Festa Hawaiana

Hawai estava ahir al pis d'un amic de la meva companya. I és que va tenir lloc la festa més estiuenca que he anat fins ara. Tots els visitants, la mojoria tios i "frikis", portaven una camisa de flors, fruites, palmeres i altres complements hawaiencs ademés del tradicional "pareo" cadascún amb el seu estil peculiar.

Aquesta falda de la foto també formà part del vestuari del assistents que va anar rodolant compartint-la uns i altres com a bons germans. Però no resultà l'únic complement compartit, també els barrets de palla anaren cobrint els caps de cadascún de nosaltres en diferents moments de la nit i es que no n'hi havien per a tots. Segons l'estat d'alcoholemia que anava desenvolupant-se el barret s'anava dirigint al cap del més afectat de tots.

D'altra banda es preparà el típic sopar de festa dels pobres: unes quantes patates, olivetes i els respectius cacahuets. Però l' obra més espectacular de la nit fou la nostra pinya colada preparada a casa per Laia, Ana i jo, clar...I es que s'acabà en un obrir i tancar d'ulls. Dos litros en una festa hawaienca no n'hi ha ni per a començar. Altres begudes que es prepararen foren un meló amb ron ben dolcet i una macedonia amb peché per a xuclar-se els dits. Així vaig acabar...feliç de la vida, perque el sucre amb l'alcohol és una bomba de rellotgeria.

Vam fer una mica el ganso ballant les tradicionals cançons que preparà el bon amic d'Ana, que encara que pretengués que foren les de Hawai eren un mescla ben extranya. Però vam riure d'allò més.

El problema més greu de tot es que després de tornar de la festa ens quedarem les tres maries parlant de la situació política española i només he pogut dormir dos hores i mitja. Així que imagineu-vos com estic...feta una bleda. Espere que aquest cap de setmana em pugui recuperar.

Petonets desde Hawai Bombai. Passeu un bon cap de setmana.

Cor que continúa per sempre

Tot succeeïx d'aquesta manera. Una gran persona t'estima amb totes les seves forces i dóna la vida per tu. T'ensenya quins són els valors realment importants en la vida i zaaas!!! Tu quedaràs per sempre marcat pel segell d'aquesta persona.

Sol passar que tu canvies perque això és el que porta la vida. Però el segell que quedà registrat a la teva pell serà un senyal de que aquesta persona ha marcat la teva vida de cap a peus. Tot el món que la coneixía també et reconeixerà a tu pel segell que portes i farà que aquesta senyal perduri per sempre fins a la fi dels teus dies. I llavors serà en aquest moment quan esperes que el segell que se't donà el porte la teva descendencia de per vida. I així succesivament.

Quan diem que una persona no desapareix encara que ja no es trobi entre nosaltres ho diem just per aquest motiu. L'essència de les persones queda sempre impregnada per la gent que la rodeja. Els valors que de petit se t'han inculcat segueixen dins de tu, tot i que tu t'hi enfrentis. L'unió que s'ha produït entre vosaltres mai res ho pot separar perque l'inici de la teva vida fou just la unió amb aquesta persona.

Llavors podem afirmar que mai ningú mor sinó que continua sempre al nostre costat però d'una altra manera. Les seves paraules, els seus gestos, les seves idees, el seu amor, en definitiva, mai es borrarà i perdurarà fins a la fi del món. Perque totes les coses que formen part de la teva vida sempre perduraràn també en tu.

Petonets a tots els que formeu part de la meva vida. Gràcies per fer-ho.

Peus que no estàn quiets

Aquests són els peus que em porten a tots els camins inescrutables. Aquests són els peus que es tornen ferms i constants a causa del pes de la vida que sempre és fa més costeruda amb el pas del temps. Aquests són els peus que s'aferren a la terra per a poder sentir cadascuna de les sensacions que li transmeten.

Peus d'aigua, peus de terra, peus de camins, peus de ilusions i tristeses, peus que busquen aventures als cuatre cantons del món, peus de caricies buscades i inesperades. Peus que descansen en vertical i no en horitzontal.

Un peu busca a l'altre perque el necessita, no pot caminar sol perque mai podria aconsseguir donar un sol pas. Però el dos units arriben a les més altes muntanyes, als més alts cims i metes. Quan em preguntis on està l'altre peu? Et contestaré que sempre al teu costat. No busques més lluny perque sempre estarà ahí, ben propet, paralel a tu mateix.

