Fi d'una etapa

Aquesta és la fi d'una etapa, una etapa que va tenir un començament molt poc agradable, però que poc a poc va anar millorant amb el pas del temps.

El día a día amb l'escriptura m'ha ajudat a poder anar expressant les meues profunditats vitals i a poder comprendre amb més claredat el meu caòtic interior. Han hagut dies de més empenta i dies més nebulosos, però en conjunt he pogut tenir una seguida d'expressió, que m'ha fet coneixer qué aspectes em constituteixen com a persona.

Poder expressar els sentiments pot semblar una pérdua de temps per a algunes persones, però vos ben asseguro que ha sigut una terapia mental excel·lent per a mi. He aconsseguit ordenar la meva habitació interna, que semblava un embolic de cap a peus, i encara que el nuc no s'hagi desfet per complet tot ja te una manera de col·locació més lògica.

També vull agraïr a totes les persones que han anat donant-me suport i idees que potser no se m' haguessin passat mai pel cap. Gràcies a tots per estar ahí encara que no sigui físicament, però sí amb la paraula, que ja és moltíssim per a mi.

Tot i així no és un adéu de veritat sinó un adéu entre cometes. Perque he de tornar. Només trigaré un mes. Al setemebre estaré de nou aquí amb les piles carregades, disposta a tornar a somiar, a disfrutar i a realitzar tots els projectes que em vagi oferint la vida. Perque sóc una somiadora nata a pesar de les dificultats i obstacles que se'm fan presents en la quotidianitat.

Espere que passeu un bon agost amb companyía dels vostres. Encara que si algún dia em dona una forta nostalgia intentaré buscar algún lloc amb internet, i escriuré algún post. Moltes vegades escriure és inevitable, es converteix en un vici complicat d'aturar.

Cuideu-vos molt i ens veïem de nou al setembre. Mil petonets a tots.

Tirar de menys

A la meva vida he tirat de menys moltes coses i sobretot persones. Crec que sóc una persona massa nostalgica i quan les persones s'allunyen o les coses canvien em costa acceptar-ho prou, però suposo que aquesta és la lliçó de vida que he d'anar aprenent, perque sempre hem succeeïxen situacions de perdua.

Quan era petita m'en recordo que anava a casa dels meus avis a passar l'estiu, doncs sempre m'agafava una plorera enorme perque quan tornava a casa meva i no els veía els tirava molt de meys.

D'aquesta manera, sempre que he estat amb una persona i després he deixat de veure-la he tingut molta nostalgia. També quan vaig canviar de l'escola de Cambrils per a anar a viure a Benidorm, tirava molt de menys als meus companys de classe amb els quals havia estat 6 anys d'infancia. I de la meva millor amiga la Glorieta, la qual haviem compartit sempre grans moments.

Però la pitjor perdua de totes va ser la de la meva mare. Perque és una perdua total, la qual mai podrà tornar a aquest món físic encara que jo vulgui. És un dels moments de major duresa que he tingut que viure, però que no només és algo que ja ha passat sinó que m'acompanyarà per sempre.

La vida está plena de perdues que hem d'anar assumint poc a poc, perque sinó ens desmoronaríem cada día, tot i així, no és fàcil perque l'acceptació d'aquestes coses sempre és ben costosa, però com he dit moltes vegades l'impermanencia està present sempre a les nostres vides.

Petonets a tots. Cuideu-vos. Passeu un bon cap de setmana.

Festa tota la nit

Quan algú es passa tota la nit de festa i al dia següent ha de treballar a les 7 del matí. Pot ben morir-se, perque és ben complicat poder aguantar després tot el dia si no és amb molt de café corrent per les seves venes.

Ahir va ser el comiat del meu gran amic italià Alessandro, tot i que al setembre torna, em va agafar molta nostalgia perque realment s'ha convertit en una gran amic per a mí. A més que va ser el comiat d'una fase i la benvinguda d'una altra.

Moltes vegades fas amics en poc temps però són realment molt bons amics, amics de per vida. Perque sembla que hi ha una comprensió major de la persona. Aixó m'està passant últimament, profunditzo amb una presona i m'hi trobo tot un tresor per descobrir. Realment m'estic trobant grans persones amb les que puc compartir moments inoblidables. I sobretot m'estant donant punts de vista de la vida completament diferents als meus, i d'aquesta manera m'estic enriquint d'una gran quantitat d'experiències diferents.

Un exemple metafóric és el següent: si sempre mirem pel mateix forat, encara que canviem de paisatge seguirem veient les mateixes coses. Per tant, el més interessant és canviar la perspectiva del forat, perque així tindrem una visió més amplia del que realment és tot el que ens envolta.

La meva capacitat de coordinació i reflexió avui és prou deficient, així que m'acomiado aviat. Molts petonets a aquells que encara viuen alguna festa acompanyada de treball.

