La nena

Aquesta és la nena que sempre porto dins, la que creu que tot és un somni, un joc, una aventura i no vol créixer, potser té el complex de Peter Pan, però li és igual continuarà sent el que és...una nena.

Qué pasarà per dalt?

Quan veig aquest tipus de fotografies sempre m'imagino que és el que estarà passant per dalt...Expliqueu-m'ho vosaltres. :-) Un salut desde baix.

L'acomiadament

No hay mas vida, no hay

No hay mas vida, no hay

No hay mas lluvia, no hay

No hay mas brisa, no hay

No hay mas risa, no hay

No hay mas llanto, no hay

No hay mas miedo, no hay

No hay mas canto, no hay

Llévame donde estés, llévame

Llévame donde estés, llévame

Cuando alguien se va, él que se queda sufre más

Cuando alguien se va, él que se queda sufre más

No hay mas sueños , no hay

No hay mas tiempo, no hay

No hay mas miedo, no hay

No hay mas fuego, no hay

No hay mas vida, no hay

No hay mas vida, no hay

No hay mas rabia, no hay

No hay mas sueño, no hay

Llévame donde estés, llévame

Llévame donde estés, llévame

Cuando alguien se va, él que se queda sufre más

Cuando alguien se va, él que se queda sufre más...sufre más....

Amb aquesta cançó de Shakira no hi ha més paraules d'acomiadament per a la persona que més m'ha importat en aquesta vida. Segur que el cel li va obrir les portes de bat a bat.
Un gran petó, pero espero que no sigui d'acomiadament. :-)

Nux moschata

EN 1796 Samuel Hahnemann, metge de Leipzig de poc més de quaranta anys, va experimentar en el seva pròpia persona els efectes de la quinina, un fàrmac conegut ja en el segle XVII: i amb sorpresa es va adonar que, en un individu sa, la quinina tenia efectes semblants als quals combatia eficaçment en un malalt.

Naixia així el que el propi Hahnemann va definir com "homeopatía", és a dir, el tractament de les malalties mitjançant el principi dels símils, mentre que la medicina oficial es classifica com "alopática", ja que lluita contra la malaltia, en la major part dels casos, mitjançant operacions que s'oposen als símptomes.

En la pàgina 25 de la seva obra més important, el Organom, Samuel Hahnemann diu textualment que "qualsevol trastorn que afecta als éssers vius pot ser combatut i vençut per un trastorn més fort que, sense ser idèntic al que es desitja combatre, sigui no obstant això, semblant en les seves manifestacions". Tal afirmació pot ser encara avui considerada el principi teòric fonamental de la medicina homeopática.

Per a sostenir les seves tesis, els homeópates es basen fonamentalment en el nombre i la qualitat de les curacions obtingudes. "En medicina observen, que no és tan important entendre el perquè de la teràpia, sinó poder constatar l'èxit positiu."

Els propis homeópates reconeixen a més que no tots els trastorns poden resoldre's satisfactòriament amb els seus mètodes: les lesions anatòmiques, per exemple, s'escapen al seu control i el mateix pot dir-se de molts tipus de tumoraciones. No obstant això, altres malalties, com les cefalees, els trastorns digestius, les malalties infeccioses o les funcionals d'origen nerviós, trobarien en el tractament homeopátic el millor remei per a combatre-les i superar-les.

El segon principi de la medicina homeopática és el coneixement del que es denomina "el terreny" sobre el qual s'actua. Hahnemann va observar en efecte que les malalties no es desenvolupen de la mateixa forma en els diferents individus, sinó que adopten un caire particular en funció de les característiques fonamentals de les diferents persones.

En línies generals pot dir-se que un bon metge homeópata no guareix la malaltia sinó que guareix a cada malalt en particular, tractant d'emmarcar els trastorns en la història clínica completa del pacient i en les seves tendències orgàniques originals. Sintetitzant podríem dir que cada persona té una substància que l'identifica, per això, a partir de l'esbrinament de la seva substància base, es podrà tractar cadascuna de les malalties que el pacient experimenta.

Després de la visita a un homeópta aquest divendres passat la meva substància base sembla ser la nou moscada (nux moschata). Segons el seu anàlisi, el component més proper a la meva naturalesa seria aquesta substància, no obstant això, encara caldrà esperar a les pròximes consultes per a poder descartar totes les altres substàncies.

