Meninos da rua & Slumdog millionaire

Vas néixer sobre d’un drap brut, feies pena, amb una favela al Brasil
Vas néixer amb la creu del pobre a l’esquena, un cartró et feia de coixí
Vas néixer i et van batejar mort de gana, de cuc no en vas rebre misèria
Vas néixer estrenant vida sense pare, vas néixer amb la teva sentència.
Vas créixer vivint les drogues a la plaça, la cola et tenia enganxat,
Vas créixer descalç però se’t van fer les nafres a una ànima que van condemnar
Vas créixer de mestre tenies el carrer, la força la única llei
Vas créixer pensant en que podia ser, per no haver de deixar-hi la pell
En forma de pilota somiaves el futur
Si et veu la policia estaràs ben perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
Vivies tenint sols una alegria, el mundial que guanyà Brasil
Vivies creient que el destí a la vida tan sols consistia en morir
Vivies amb la paraula engarjolada, ni de tu t’en podies fiar
Vivies sense permetre’t trepitjades, atacaves sense preguntar
En forma de pilota somiaves el futur
Si et veu la policia estaràs ben perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
Mories en l’hora que criden els galls, quan desperten tot el veïnat
Mories i a terra vas deixar un bassal de sang, que a ningú no va importar
Mories com un nen que a règim jugava, acabaràs perdent i pagant
Mories però ningú no se’n va adonar, un mani en un eixir al davant
En forma de pilota somiaves el futur
Però vas rebentar quan et vas veure perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
En forma de pilota somiaves el futur
Però vas rebentar quan et vas veure perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua
Meninos da rua
Naceu em um pano sujo na sua casa numa favela do Brasil
Naceu com a cruz dos pobres nas costas, com um papelâo como berço
Naceu e te batizarâo com fome e teu sobre nome miseria
Naceu e estranhou uma vida sem pai, naceu essa foi sua sentença
Teus sonhos tinhamde forma de balâo.
Mais furo o dia que chegou o escadrao.
Menino vagabundo foi carne de pistola, meninos de rua
En forma de pilota somiaves el futur
Però vas rebentar quan et vas veure perdut
Petit pidolaire el destí t’ha vençut,
Meninos da rua Meninos da rua
Meninos da rua Meninos da rua
Meninos da rua Meninos da rua
Meninos da rua Meninos da rua

Gran força vital!!!

Aquesta petita flor que sorgeix davant dels vostres ulls, seria la millor metàfora de l'estat en que em trobo en l'actualitat.

Imagineu-vos en un lloc on tot es desert, on no hi ha res a simple vista, només terra esquerdada per la sequedat del violent clima que l'agita. Impossible de que pugui sobreviure cap ésser viu, només terra que ho rodeja tot, arribant fins als límits perceptibles.

Però enmig d'aquest panorama tan contradictori, surt esplendorosa una petita y bella flor que es mostra antagònica al seu voltant. Una flor que te la força suficient per a créixer sense límits i aconseguir repoblar tota aquesta mort que la rodeja. La seva vitalitat surt de dins seu, sense cap explicació raonable, sense cap justificació. Només pel seu desig de viure, de fer algo grandiós, de canviar una realitat que sembla impossible.

Desitjo en totes les meves forces que continï per aquest camí.

Petonets plens de vitalitat!!!

Com sempre "El mediterraneo" prop de mi

Aquests foren els dos components que definiren la meva nit al Pub Mediterraneo de Barcelona:

MÚSICA I CALIU.

Sens dubte fou una d'aquelles nits on tot es possible, on cada petit detall compta perque es especial, però sobretot perque em vaig trobar entre gent de la mateixa pasta.

FILOSOFIA DE VIDA I MOLT D'HUMOR

estigueren presents en totes les paraules que es pronunciaren,
pero si hagués de definir-ho en una paraula seria molt

d'ART.

Cançons de tots els temps
unides a les veus afinades i desafinades dels espectadors
i a les paraules dels artistes i cantautors que feien breus monólegs plens d'ingeni.
Tota aquesta varietat de components formaren el còctel perfecte per a
UNA NIT DE DISSABTE A BARCELONA AMB BONA COMPANYIA.