Qué passa si els peus no toquen terra? Doncs llavors hi haurà certs problemes perque ells no poden passar-se la vida volant necessiten la terra per a poder sentir realment totes les coses. Els somnis justament han de tocar terra per a realitazar-se.

Peuets meus no ploreu mai!!! Encara que vos trepitgen, encara que vos ofeguen dins l'aigua, encara que vos tanquen dins d'unes sabates...perque un dia sereu recompensats més que a qualsevol altra part del cos.

Cuideu sempre els vostres peus són els únics que vos poden transportar allà on desitgeu. Petonets a tots els peuets de la terra!!!

La Mar, la mar de bé...

Endinsar-me i endinsar-me més. Aquest era el meu repte. Em sentia com en un núvol, flotant dins de l'aigua com si m'hagués convertit en un peix. Les ones acaronaven tota la pell del meu cos i sentia tota la seva suavitat en forma de bambolles.

Em sumergia cap al fons i l'aigua s'apartava als costats donant-me la benvinguda al nou medi aquatic. De vegades sentia una gelor per les cames i d'altres més caliu produïdes per les corrents marines. Però sempre amb calma, una calma que et convidava a somiar despert móns d'autèntica magia.

Durant una estona vaig estar flotant sobre la superficie marina, i mentre mirava tot el cel estelat. Moltes vegades penso que m'encantaria poder experimentar aquest medi, però es clar, no tinc ales per a volar. Per tant l'unica manera d'aconsseguir-ho és amb imaginació. Imagino que estic allà amunt en comptes de aqui baix i puc veure totes les coses en miniatura, perque és el que passa quan estàs tant a munt. Ho sé per les vegades que he pogut volar en un avió. Però està clar que no és el mateix. Ja m'agradaria...

Torno al aigua després d'una estona. Ja és tard. He de marxar una altra vegada a la meva roda vital. Però ja no m'importa, la força de la mar m'ha omplert les venes d'aigua. Una aigua revitalitzant, i no la que anuncien per la tele. Aquesta ho és de veritat.

Petonets aquatics a tots!!! Fins demà.

Impermanencia

Com moltes vegades he dit l'impermanencia impera en les nostres vides. Durant un temps has estat en un lloc determinat, però de cop i volta tot es capgira, tot canvia, tot es torna diferent. I tu ja no podràs tornar enrere.

Per a uns això és bo però per a altres suposa una desgràcia. I això passa perque ens acostumem a les coses, som animlas de costums i el desenpallegar-nos d'aquests hàbits no sempre resulta fàcil.

El divendres passat estava com sempre a la radio, de cop i volta vingué l'encarregada i em digué que ja no treballaria més on estava sinò que aniriem a una altre lloc. Tot i que sigui un canvi mínim en la meva vida suposa ja un canvi. Tot està d'una altra manera i per tant m'he d'acostumar a aquesta nova forma de fer les coses.

Així passa en tot. Tu fas unes determinades coses i poc a poc encara que sigui mínimament es va transformant la teva vida. Per tant s'ha de produïr una constant acceptació de les coses per a poder seguir vivint amb pau.

Accepta a viure en el canvi i no sofriràs tant.

Un petonet a tots.

La magia de les coses

Quan observem l'univers que ens rodeja poden passar dues coses. Per una banda que veiem el món tal i com sempre ens l'han ensenyat, es a dir, que mirem les coses sense adonar-nos de que hi ha més enllà de tot. O d'altra banda que quan mirem qualsevol cosa siguem capaços de veure que no només el que els nostres ulls ens ensenyen és el que realment hi ha.

Justament aquesta és la magia de la vida. Quan som capaços d'adonar-nos de que ens poden passar les coses més inesperades que mai haguem pogut imaginar. Perque sempre podem estar sorprenent-nos de tot. Així és l'infantesa, per exemple: Un nen es capaç de sorprende's de la cosa més petita i insignificant, encara que realment no ho és pas.

Aquest esperit que es té de més petit es va perdent poc a poc amb el pas dels anys. La imaginació, la capacitat de creació de qualsevol cosa, la sensibilitat per a mirar-ho tot, en resum, veure la magia de les coses no tot el món és capaç.

Qui es capaç de emocionar-se veient un amaneixer? O passetjant pel càrrer rodejat de persones diferents? O cantant una cançó a ple pulmó? O jugant amb un nen petit? O mullant-se amb la pluja? O mirant una flor, un arbre, una estrella? O tirant-se al terra i sentir la gelor per tot el cos? O plorant d'alegria perque el món t'ha canviat? O recorrent aventures a móns inpensables? O coneixent a les persones més enigamatiques i estrafalaries? O fent un dibuix de tot el que et passa pel cap? O inventant alguna cosa que mai a ningú se li podia haver ocorregut?