Sento no haver escrit ahir, però com les eleccions estan molt a la vora hi ha molta ovació per aqui. Prometo seguir escrivint aquests dias. Un petó homeopátic per a tots!!! Ciaooo.

La Bohème

Ahir, en un dia plujós i nostàlgic vaig anar a veure La Bohème al Teatre Principal d'Alacant. Va ser una obra exquisita, inundada de moments plens d'autèntica emoció, en els quals vaig poder assaborir cadascun dels quatre actes amb tots els meus sentits desbordats. Els moments més àlgids estarrufaven la meva pell i la de tota la sala que va estar alli present gràcies a la brillant posada en escena dels artistes. Les seves veus eren com la dels àngels, assolint traslladar-nos a meitats del segle XIX.

La música de Puccini va ser d'una bellesa incomparable, perfectament adequada a cada moment de l'obra. Després de l'èxit de Manon Lescaut, Puccini va començar a buscar el tema per a la seva pròxima opera i al final va triar la novel·la d'Henry Murger "Scènes de la vie de Bohème".

El seu col·lega, Leoncavallo, li va oferir el llibret, però Puccini, pensava que no era suficientment bo i va suggerir a aquest posar música al seu propi llibret. Així ho va fer Leocavallo, i això va empènyer a Puccini a anunciar el projecte d'aquesta òpera. Encara que Puccini tenia una vida fàcil en Torre del Llac, i gaudia amb els seus amics del poble, van fundar un club La Bohème.

El compositor treballava tan ràpid com els seus llibretistes. Va estrenar l'opera abans que la de Leocavallo. L'estrena va tenir èxit, però no tant com la de Manon Lescaut. Les crítiques la van acceptar fredament. No obstant, el públic es torna cada vegada més entusiasmat amb cada nova representació, i al final Puccini triomfa amb les noves produccions de Palerm i Buenos Aires. En dos anys, La Bohème es va estrenar en les més grans ciutats del món, encara que va estar exclosa del programa de Viena.

Si voleu submergir-vos en una golfa parisenca plena de músics, escriptors, filòsofs i pintors no teniu més que endinsar-vos en la vida de la Bohème, una vida que encara que amb precarietat alimenticia, està desbordada d'un autèntic art.

Besets a tots, fins demà!!!

De quin color pintarse els llavis?

Si hagués que triar un color tindria que ser el vermell perque és l'unic capaç d'encendre'ls.

El dolor

La nostra naturalesa porta gravada en la seva pell la paraula dolor. Podem odiar-lo, menysprear-lo, maleir-lo, calcigar-lo, arrencar-lo, repudiar-lo, menysprear-lo...però tot això no serveix de res, doncs ell com gos fidel al seu amo ens acompanya en cada pas que donem, recordant-nos que som éssers humans i que el nostre cos té la fragilitat d'un cristall.

El dolor ens mossega per dintre enclavant-se en cada racó del nostre organisme i esgarrapant-nos cada tros de pell viva. Corroïx, crema, corca, esquinça i ens va consumint cada segon fins que no queda una espurna d'esperança.

L'ímpetu del dolor és tan magnànim que qualsevol moviment per tractar de fugir d'ell ho fa més enèrgic. Tanta és la seva vivesa que acaba amb el més mínim pensament recreant-se en el seu protagonisme cada vegada major.

No penses, pensa ell per tu. Cerques la seva amistat, però ell no entén d'agermanar perquè ell és un dèspota, un tirà, un dictador que exerceix tot el seu poder sobre tu destrossant cada segon vital que emergeix de les teves entranyes.

No obstant, el dolor no és en va, té el seu sentit i significat i arriba a ser el professor més autèntic que existeix. La seva presència es converteix en una classe magistral. Però no tots els ulls oberts poden veure els seus ensenyaments, solament els alumnes més avantatjats, aquells que són capaços d'observar més enllà de la pura aparença.

El dolor adopta totes les formes possibles: física, psíquica i fins i tot espiritual. En qualsevol de les seves formes se'ns fa present cada dia amb diferents intensitats; pot ser lleu, xiuxiuejant a la nostra pell com una suau brisa estiuenca o ficar-se en les profunditats més recòndites de la nostra ànima. La seva mobilitat és infinita. I ens conduïx als estats més esquinçadors que puguem arribar a: Sanglots, desesperació, amargor, angoixa...una mortificació en vida.