Reflexos d'un mateix

Aixó va ser el que em va succeïr l'altre dia...De cop i volta em vaig donar compte de que les respostes que donava a algú realment eren respostes per a mí mateixa.

Moltes vegades parlem amb unes persones o unes altres i estem de seguida donant consells per a poder ajudar-los perque ens surt de l'ànima, pensem que és el que realment els aniria millor però en el que potser no caiem, és que els consells que estem donant són també consells que ens estem donant a nosaltres mateixos.

Totes les persones són reflexos d'una manera o una altra de nosaltres, encara que no sempre ho puguem veure a simple vista, estem més interconectats del que creiem. I per tant al ajudar als altres d'una manera o una altra ens estem ajudant a nosaltres mateixos, tot i que no ho sembli.

És ben gratificant ajudar a les altres persones, però també, per a poder fer-ho hem d'estar el millor que poguem. Per aixó hem de começar per nosaltres primer, hem de sentir-nos agust amb tot el que tenim i després només d'aquesta manera podrem ser realment útils per als demés.

Ahir no vaig poder escriu-re per la festa. Peò ara ja sí. Molts petonets a tots. Adéu!!!

Barqueta de fusta

Aquesta és la barqueta que em pot dur a les aigües més profundes que puc trobar. Aigües sense fons, o amb fons llunyà. Peixos de coloraines i altres varietats aquàtiques.

Necessito que el vent em bufi a la cara, un vent suau, però fresc de mar, no aquell que quan respires sembla que t'ofeguis pel caliu.

Dormiré de panxa cap amunt. I deixaré que la mar em dugui on ella vulgui. Sense cap nord concret. Com una ànima sense destí. Que vaga per tots el indrets. Que no sap on anirà a parar però que de segur anirà a parar a algún lloc. Que potser l'impressiona, el sorprén, l'entusiama, perque mai hagués pensat que podia arribar a parar allí.

Paisatges nous, idees diferents, personatges desconeguts...però tot diferent, sense repeticions que es repeteixen una vegada i una altra.

Ens veiem a la barqueta del viatges. Petonets de dilluns, amb mandra i soneguera...

El meu paradís

Ara mateixa m'agradaria tancar el ulls i apareixer a aquesta platja paradisíaca, i banyar-me en les seves aigües cristal·lines.

Bussejant amunt i avall, veient la meravellosa fauna marina, que gràcies a la claredat de l'aigua puc observar sense cap entrebanc. I sentir com la gelor de l'aigua em recorre totes les parts del cos, i senc la llibertat de flotar entre les aigües turquesa. No hi ha cap obstacle per a mi en aquests moments, perque són moments per a gaudir.

Després estirar-me a la sorra deixant que els raigs de sol em vagin daurant la pell i m'impregnen d'energia vital. Un sol que calfa però que no crema. Rodolar per l'arena. I sentir la tranquil·litat d'una platja on l'únic soroll que puc sentir és el cant dels ocells i el moviment continu de les ones que escumegen.

Després d'una estona anar endinsant-me cap al bosc que s'oculta a la part posterior de la platja. I allí explorar tots el indrets que em va oferint aquesta terra. Arbres i bestioles són els meus companys de viatges, ademés del soroll de les cascades que brollen de les pedregoses muntanyes, que són coronades amb algunes clarianes, ja que els arbres només deixen passar alguns raigs solars.

Allí tot és pau, tot és natura, tot és vida... Si algú s'hi vol apuntar està convidat al meu propi paradís. Vos espere.

Bon cap de setmana a tots. Qué disfruteu d'alló més. Ens veiem el dilluns. Molts petonets.

Lluna, lluneta

La lluna la pruna i el sol mariner, son pare la crida i sa mare també... Així canten els nens petits quan comencen l'escola.

I és que la lluna sempre ha sigut una font inspiradora per a molts artistes. Hi han moltes cançons que van dedicades a ella, com "la luna llena sobre París" de la Unión, que després també serà interpretada per Ana Belén o "El hijo de la luna" de Mecano. A més gran quantitat de poetes com per exemple Lorca li escrieun a la lluna com "Tierra y luna" o "Luna y panorama de los insectos" a més de gran quantitat de citacions de la seva bellesa enlluernadora als seus poemes.

Sempre que mires la lluna es produeix cert moment màgic, perque te una brillantesa que sempre impressiona, sobretot els dies de lluna plena. I el més important de tot, ens acompanya cada nit siguem on siguem. Mai s'oblida de sortir i marxar cada dia.

La platejada lluna dóna un aire misteriós a la nit, i quan es reflexa a la mar enlluerna tot el que se li posa per davant. Raigs blavencs de lluna.

Podem trobar cuatre tipus de lluna: creixent, minvant, plena i nova...Cadascuna amb la seva peculiaritat, perque no només es bonica la lluna plena, la rialla també sempre te un toc de gracia, perque sembla que el cel estigui somrient tota la nit. És l'expressió d'un cel negre com la gola d'un llop, amb xicotets puntets brillants que el coronen.