Doncs així m'emocine jo. Així és el meu món màgic. Així és tot el que em rodeja.

Petonets i bon cap de setmana a tots.

Cirereta

Quan era petita cantava: "Si vols coure en el meu forn un pastís rodó i ben bó, m'en hauràs de donar un tros que en puguem menjar tots dos, ben farcit de crema, ben farcit de crema i amb cireres rojes que dirán mengeu-me".

I es que l'estiu és l'època de la cirera. M'en recordo perque el meu avi tenia cirerers i ens portava caixes plenes d'aquesta fruita. Quan començava a menjar-me'n una després no podia parar fins que m'en quedava tipa, i després m'agafava un mal de panxa horrible...però valia la pena. Aquell sabor dolç era per a mi indescriptible.

Moltes vegades jugava amb elles i me les ficava d'arracades. M'anomenaven cirereta.

El color vermell sempre ha sigut el meu preferit, perque és el color més viu que hi ha.

Per les nits quan tothom dormia anava a la cuina i m'agafava un bon grapat de cireres, després sortia al balcó i observava a la gent mentre me les menjava i quan acabava amb una bufava el pinyol amb la boca i sortia disparat cap el cap d'algún pobre caminant que justament passava sota del meu balcó. Al donar-li al cap la gent s'empipava i tractava de cercar el culpable de tan gran malifeta. Jo m'amagava de seguida a l'habitació i esperava que la meva victima es cansés de no trobar a ningú. Quan poc a poc veía que ja no hi havia ningú tornava amb la mateixa historia.

Mai trobaren a cirereta. Per sort meva. Però si l'haguessin trobat no sé que hagués pogut passar.

Un petonet a tots el que els agradin les cireres. Fins demà.

Per fi l'estiu!!!

El començament de l'estiu a l' hemisferi nord serà a les 14:26, (hora oficial peninsular) d'avui dimecres, i l' estació, la més llarga de l'any, durarà 93 dies, 15 hores i 37 minuts.

Segons l'Observatori Astronòmic Nacional, el inici de l'estiu coincideix amb el día en que el Sol aconssegueix una major altura sobre l'horitzó, es a dir, el més llarg de l'any, de 15 hores i 3 minuts de duració en la ciutat de Madrid.

Doncs si així estàn les coses, avui comença a l'estiu al nostre hemisferi. Per tant ja podem treure les samarretes de màniga curta i les sandalies perque la caloreta començarà ja a invaïr-nos. Podrem anar a la platja i banyar-nos o podrem menjar gelats, granitzats de llimó i orxata. Encara que a la primavera ja és pot fer però a l'estiu és com que encara fa més goig.

Imagineu-vos una calor d'aquestes que t'empapen la pell i de sobte vas a la geladeria et demanes aquest granitzat i sents com la gelor interior comença a fer-se visible amb contrast en l'extrior. Buff, que sensació...m'encanta.

D'altra banda l'estiu no és el que era. Ara són dos mesos de res, però vos enrecordeu de petits? Eren interminables. Per a mi era com un any sencer. Era tant llarg i feia tantes coses, jugava tot el dia amb els meus cosins i recorriem tantes aventures...però ja som grans i la percepció del temps canvia. Tot i així per a mi l'estiu és l'època de l'any que més m'agrada encara que treballes sents que no és el mateix que l'hivern, la primavera o la tardor. Té un caire diferent a part del caliu.

Potser avui aniré a la platja a prendre una estona el sol, bé ja veure'm, però seria una bona opció per a variar una mica i per a celebrar que l'estiu ens acompanyarà a partir d'ara.

Un petonet. Disfruteu del començament de l'estiu. Fins demà.

Espillet, espillet qui es la més guapa del regne...

Qué sort poder acceptar-se un mateix tal y com és. Aixó no sempre succeeix. Sempre estem queixant-nos de que si el 'michelín' que ens surt a la panxa no queda gaire bé, o tenim un cul que sembla un pandero o qui sap no ens agrada gens el nostre nas perque supera totes les lleis de la física de lo gran que és.

I clar no t'ajuda res obrir una revista d'aquestes que s'anomenen de dones, que lo únic que trobes és un munt de ties perfectes que tenen totes les coses al seu lloc, ni un defecte ni mig. La perfecció en persona és condensa en totes les pàgines que vas passant una vegada i una altra sense poder dir ni mitja paraula perque a alguna li surt una anomalia extranya a la cara o perque el vestit que porta li quede tan mal que faci nosa veure-ho .

