La impaciencia

Per què l' èsser humà ha de ser impacient per naturalesa?

Sé que la vida no hauria de ser així, però crec que ens passem gairebé la major part d'ella esperant coses: esperant acabar d'estudiar, esperant trobar novia, esperant tenir una bona feina, esperant poder realitzar el nostre somni, esperant, esperant. esperant...

Per a què tanta espera?

Potser realment tot el que s'espera és la necessitat de l'home de tenir somnis per a aconsseguir, potser si no els tinguessim la nostra vida ens semblaria sense sentit, sense substancia, sense nord i per això hem de buscar alguna meta dificil d'aconsseguir per a seguir respirant vida, per a seguir respirant il.lusions.

O és potser que no sabem viure l'aventura del dia a dia?

De vegades crec que el problema es que no disfrutem del que tenim al present, que potser és més important del que pensem, creiem que pensant en el nostre somni ja ho tenim tot, però lo bo no és la fi sinò el camí que estem recorrent, i moltes vegades oblidem aquest detall. Sé que un somni pot ajudar a seguir lluitant pel que un vol, però és només una ferramenta més.

I després d'aquesta dissertació me'n vaig al llit que ja és tard, bona nit a tothom que tingueu dolços somnis.

London city

Moltes vegades he dit que m'en vaig però espero que aquesta vegada sigui la definitiva. Encara que ara serà a l'aventura, cosa ben perillosa en els temps que corren, però suposo que de vegades hi ha que fer aquest tipus de locura, no?

Crec que és un repte per a mi ser capaç d'adaptar-me a una ciutat que no conec, a unes costums, a un tipus de persona, i com no, a un clima que per a mi és de lo pitjor que hi ha, sense el solet que escalfa les nostres vides, però com molts gran savis diuen:. "tot lo bo costa", i en el meu cas la llengua anglesa és una de les coses que m'empeny cap allà.

London city és una ciutat prou gran, així que suposo que trobaré alguna feina per a mi sigui del que sigui. I és justament aquesta incertesa la que em produeix un calfred per tot el cos, perque per un moment en la vida les coses no les controlo jo. És el destí el que mou els seus fils i jo sóc la que estic en les seves mans, com una titella que no sap el que li espera.

Tot i així crec que ara el destí em porta cap allí, perque no hi ha res que em pari, la ploma ha de volar una mica més, perque si no vola va perdent la vida, va perdent el seu destí, va perdent la seva identitat.

Bé, noiets us aniré contant com es van desenvolupant les coses un gran petonet a tots. Si algú coneix a una persona de confiança per allí que m'ho digui, estaré encantada.

Fins aviat!!!

Els meus peuets

Mai hagués pogut pensar que els peus fossin una part tant important del nostre cos humà. I he arribat a aquesta caonclusió quan he tingut que sofrir un mal de peus horrorós cadascún dels dies que he tingut que fer feina.

Tenir que estar al voltant de quatre hores de peu sense parar, suposa un esgotament brutal per als nostres estimats peus que només pel fet de tenir que sostenir tot el nostre gran i pesat cos, ja en tenen prou.

El primer dia va ser el pitjor perque va arribar un punt en el que em feien tant de mal que ja no podia nio caminar, i poc a poc m'he anat acostumant, però això si tots els caps de setmana els meus estimats peus sofreixen algun que altre mal.

També però que menys mal que tenim dos peus, perque si només en tinguessim un i tingués que soportar tot el pes ell sol acabaria prou malament, tot i que aquesta tonta suposició no tindria ni cap ni peus (mai millor dit) ja que en un peu el nostre equilibri es perdria per a sempre.

I després d'aquesta disertació tant profunda dels meus peus només puc anyadir que avui em fan un mal soportable`, i crec que encara hauràn de passar uns dies per a que tornin a ser el que eren els peus que tenen que soportarme cada dia, en el millor sentit de la paraula, eh?

Un petò a tots els blocaires. ens veiem demà. Cuideu-vos.

Anar en bicicleta

L'experiencia d'anar en bicicleta és algo increïble.

Avui l'he agafada per primera vegada després de comprar-me-la fa dos dies.

Ha sigut una sensació increïble, de llibertad absoluta. Era com volar enmig de la ciutat. M'he fica't l'mp3 i uauuuuuuuuu...sense paraules. La música m'inundava, la ciutat es ficava sota els meus peus, tot es tornava bell.

Ha arribat el capvespre, i les ombres cada vegada s'apoderaven més de tot, l'oscuritat es tornava l'ama, i les petites llumetes anaven apareixent formant una filera de brillants.

I jo damunt de la meva bicicleta pedalejant i pedalejant amb força, amb fermesa, sempre cap avant.

Zig zag, zig zag, amunt avall, amunt avall, gling gling algunes vegades, perque algún peató es creuava enmig del meu camí.

Ja m'havia convertit en la reina de la cera, ningú em podia aturar...

Bona nit amics, un altre dia d'optimisme!!!