Però a pesar de la seva cara malévola, el dolor ens dóna un valuós premi: la fortalesa. Quan passa la tempestat, el moment més àlgid, la punta de l'iceberg, la seva força és transpasada al seu portador donant-li així un poder inigualable.

Un petó de dilluns dolorós!!! Fins a matí.

Companys de viatge

Tota la nostra vida caminem al llarg del món, i en el nostre viatge anem trobant a persones que són essencials per a nosaltres. Aquestes persones ens ensenyen sobre la vida: com podem viure, com podem ser feliç, misteris sobre el dia a dia, els diferents punts de vista i altres cultures, llengües, idees...

Quan trovem aquesta classe de persones no podem deixar-les anar lluny perquè elles formen ja part de la nostra vida, tenen la clau de nosaltres mateixos i per descomptat, constitueixen un trosset del nostre cor. Per això, van a estar sempre en els nostres pensaments i sempre anem a recordar els millors moments que hem viscut amb ells.

Si perdem a aquestes persones especials en algun lloc, el nostre cor plora perquè necessita sentir prop a les persones que estima, saber que estan bé i que tot els va d'allò més bé. Ells formen part ja de la nostra ànima i per això no podem esborrar-los de la nostra essència.

El post d'avui va dedicat a una persona realment important per a mi.

Ens veiem. Fins el dilluns.

Cor o cor trencat...

¿I tu de quin ets?

Clau

Una clau obre portes, reixats, caixes fortes, misteris, enigmes, trencaclosques, cadenats, esposes i fins i tot cors.

En l'actualitat, tots necessitem protegir-nos per a poder sentir-nos segurs, i per això posem cada dia un pany que amaga la nostra verdadera identitat per a poder disfressar les nostres pors, i d'aquesta manera, ningú pugui accedir al nostre més benvolgut tresor: la nostra ànima.

Hi ha cadenats de totes eles mides i formes i n'hi ha de tant complicats, que ni el més despert dels lladres es capaç d'obrir. Però per això hi ha també tot tipus de claus, i totes elles ens ajudaran a obrir cadscuna de les diferents portetes de cel que constituexen la humanitat. Com que cada persona es única i irrepetible hem de buscar la clau correcta. De vegades hi ha claus que poden encaixar, però si no es la autèntica no podrem obrir eixe compartiment interior que guardem amb tanta ànsia.

Una vegada hem donat amb la clau correcta podrem entrar dins de mons inimaginables, impregnats de la bellesa més radiant, i amb els que podrem arribar a la comprensió més clara del seu portador. Com aquests móns son tant cobejats no deixem entrar a gairebé ningú, només a aquelles persones en les quals la confiança és el seu principal valor.

Jo en aquest blog us dono la clau del meu interior. A tots aquells que estigueu interessats us mostraré tot allò que conforma el meu món.

Petonets de portes obertes, sense cadenes ni reixats on tots esteu convidats!!!

Tres desitjos

Si pogués demanar tres desitjos serien els següents:

Poder estimar a totes las persones que es creuen en el meu camí amb tota la passió que sorgeix per cada porus de la meva pell.

Sentir que el sol m'escalfa cada dia de la meva vida allà on em portin els meus peus.

Que la soletat no es converteixi mai en l'ama de la meva casa, sinó que sigui una passatgera més dins del meu tren vital.

Si poguessiu demanar tres desitjos, quins serien els vostres?

M'acomiado amb un petó de granota

Xarop

Hi ha algun xarop que te'l prenguis i et cure de l'enfermetat de la "no aceptació a un mateix"?

Si el trobés em pendria tota la dosis de la botella per a curar-me ara mateixa

Pero no crec que hi hagin solucions tant eficaces, ni ràpides

que aconsegueixquen aquest efecte.

Així que em conformaré a viure amb aquest estat d'autocrítica constant.

Petons per a tots. Els dilluns no son mai bons dies per a mi.

Instant

Un conjunt d'instants conformen tota una vida sencera.

Un instant és cada fotograma de la teva película.

Nosaltres com a protagonistes de cada instant

captem amb la nostra càmara fotogràfica els detalls que ens constitueixen.