Molts petonets per als que saben trobar aquells còctels perfectes!!!

Converses

Llavors m’assec al seu costat i les paraules comencen a sorgir soles...Què més dona el que parlem o diguem, d' una cosa en surt una altra i d' aquesta altra la de més enllà. Anem fent salts en el temps i l' espai, i les hores ara son minuts i els minuts s' han convertit en fugaços segons que se’ ls emporta la nit i gairebé sempre la matinada.
Somriures de mitja rialla o esbojarradament. Son aquells petits instants que t’omplen l’ànima i que ja mai s’esborren, ja que a partir d’ara formaran part dels nostres cors.
Ens hem convertit en els mags de la nit i en els reis de tots els somnis i insomnis...Recreem histories presents, passades i futures ja que tenim a la mà la vareta del nostre destí creatiu.
Sentim el caliu d’una companyia que dona sense pretensions, sense demanar res a canvi. Tan sols espera assaborir aquests breus moments de cel que se li ofereix poques vegades a la vida.

Un petó per a tots aquells que saben assaborir aquests instants.

Fred

Fa molt, molt, molt de fred...
Però el pitjor de tot no és saber de la seva existència,
sinò el recorregut que fa esgarrapant els teus ossos, la teva pell i les teves articulacions,
la terrible sensació d'immobilitat que ens produïx,
la pèrdua de la nostra energía vital.
Ens convertim en éssers inerts,
anem morint durant l'estació hivernal, per a després renéixer en l'estival.
Cal-freds, Cal-freds, Cal-freds
junt a pells de gallina, nassos vermellosos i ulls que ploren...
Res se li rebel·la, res se le interposa en el seu camí
Ell bufa, mulla, gela
i així ens quedem tots...petrificats davant la seva presència.
Petonets congelats!!!

