Ahir vaig tenir una tarda molt entranyable de diumenge, ja que va tenir lloc la reuinió de les grans dones de la casa, entre elles la meva àvia. Una dona forta on les hagi, que ha sofert la cruesa de la vida i del pas del temps més que ningú que jo hagi pogut conèixer en aquest món. Així eren totes les dones que em van envoltar ahir en la preparació d'aquest meravellós berenar típic de la "terreta".
El primer pas va ser la preparació de la massa. Amb uns trossos de carabassa bullits a foc lent, farina i aigua tèbia vaig començar a pastar suaument amb les dues mans i desfent els petits grumolls que es formaven dels ingredients afegits. Després d'una estona li va tocar el torn al llevat, element fonamental per a donar-li tota la consistència necessària.
Després d'estar una bona estona pastant i pastant per fi la massa estava llesta per a ser elaborada per les mans mestres de les millors cuineres del món: la meva àvia i les seves amigues les altres àvies.
Ens reunirem totes en cercle al voltant del foc i començà el ritual. Amb els utensilis necessaris començarem a submergir la pasta dins la caldera banyada d'aquest verd oli que només pot sortir de les olives del meu benvolgut avi, una de les persones que estima més als seus arbres que a qualsevol altra cosa. Mentre elles introduïen el que després es convertiria en els anhelats bunyols jo seguia removent la pasta, doncs com em van aconsellar les sàvies cuineres no hem de deixar de remoure-la, és com la vida mateixa...mai es parar de caminar!!!
L'elaboració va estar endolcida per les històries més variopintes...històries de vida, històries de mort, històries secretes...històries d'experiència...en definitiva històries de totes.
I al final, després de tot el treball va sortir el resultat uns bunyols carregats d'amor, de dolçor, d'un sabor al de sempre, al de tota la vida...la tradició encarnada de generació en generació.
Petonets amb sabor a bunyol per a tots!!!
