tocar el piano, que el vaig començar a tocar quan encara els meus peus no arribaven al terra asseguda damunt de la cadira.

Més tard la dança fou el motor que em movia a somiar. Mai he fet dança seriosament, però quan em poso a ballar em recorre un calfred per tot el cos, però es clar, la dança es comença de ben petita i jo ja era gran per a posar-m'hi. Per tant, vaig decidir probar amb les arts escèniques, que em permitíen poder fer tot el que m'agradava sense ser una profesional del ball. L'expressió corporal m'ajudà a tenir una major coordinació del meu cos. També em vaig adonar de que l'art dramàtic a més tenia una bona dosis de psicologia, un altre aspecte que realment sempre m'ha interessat, així que era perfecte per a mi.

Però com bé vos he dit tot comença d'una manera però no es sap mai com acabarà, i en aquest cas jo volia dedicar-me a la interpretació però la vida m'ha anat transformant i allunyant sense jo voler-ho. Tot i que aquesta passió per tot aquest món continúa no veig un possible futur per a mi i per tant poc a poc aquesta idea es va refredant i refredant...però qui sap si algún dia la oportunitat es torna a presentar i puc a la fi dedicar-me a aixó d'alguna manera. De moment seguiré un camí diferent, també enriquidor, però diferent a la idea que em mogué per a estar on actualment em trobo.

Ja som a dijous, quina rapidesa...demá ja divendres. Petons a tots els somia-truites!!! Fins demà.

Els sentits

Si tanques els ulls un moment i comences a utilitzar els altres sentits podràs percibir coses ben diferents a les que estàs acostumat.

Sempre, és habitual, utilitzar la vista per a percibir qualsevol estimul extern que ens envolta, i per qué no probem buscar moments per a utilitzar els altres sentits? Per exemple, estem a un bosc, podem veure un paisatge, però també podem probar de tancar els ulls i sentir com els ocells canten una melodia, o el rumor dels arbres al vent, o el soroll d'alguna bestiola que ronda prop de tú. Però ja no només és interessant escoltar, també l'olor te un paper fonamental a la percepció. Els arbres tenen una olor ben característica segons el tipus que siguin, les flors, la terra...totes les coses tenen una olor que fa que les recordis.

L'altre dia anava caminant pel riu de València i sentía una olor a terra extasiant. Aquesta olor em recordava a la meva infantesa, quan anava cada dia caminant a l'escola. Les olors perduren en el temps i poden portar-te a records. Una gran nostalgia, però a la vegada alegria, va recórrer tot el meu cos. Tornava a ser aquella nena uns quants anys més tard...però amb la mateixa sensació d'aquell temps.

Realment crec que no sempre fem tot l'ús que deuríem fer als nostres sentits, i per això, si no utilitzem alguna cosa poc a poc, al llarg del temps, és va atrofiant. La vista cada vegada la tindrem més desenvolupada, perqué és el que més ús se'n fa, però i l'olfacte, l'oïda o el tacte? Sempre estàn a un segon pla. I el gust perque hem de menjar cada dia, sinó potser tampoc l'utilitzaríem tant.

Estem al bell mig de la setmana, ja queda menys...Petonets. Cuideu-vos.

El meu germanet

Ahir per la nit vaig rebre la visita inesperada del meu germà i la seva novia. Ara s'ha convertit en un punkie, una manera de viure i de pensar alternativa que s'està estenent prou entre els joves d'avui en dia.

Solen tenir idees anarquistes, on tot es pot fer, no hi ha límits ni barreres per a res. Solen viure en cases okupes on no paguen alquiler, ni aigua, ni llum ni qualsevol altre gast públic. Segons ells l'Estat te l'obligació de donar a totes les persones tot això, i per tant no creuen que s'ha de cooperar amb ell de ninguna manera. Per tant, agafen tot el que necessiten sense pagar ni un duro, però es clar, realment som totes les altres persones les que hem de pagar tot el que ells van utilitzant, perque no és el que ells pensen de que a qui roben és a l'estat, perque ell no és el que paga els impostos, sinó que som tots nosaltres els que ho fem. Com no gasten res, tampoc tenen perque treballar, molts d'ells no tenen feina, doncs realment no es una cosa vital. El menjar el solen aconsseguir del que tiren els mercats o supermercats de la zona, cosa que no està tant malament, ja que d'aquesta manera s'aprofita realment tot el que es malgasta en la societat consumista en la que vivim.

El meu germà ara viu a Barcelona, un dels llocs on més es mou tot aquest moviment. Es troba al barri de Sant Andreu, em va comentar que allí vivía gent que havia estat en aquest barri tota la seva vida, però que ara l'Ajuntament els tirava de casa i per tant el que feien aquestes persones era donar les claus de casa seva als punkies com una manera de protesta pel que s'estava fent amb la seva casa. Així aconseguíen tots els seus proposits, per un costat la reivindicació dels veïns del barri i per l'altra un lloc per viure per als okupes.

El que més sorpren a simple vista és l'aparença d'aquest grup social. Solen anar vestits molt estrafalariament, roba estripada, amb piercings per tot el cos, amb els cabells rapats i amb una cresta de gall. La veritat és que no es tracta d'una moda molt afavoridora, però segons ells és una manera de poder identificar-se que els fa sentir bé amb ells mateixos.

La veritat és que vaig tenir una gran il·lusió de poder tornar a veure al meu germà, necessitava donar-li un abraç i poder estar aprop d'ell encara que fos una estoneta. Sigui punk, hippie o el que vulgui seguirà sent el meu germà petit i per tant el voldré amb totes les meves forces.

Petonets a tots. Cuideu-vos i fins demà.

I el meu cotxe!!!

Doncs sí, estimats lectors, això és el que m'ha passat. M'han robat el cotxe i estic fatal...Però ja no només el cotxe sinó el bolso amb totes les meves pertinences: claus, targetes de crédit, movil, DNI, carnet de conducció...tot, tot i tot.

Va ser una de les situacions amb més impotencia que he sentit mai a la vida. Uns maleïts lladres m'han fet la guitza d'allò més. A vegades em pregunto per qué la vida te que ser d'aquesta manera, per qué hi ha persones amb tanta irresponsabilitat i són capaces de fer coses d'aquestes. Si els robessin a ells segur que potser s'ho pensarien dues vegades a l'hora de fer això, si sabessin el que costa realment comprar-se alguna cosa, treballant de valent i amb la suor del teu front. Però no, i a ells qué. Tenen el cotxe d'algú, doncs mira que bé. Segur que no pensen ostres pobra persona, realment l'hem fotut, i ara qué farà...

Està clar que el lladre no pensa aquestes coses sinò no robaria, però estaria genial que els passés alguna vegada allò que fan, només per saber com es sent el que està a l'altre costat, el que sofreix la pérdua, perque posant-se a la pell de l'altre adquiriria una mica de consciencia, que els fa molta falta.

Ara em passo el dia observant els cotxes que están aparcats per tota la ciutat, per si potser es dóna la coincidencia de que el trobo per algún costat. Seria un gran encontre, però es prou difícil que succeeixi...malgrat això no perdré l'esperança, seguiré buscant i rebuscant fins que algún dia no molt llunyà (això espero) torni a apareixer.

Si algú veu un Mazda Primacy de color blau fosc amb la la seva característica porta ratllada en la part posterior del conductor, que m'ho faci saber, sería una gran alegria per a mi.

Petonets a tots. Fins demà. Si teniu cotxe vigileu-lo de ben aprop. Sempre hi ha algú que ens observa...