Trànsits

No podria definir-me dins de cap espai terrestre de la geografia espanyola, no obstant això, sí que podria fer-ho de les costes que l' humitegen...la meva naturalesa per això hauria de ser aquàtica, sóc un ésser de la mar, nascuda i criada dintre de les entranyes del mediterrani, sal i sorra configuren el meu cos i esperit i les seves aigües donen vida als fars que em guien en aquest caminar... blaus i cristal·lins. Quan vaig néixer les ones em feren l'ullet i els meus es van tornar del seu color com per art de magia: blancs per la seva escuma i blaus-grisos-turquesos segons les estacions de l'any. El trànsit dels meus dies de caminar es succeïx com l'esdevenir d'aquestes ones...Tot comença un dia 11 (nombre de transcendència vital en el meu recorregut) d'octubre de 1982, en la sublim ciutat de Barcelona, cabdal que ha inspirat a nombrosos creadors de la paraula i de la imatge, i de la qual s'han contat les mil i una històries en les seves mil i una nits i dies. L'origen d'aquest esdeveniment va tenir la seva solemnitat, doncs va estar acompanyat d'un dels emblemes més singulars i bells de la metròpoli, la "Sagrada Família" de Gaudí, temple que es va començar a construir en 1882, just 100 anys abans de la meva vinguda. Bella curiositat d'inicis... En aquest inigualable paratge es van succeir els meus primers 4 anys de vida, que encara que no recordo vivament, de tant en tant es dibuixen llunyanes imatges dels meus jocs al parc prop de l'emblemàtic santuari. Però la vida com bé sabem té aquestes anades i vingudes inesperades que ens fan canviar de rumb en el moment just i precís. D'aquesta imponent ciutat els meus progenitors van decidir traslladar-se a una petita localitat just al costat del mar, Cambrils. Recordo la meva infantesa amb la meva mare i els meus dos germans barons, que eren com Zipi i Zape, però amb més innocència i de quan ens duien al port que estava prop de la nostra casa i la meva mare ens feia somiar desperts amb les seves històries fantàstiques, que a partir d'aquí han format sempre part de la meva constant imaginació i dels meus somnis. Van ser anys de llibres fantàstics, històries increïbles i de jocs interminables plens d'aventures. Però de nou es produïa una nova fase en la meva vida que canviava la paraula infantesa per la d'adolescència. A l'edat dels 12 anys vaig tornar a canviar de casa. La meva nova destinació era un dels pobles més extravagants de tota la geografia hispànica. Un cúmul d'edificis d'altures infernals vorejant de nou el meu benvolgut mar mediterrani que sempre m'ha anat acompanyant en tots els meus trajectes vitals. Benidorm, el poble dels gratacels, pel que l' han arribat a cridar el Manhatan espanyol. Allí vaig viure pràcticament tota la meva adolescència, fins que als 17 vaig tornar a canviar de ciutat per a emprendre els meus estudis de creadora d'històries. Vaig viure fins als 24 anys en aquesta ciutat anomenada València, un dels llocs on vaig començar a aprendre les coses per mi mateixa i a prendre les meves primeres decisions de vida. València és una capital, però encara així conserva aquest encant dels pobles grans. Podria definir-la com un compendi harmònic entre una ciutat clàssica i moderna alhora. Amb algunes cases antigues i altres més noves i on el sol sól brillar la major part de l'any. Als 25 anys, vaig decidir emprendre una nova aventura i vaig anar a viure a una de les ciutats més cosmopolites que es coneix, Londres. Aquesta ciutat em va canviar la idea de veure el món, doncs aquest ja no s'assemblava a un petit pèsol en el qual jo era la principal protagonista, sinó que aquest diminut cercle va començar a créixer cada vegada més i més, gràcies a totes les persones que s'anaven acostant a la meva vora, convertint aquest món en una gran esfera de persones de tots els colors i condicions. Ara amb 26 anys, vaig tornar a aquestes terres mediterrànies que tant enyorava, doncs les coincidències circumstancials així ho han decidit. A causa del meu creixement nòmada, crec que he après a emmotllar-me a tot tipus d'ambients i panorames gairebé sempre mullats. Alguns em solen anomenar el camaleó marí que canvia de color blau segons l'ocasió...estrany bitxo. La meva última visita, la ciutat dels indrets màgics, Paris. Potser algun dia sigui la meva pròxima destinació, però tot i així han de donar-se les coincidències oportunes. Ja els contaré?

Un petó a tots des de la ciutat dels gratacels!!!

Invitació per a escriure...

Després d'aquest llarg parèntesi literari, i gràcies a la petició d'alguns de vosaltres, reprenc de nou un dels meus majors plaers, escriure'm a mí mateixa i a vosaltres per a recordar el que sóc/som. Estic ara en una nova aventura vital, el seu nom és psicoastrología Karmica, us la presentaré més endavant, ho prometo. Ara em conformo amb mostrar-vos un dels meus primers treballs del taller, un poema sobre mi que m'agradaria compartir amb tots vosaltres. Allà va:

(Va ser escrit originariament al castellà, per això el deixo com estava, es més que res per les rimes)

¿COM SÓC JO?

Soy fuerte como el acero a la vez que débil cuando tengo miedo
Soñadora como ninguna, aunque vea la vida muchas veces cuesta arriba
La originalidad y creatividad me acompañan hasta la eternidad
Puedo llegar a mentir solo por no herir
Soy sociable y habladora aunque muy tímida cuando se me incomoda
La inseguridad forma parte de mi esencia y nunca tengo paciencia
Suelo ser demasiado exigente y siempre escucho lo que me dice la gente
Busco la justicia en todo lo que me rodea y llegan a decirme que soy demasiado buena
La ternura es mi lema sobre todo cuando se tema
La incesante melancolía está presente en mí noche y día
Mi madre me veía inocente y yo me enfadaba tontamente
He llegado a sentirme diferente quizás por ser demasiado transparente
Debo aprender a confiar para andar sin titubear
A veces suelo percibir más de lo que puedo decir
Siempre pienso que no puedo porque tengo la autoestima a cero
Pero nada más me ponga supero lo que se me proponga

Jo mateixa