El que més gràcia em fa és el que diu molta gent que veu aquest tipus de revistes: i on és fica aquesta gent?...I es que de normal no veus gent tant perfecta pel carrer. Perque dic jo que aquestes ties quan s'aixequen al matí deuen fer la mateixa cara de gos que tothom te quan es desperta.

Però es clar, després de passar-se dos hores restaurant-te al lavabo la teva cara pot semblar la d'un àngel perque com es sol dir el maquillatge fa miracles (està clar que la que és molt lletja ni el maquillatge pot aconsseguir res) però sí que ajuda, i tant que ho fa.

Un dia em van manar un mail d'aquestos de propaganda en el que es podien observar les cares de les que se suposa que són actrius amb més glamour del món, i no vos podeu imaginar les cares que tenien, algunes fins i tot feien fredat, t'assustaves i tot. Però clar quan les veus a les fotos que es fan a la premsa te'n adones que no els hi falta detall tot está perfectament estudiat i estructurat.

Per aixó, comença a produïr-se un problema social ben gran i és que s'arriba a confondre la realitat en lo que es mostra. I aixi les jovenetes, per lo general, que es passen veient aquestes revistes tot el dia les acaben prenent com a model a seguir i poden acabar ben malament perque no poden arribar a la perfecció absoluta.

Tot i així, crec que encara que les noies del carrer no tinguen una bellesa perfecta, no significa que no la tinguen, doncs justament per la seva naturalitat són boniques, no els fan falta tots els potingues que pot posar-se una actriu famosa que surt a la tele.

Guapes i guapos del carrer, vos deixe. No pergueu mai aquesta bellesa que vos caracteritza. Un petonet a tots.

Filosofia després de dinar

I després de dinar començà a sortir la veu filosòfica de la conciència...

Per qué les persones fem el que fem? Venim aqui per a fer alguna cosa important. Potser. Però no ho sabem del tot cert. A lo millor no és així. Podem passar una vida sense importancia?

Jo crec que els homes l'únic objectiu que tenim és trobar la felicitat. I com l'aconseguim? Compartint. Compartint el que? Compartint totes les coses amb algú. Amb qui? Amb alguna persona especial. I llavors pensem que aquesta persona ens donarà la felicitat. Si. Doncs no es així. La felicitat no ens la dona l'altra persona. Ah no?. No. La felicitat ens la tenim que donar nosaltres mateixos. Perque si nosaltres pensem que la felicitat ens la te que donar una altra persona mai serem feliços. Busque'm a l'interior potser la clau de tots els enigmes està a dins. Coneix-te per a estimar.

Doncs jo crec que el més important és que les persones compartixquen el mateix objectiu de vida. Sí. Perque si ja és dificil aconsseguir posar-se d'acord dos persones iguals, com ho faràn els pols opostos? Al començament és més fàcil però després...Després quan l'amor és converteix en costum les coses deixen de ser tan màgiques i a partir d'ahí tot es pot torçar una mica. Ja clar però l'amor per l'altre ho supera tot. Sempre? Potser...

Una amor és un company de viatge per a caminar per la vida. Voldries que sempre estigués al teu costat. Però sempre estarà ahí? Potser si però potser no. On queda llavors l'amor romàntic? Segueix sent romàntic perque eixa persona haurà sigut sempre especial per a tu. Hauràs aprés coses que mai ningú podrà tornar-te a enssenyar. Per aixó m'agrada l'amor. Coses bones que gust, però coses roïns quant aprenentatge.

Teories i més teories que potser ara són certes però després canvien una vegada i una altra. Per qué mai hi ha algo clar? Per la impermanencia de les coses. El constat canvi de tot el que ens rodeja ens fa adonar que l'aferrament és inútil.

Aquestes paraules i moltes més van estar la conversa de la mexicana Fernanda, la amiga Paqui i jo mateixa després de la meva especialitat: pollastre a la cervesa. Quin àpat xiquets!!! I quanta veritat junta. La vida val la pena per aquests momentets.

Un petonet a tots. Dilluns però amb ganes.

Bambolles de sabó

Em sentía hipnotizada, meravellada, veient com les bambolles de sabó pujaven formant una fila imperfecta, caminant cap a la superficie on s’obriríen per a trobar la llibertat. Una llibertat que sempre havien estat somiant.