Llengua

Tot i que recentment s'ha esdevingut la creació d'un nou blog, la continuació d'aquest esdevindrà com fins ara, ja que desde el meu punt de vista, quan més opcions pugui oferir, molt millor. Crec que cadascú ha de parlar o escriure amb la llengua amb la que es senti més còmode, però no per això, puc negar l'oportunitat de que la gent pugui entendre'm quan escric qualsevol cosa. I es que a petició d'una persona que em va comentar que li agradaria poder llegir el meu blog, però que no m'entenia, vaig creure convenient obrir totes les meves possibilitats lingüístiques, i això inclou també la llengua anglesa, ja que gràcies a la meva estada a Londres puc defendre'm prou bé. D'aquesta manera he arribat a la conclusió de que encara que faci una mica d'esforç portaré a terme tres blogs a la vegada.

Tinc amics d'arreu del món i cadascun d'ells parla una llengua diferent, per això penso que puc escriure amb totes les llengües que més o menys domine, encara que hagi d'ampliar la meva capacitat literaria i creadora elaborant els tres blogs conjuntament. Però realment crec que és una feina que em pot enriquir d'allò més, perque escriure és la millor manera d'apendre una llegua, i a més que els meus amics m'entenguin no té preu.

Tinc algunes idees pensades sobre si escriuré el mateix en cadascun dels tres blogs i aniré traduint-lo als diferents idiomes o cadascun tindrà una personalitat diferent...encara no ho he decidit, però suposo que és com tot...a la aventura!!!

Gràcies a tots per enriquir-me amb la vostra llengua. Un petonet de llengües!!! :-P

Xocolata amb xurros

Ahir era l'aniversari de la meva àvia (tres quarts de segle ja..) i ho vam celebrar amb el que més li agrada: Una bona tassa de xocolata calenta i uns xurros boníssims a la cafeteria Valor.

Feia anys que no probava aquest tradicional àpat, i es que em recorda a la més tendra infança, quan anava amb els meus avis i tots els meus cosins alguns vespres a gaudir de la més bona xocolata que hi ha al món. El sabor a xocolata calenta amb aquells xurros interminables mai se m'han oblidat desde llavors.

Doncs ahir es va fer una petita commemoració a aquells temps, però a pesar de les meves bones expectatives que em venien a la ment, em vaig emportar una trista sorpresa i es que ni la xocolata ni els xurros em semblaven tant bons com jo recordava. Va ser com si tot el que tenia en els meus records s'hagués esborrat i la nova sensació s'hagués apoderat del meu paladar per sempre.

De totes maneres, la companyía va ser encantadora, els meus avis i el meu germà petit em feren riure una estona d'alló més, i vam passar un bona vetllada.

Un petonet de xocolata per a tots. Ens veiem.

Petons

Alguna vegada us heu adonat que passa quan doneu un petó? Doncs avui jo us ho explico...

Quan algú dona un petó surt dels seus llavis infinitat de petits cors transparents i amb llum pròpia que van aproximant-se poc a poc cap al seu destinatari com les fulles que s'enlairen quan la brisa fa moure les branques d'un arbre.

Suaument, dolçament, amb la tendresa més delicada.

Jo us recomano que quan algú us doni un petó intenteu agafar tots els cors que pugueu perque quan més en tingueu més alimentada estarà la vostra ànima.

Des d'aquí us mano el petó amb més cors que algú pugui imaginar.

Atonement

La película es podria definir amb una frase feta "Tot depen del color del cristall en que es mira" una cosa. Encara que sigui el d'una nena petita. Pero en aquest cas pot arribar a canviar tota la vida d'una persona. Tot i així, penso que potser som més vulnerables al destí del que creiem, perque cada gest, cada paraula, cada fet ens conduirà potser a un determinat destí que mai podiem haver pensat que succeiria.

Les interpretacions equivocades, la imaginació, la subjectivitat...són termes que estàn a l'ordre del dia, molts dels conflictes que podem trobar a l'actualitat tenen que veure amb la interpretació dels observadors, que majoritariament sol ser negativa i per tant mal interpretada. Guerres, disputes, baralles, acusacions...han sigut per malentesos.

També podem observar com la vida no sempre es justa, i com ens fem idees equivocades del que serà el nostre futur...La vida dels protagonistes hagués sigut ben diferent si no s'hagués esdevingut aquella tragédia, pero és com he esmentat abans, som titelles del destí que dancem a l'antull de la historia en el temps. I aquesta historia serà la que marcará per sempre les nostres vides.

Ahir vaig anar al cinema amb la meva tieta...sembla que els diumenges toca a sovint una sessió cinematogràfica. És una pel·lícula lenta pero plena d'idees i de imatges plenes de bellesa, si aneu a veure-la espero que la gaudiu!!!

Fins demà. Un petonet.