Quan deixo de veure les bambolles, que ja no surten del seu origen, m’entristeixo per haver de perdre’m el bonic espectacle. La tristesa es tranforma en preocupació quan comprenc que mai podràn permanéixer inagotables. Tot te un principi i un fi i elles s’acaben igual que acabaràn totes les demés coses.

Però l’espectacle que vaig tenir l’honor de presenciar aixó ja no m’ho lleva ningú.

Ja és divendres noiets. A la fi podrem descansar una mica. Fins la setmana que ve.

Sense fucionament

Doncs si nois, ahir ho vaig intentar vegades i vegades, però res, l'ordinador per alguna extranya raó, que encara no sé quina és, no funcionava de cap de manera. I avui, com per art de magia torna a funcionar bé. Aquests misteris són d'expedient X mai es sabrà el motiu concret.

Potser l'ordinador ahir estava cansat i no tenia ganes de que escrigués, debía pensar: "Avui no tinc ganes que aquesta tia comenci de nou amb les seves paranoies"...i ho va aconsseguir, en tot el dia no em va deixar entrar al blog ni un segon ni mig.

I és que les noves tecnologies és el que tenen, a vegades per motius inexplicables perden el cap. En aquests casos sí que s'assemblen al creador, serà per això que diuen que la mascota s'assembla sempre a l'amo i adquireix els seus comportaments. Són incomprensibles.

Tot i així, avui l'ordinador s'ha rendit de nou i ja no presenta resistencia alguna a les meves paraules. De tant en tant li tindré que dir alguna parauleta bonica per a que no em faci la passada d'ahir. "Maco, reiet meu, cosa bonica...!!!". Potser així es tornarà més afable i mai més es tornarà a rebelar contra mi.

Bé, ja és dijous un dia més i l'esperat cap de setmana. Un petonet a tots els que han sofrit les conseqüències d'ordinadors rebels.

Dormint...

Els dilluns sempre estic tant cansada que sembla que no m'espavili de cap de manera. I aixó és perque els caps de setmana els vull aprofitar tant que no paro ni un segon. Pero clar, després els dilluns no puc ni amb la meva ànima.

Però ja no és només aixó, a part els diumenges d'onze a dotze de la nit tinc el programa de radio i clar, després sempre anem a prendre alguna cosa i se'm fan les dues del mati. I a les set ja tinc que estar en peu per a anar a fer feina.

Tot i així un dels meus majors problemes és que m'adormo a qualsevol lloc. Sigui on sigui: a l'autobus, al sofà, a la platja, a la feina...bé aqui no he arribat a quedar-me fregida, però ahir van haver moments en que ja no podia controlar-me.

Al dormir a llocs on realment no és pot dormir, els citats anteriorment, poden succeïr certs problemes, per exemple, a l'autobus t'agafa una torticulis que no és normal, a la platja et cremes l'esquena (es que jo dormo com els nadons de panxa cap a avall) i bé al sofà acabo amb un mal d'esquena que després he d'estirar-me si no...El millor per tant és dormir al llit, tota estiradeta, quin gust!!! El problema és que el llit on dormo al pis és horrible, te alguns motlles solts i moltes vegades se'm claven per tot arreu. Per aixó quan torno a casa és un plaer doble, el meu llit és una passada es dorm de meravella.

Per a mi dormir és un dels majors plaers que hi ha. Està clar que no fas gaire cosa, però pots somiar i això és per mi un luxe. Tot i que de vegades pots tenir malsons, però a mi em val la pena. A més que sempre em sento agust tapadeta fins al coll perque tot i que sigui estiu sóc ben fredolica i m'encanta la suavitat dels llençols.

El pitjor de tot és llevar-se, a l'estiu és una mica més fàcil perque no fa fred, però a l'hivern per a mi és tot un repte. Estás tant bé al llit i tant calenteta que t'aixeques i et congeles. Però clar, ho has de fer per a treballar... encara que jo m'hi quedaria alli dins per sempre.

Ja és dimarts i per tant ja estic més desperta. Poc a poc m'espavilaré. Molts petonets a tots.

Passetjos

Doncs aquesta és una de les platges de Benidorm. Per a uns ben bonica, per a altres horripilant. Però és la que és, la platja d'aquest poble. Per tant podem dir que hi ha gustos per a tots en aquest món.

Ahir diumenge a les 9 del mati em dirigia a la platja amb la meua tieta i unes amigues i ens disposarem a fer set quilòmetres caminant a un bon ritme, com ja no surto de festa, m'estic fent una iaia i m'aixecà ben matinet per a fer coses... Només arribarem no és que estava ple sinó a més no poder de gent de la tercera edat. Era una passarela de cossos prou deteriorats per l'edat. Sembla fort però tots acabem així. Ara de joves dóna gust, però espereu-vos uns anys quan la pell comence a tornar-se blaneta, i tingueu penjolls per tot el cos.

Tots caminaven per la vorera de la mar i movent-se amb esforços. Era una mica trist, però a la vegada enriquidor, observar quin és el futur que t'espera, és com un reflex del que passarà. Però a la vegada mostrava humanitat. Estem acostumats a veure cossos perfectes i com deia el meu amic Juan Rafa: dos puntos menos de autoestima, perque no és que no tinguem cossos perfectes sinó que ni ens arrimem a això. I ja ni parlar de la vellesa, perque está tan mal vista...que els vells és com si no existiren i vos ben asseguro que ahir en vaig veure un bon grapat.

Per tant podem dir que en la societat no és reflexa el que és realment. Volen mostrar-nos una xicoteta part. Com si no vulguessin aceptar que els anys passen i l'edat és un fet real. Però fins que no ho aceptem seguirem vivint en un món de fantasia en el que la realitat está tan camuflada que vivim enganyats. I de sobte un dia ens despertarem pel matí i ens adonarem que som iaios i ningú ens ha avisat de qué passa a partir d'ara.

Per aixó em fa molta gràcia Benidorm, está clar que és molt agobiant sobretot a l'estiu, però en tot moment t'ensenya que la joventud es un pas ben fugaç, i que una vegada passa les coses no són com ens han enseñat, doncs la joventud no és eterna.

És dilluns qué horror!!! Però hem d'intentar pendre'ns-ho amb filosofia. Petonets.

Concurs del Circuit Café Teatre

Ahir vaig anar a veure el concurs del Circuit Café Teatre, un concurs que crec que és el segon any que es realitza i que va tenir lloc a una discoteca anomenada "El Buddha del Sol".

L'ambient no podia ser més adient, la decoració del lloc era una passada. Per als que no heu anat mai vos faig una xicoteta descripció: Només entrar a cada costat hi havia com una espècie de finestretes amb la figura d'un Buddha (més concretament el cap), a més tot estaba ple d'incens i feia una oloreta que ja et colocava, bé tampoc és això, però ja anaves predispost a riure, a part dels porros que no paraven de rodolar per allí.

Tot estaba iluminat amb llums de colors diferents i rodejat d'arbres, a més hi havia diverses zones. Una on estava l'escenari que supose que quan llevaren les cadires per al Café Teatre seria la pista de ball. Després hi havia com un altre departament on hi havien tauletes i uns sofàs per a prendre algo i per últim i com digué la meva amiga Meli "el picadero". Un lloc on hi havia com una espècie de llits una mica extranys fets de fusta i amb uns matalassos d'una pell ben suau. Allí ens vam sentar a prendre la fresca tot i que a l'estona vam tenir certes reticiències per el que s'havia pogut produïr allí.

L'espectacle va estar genial, però per a mi el primer va ser el millor, una tal Manolo Badena, just l'amic del meu locutor Jaume. Qué cosetes que té la vida, just ell, i a més l'únic que he anat a veure jo a un café teatre. Però així és la vida d'interessant. Aquest va fer un monóleg de diverses coses, sobre la joventud i la vellesa, sobre els reis mags i sobre els aeroports. Tenia molta gràcia perque contava el que realment passa, però amb eixe toc d'humor.

L'altre que sortí a l'escenari era un Navarrés fet a miques que li faltava un ull, una ma i anava ben coix. Aquest no em va fer tanta gràcia. Tenia tocs divertits però no era com l'altre que no paraves de riure.

La tercera actuació no vaig poder veure-la, perque estava ja tant cansada que els ulls se'm tancaven sols, així que vaig decidir anar-me'n a dormir després de la segona representació.Tot i així, fins les dos del mati no vaig arribar a casa perque una vegada vaig arribar a València després tenia que anar cap a casa meva que está just a l'altra banda de la ciutat.

Sé que pot semblar locura però vaig decidir anar caminant i jo sola. Doncs vos diré que va ser ben gratificant, em vaig posar els auriculars amb la radio i me'n vaig anar xino-xano. Quina llibertat, i quina emoció que produeix la ciutat de Valencia per la nit, m'encanta, és com si d'una altra ciutat es tractés, però aquest tema el deixaré per a un altre dia. Qué el post d' avui ja se m'ha fet massa llarg.

Qué passeu tots un bon cap de setmana. Cuideu-vos. Un gran petó.

Abraçades

Potser semble que no sigui tant important per a unes persones, però per a altres, com en aquest cas jo, les abraçades són algo que tots necessitem en molts moments de la nostra vida.

Abans quan era més petita potser era més distant o més llunyana a tothom però vaig tenir un amic que em va ensenyar a abraçar. A partir d'aquell moment l' abraç és va convertir en algo imprescindible per a mi.

Quan algú abraça a una altre és com obrir-se a la persona i mostrar-li l'afecte que sent per ell, sigui del tipus que sigui: com a amic, com a més que amic o com a una persona que simplement t'aprecia i t'ho vol demostrar.

Quan algú t'abraça pots sentir la seva escalfor. Un abraç és de les manifestacions més càlides que poden exisitr. Té sempre un afany de protecció, com si dins de l'abraç no pogués passar-te res. Impenetrable. Són moments d'invasió aceptada i agraïda. Però tot i així hi ha persones a les que els incomoda aquesta situació, i això és perque es produeix un apropament.

L'apropament a l'altre no sempre és fàcil, tenim una gran quantitat de inseguritats que ens fan crear un bloc de pedra que no és pogui franquejar. Tenim por a sentir-nos invaïts per l'altre, perque quan algú s'apropa pot descobrir molts dels nostres secrets, i aixó sempre ens fa permaneixer alerta...Però i perqué hem d'estar sempre tant alerta? Acàs no podem deixar-nos dur per la calidesa d'aquest moment? Deixar-nos estimar és de les coses més boniques que pot fer un. A més hem de deixar a un costat els prejudicis.

De totes meneres està clar que no pots anar abraçant a tota la gent que passa pel carrer, però sí que és bonic abraçar a la gent que conegues perque vos ben asseguro que després vos sentireu més units a eixa persona. Haureu trencat la barrera que vos separa de l'altre, per tant la vulnerabilitat es farà perceptible i podreu estar més aprop d'ell que de qualsevol altra persona. Així l'instant de tendresa es veurà complit i tot és sentirà amb més intensitat.

Falten abraços a la vida.

Des d'aquí un abraç a totes les persones que em llegiu. Fins demà.

Les ilusions encara surgeixen

Quan penses que ja s'ha acabat tot, que ja no et queden més il·lusions a la vida per les galtades que t'ha pegat, una llum es pot divisar a la llunyanía. Una llum cegadora que tomple d'adrenalina cada cél·lula del teu cos.

Així són les coses sempre. El problema és la desesperació de la tardança, perque mai volem esperar, sempre volem les coses ara mateixa sinó no valen. Però la vida no funciona d'aquesta manera. Tot té el seu temps i sobretot hem de saber esperar, perque l'espera sempre acaba recompensant-te d'una manera o una altra, sempre et val la pena.

Quan ja havia predut prou l'esperança, ahir mateix va tornar a resurgir desde les meves entranyes amb un projecte multicultural que vull realitzar a qualsevol país de la Unió Europea. Encara no sé a on ni el qué exactament, però per fi veig la possibilitat d'anarme'n pel món. La ilusió es va incrementar al saber que a part d'aquest projecte també tinc l' oportunitat de crear el meu propi projecte sigui del tipus que sigui amb una subvenció destinada als joves de la Comunitat.

Sembla que els dos somnis que tinc de moment s'hagin destapat d'un sol cop. Ja que no és només un sinó els dos. Quan la llumeta que tenia semblava extinguir-se del tot, la foguera ha pres forma i m'ha extaciat. Qué coses té la vida, eh? Quan ja t'ha fet decaure de sobte et dona aquestes coses. Mai acabarà de impressionarme. Bé ja aniré desvetllant l'enigma poc a poc.

Un petonet a tothom. Cuideu-vos. Fins demà.

Les nits

La nit és el moment del dia en el que la ciutat calla. Ja no hi ha res que molesti a la teva ment inquieta. El soroll de les coses s'esfuma en la inmensitat de la foscor. Com si fos la gola del llop que s'ho engull tot d'un mos.

Però encara és més emocionant quan el cel es ras i és pot observar una multitut de puntets brillants que prenen formes i t'inciten a somiar despert. Una nit com la de la foto et convida a imaginar les mil i una aventures, els mil i un móns que no coneixes però que t'agradaria visitar. Quan estàs amb aquesta calma tot es converteix en una altra cosa. Tot té un caire diferent.

Surts al carrer i veus la ciutat il·luminada. Els colors s'entremesclen formant un tapís gairebé màgic. Veus les finestretes de les cases i deixes volar la teva imaginació: Aqui segur que i viu un artista que s'està inspirant, o allí segur que està tota la familia sopant, o allí dos amants estimant-se...Hi ha infinites possibilitats. Tantes com vulguis.

Moltes vegades a la nit no es pot dormir perque t'atabalen coses. Els dies més inquiets solen tenir a vegades les nits més desvetllants. La trascendencia és torna la reina del ball i t'envolta com un mantell. Jo a les nits he conseguit arribar a les veritats més inesperades.Gràcies al canvi de les coses pots arribar més lluny del que creus.

Vinga petonets!!! Espere que aquesta nit pugueu descansar...

No comment

Avui no tinc paraules. A vegades us ha passat que ja no teniu res a dir perque penseu que ja ho heu dit tot? Doncs així és. NO COMMENT.

Adéu.

Segons de felicitat

Anit parlava amb la meva companya de pis sobre un dels temes que de segur més persones han pogut rumiar: la felicitat.

Sempre la busquem a tot arreu. Però sembla que només apareix quan menys t'ho esperes o quan no estàs a la guaita. A més sempre es fa visible en les coses més senzilles o que podríem tatxar de més insignificants, però que realment no és així, són aquestes petites coses les que ens donen l'empenta que ens fa falta per a poder seguir tirant del carro.

Quan eres més petit la felicitat és relaciona més amb l'euforia. Però als 23 anys jo la reconec més amb la calma. Totes aquelles coses que em fan sentir en pau són les que em donen la felicitat que desitge. A vegades em fique a escriure alguna cosa i em dona aquesta tranquilitat que no té preu. També puc escoltar una cançó o llegir un llibre on trobe grans veritats. Doncs són tots aquests moments on puc trobar alló que em produeix les millors sensacions vitals.

Està clar que si sempre estiguessim en calma tampoc trobariem la felicitat en ella i a més en el punt mig està la clau de tot. Tot i així, es ben clar que la felicitat no és sempre de la mateixa manera. I que per a poder experimentar-la també hem de viure la infelicitat. Per això vivim en un món dual. Però també hi han tendencies en les diferents èpoques de la teva vida.

Per últim vull fer referencia al temps. La felicitat sempre dura segons. És com el mosset d'un pastís que quan el pegues ja s'ha esfumat. I el sabor dura fins que te l'empasses. No més. De la mateixa manera és la felicitat la pots assaborir fins que el moment passa i ja només et queda el record d'aquell instant.

Bon cap de setmana a tots. Descanseu que vos ho mereixeu. Un fort petó!!!

Mirar-se al mirall

Alguna vegada vos heu mirat al mirall i no vos reconeixieu? Com si es tractés d'una altra persona totalment diferent a vosaltres? Doncs jo si. Avui m'he sentit així.

Mentre pujava amb l'ascensor, com hi ha un mirall, m'he ficat a mirar-me, millor dit he començat a observar la meva cara. No és que mai m'hagi mirat, ja que cada vegada que em pentine em solc mirar. Però una cosa es mirar-se de refiló i una altra cosa és observar-se detingudament, cada facció i cada racó que conforma tota la teua cara.

Era extrany perque semblava que fos una persona que no conec, que la veig però que no m'es gens familiar. He fet algunes carasses per a llevar tensió, però a la noia del mirall seguía sense reconeixer-la.

He mirat els seus ulls que eren com els meus, però d'una altra manera. El nas el qual ja en tinc prou de complexe, però aquest era també diferent. Després he observat la boca de pinyonet que tinc i he fet una mica el peix que em surt molt bé, però res seguía amb l'incognita de la noia.

A la fi he pensat que a lo millor hi ha un error al reflexar-nos, potser no sempre apareix la persona exactament com és, sino que apareix una que s'assembla molt perque com es sol dir que som únics els nostres reflexos no ens poden tampoc imitar. I clar, per a que no ens assustem i pensem que som uns fantasmes apareixen els nostres dobles però que no ho son.

Feu la prova, mireu-vos bé al mirall i vos adonareu de que qui hi ha al altre costat és un altre paio i no vosaltres...He arribat a sentir que en la nit de Sant Joan (perque segons diuen eixa nit és màgica) si vos mireu al mirall voreu com sereu de vellets. Bé aixó jo ja no sé si creure-m'ho, però és el que diuen.

Vinga un petonet. Ja estem a dijous i arribem en un alé al cap de setmana. Fins demà.