Molts petonets a tots els lluners i lluneres. Demá ja és divendres.

Batecs de cor

Cada dia que passa el meu cor batega més fort, vol fer-se present en cada moment que estic vivint, perque te una necesitat de sentir el més mínim segon que passa, i vol sentir-lo amb la major intensitat possible.

El meu cor vol manifestar la seva alegria i la seva pena perque només d'aquesta manera realment està viu, perque sent, si deixés de fer-ho deixaria d'existir.

Les sensacions més habituals són el batec continuat, ara més apressa, ara més a espai, però sempre bategant. També hi han altres sensacions: el cor es pot fer petit i gran, perque s'està feliç o nostalgic. I un dels sentiments més dolorosos que pot expressar el cor és quan se't fa a miques, és un dolor agut, persisteix i no pots controlar-lo. El cor cobra vida pròpia. I desde el interior de les teves entranyes pots anar trobant tots els trossets que s'han anat partint un a un com un mirall.

Que el cor estiga sempre a l'espera de totes les coses no sempre és l'opció fàcil, justament podriem dir que és ben al contrari, perque quan és el cor el que percibeix cada pas que dónes a la teva vida sofreixes el doble que les altres persones. La lógica s'esvaeïx i les coses ja no són racionals, el cap deixa d'existir en cada moment i tot cobra un caire antagònic. Mai més pensaràs estimar sino que estimaràs directament, sense pors, sense barreres, sense mentalitats. Amor pur.

Avui dóne el meu cor a tots vosaltres. Gràcies per llegir-me cada dia. Petons d'amor pur.

Ales de papallona

Segons un antic proverbi xinés: “l'aleteig de les ales d'una papallona, es pot sentir a l'altre costat del món”.

A partir d'aquesta metàfora de la papallona, surt el que després es coneixerà com la "teoria del caos". En la década dels 60 el meteoròleg Edward Lorenz tractant d'explicar el funcionament de l'atmòsfera, va afirmar que petits canvis en les condicions de sortida de qualsevol procés podien produïr canvis dràstics en el resultat final.

És a dir, si una papallona movia les seves ales en una part del món es podia produïr la catástrofe més impressionant en l'altre costat. Seria com venir a exposar el procés de la causa-efecte. Una determinada acció produeix un canvi radical en la situació final.

Per tant es podria dir que hi ha llibertat dins d'uns límits: Una persona sempre te la capacitat de triar que és el que vol fer en cada moment, però l'elecció que faci repercutirà notablement en el desenvolupament de totes les coses que li succeeixin. Encara que el canvi siga gairebé imperceptible, la fi serà d'una manera específica. I també ens podem adonar d'aquesta manera, com ens poden influir les coses més mínimes, que encara que pensem que controlem gran part de les nostres vides, potser no és tant així.

La bellesa dels colors de les papallones sempre m'ha deslumbrat, sempre m'han paregut insectes màgics. Qué descanseu papallones meves!!! Fins demà. Petonets.

Obrint portes

Com diuen el majors, estem a l'edat d'anar obrint portes. Cada pas que fem ens pot obrir un nou camí que ens conduirà a una nova experiència, a una nova sensació, a una nova perspectiva...

Per això és tant important anar obrint, mai tancant, perque no saps mai on pots anar a parar. Ja que el món pega moltes voltes, i el que creíes que mai faries es converteix en el teu camí. Aquestes són les sorpreses que te la vida.

Cada día intento obrir una porta però no sempre és senzill, has de trobar moltes claus per a fer-ho i no totes estàn a la vista. De vegades has de buscar i rebuscar, però quan la trobes fas un crick-crack i davant de tú apareix el món més desconegut que mai haguessis pensat. Hi han milers i milers de móns diferents, cadascún te la seva peculiaritat i la seva trascendencia, a més que de vegades uns tenen relacions amb altres i pots anar conformant un tot que es convertirà en la teva experiencia de vida.

Quantes més portes conssegueixis obrir més coneixements de tot tipus tindràs. Hi ha vegades que les persones tenim por d'obrir una porta perque no sabem que pot haver-hi al darrere, però just aquesta és la seva emoció. Si ho sabessim perdria tota la gràcia.

El no obrir portes ens acaba produïnt un tancament cada vegada major de nosaltres mateixos i es converteix en una aferrament a les idees ja conegudes que no és bò. Així apareix la mentalitat de curtes mires, que només accepta el que coneix i no és capaç d'anar més enllà. Aixó suposa la falta de sabiduria personal, pero això la frase dels grans savis: "Sólo sé que no sé nada". Perque quantes més portes obris més te'n adones de totes les coses que no saps.

Petonets savis. Fins demà. Descanseu.

Rosa vital

Moltes vegades la meva àvia em feia la comparació de la rosa vital. La rosa amb doloroses espines i la bellesa i suavitat dels seus petals.

Tot just és així. Agafes una rosa, i la tija està recoberta d'espines que és claven entre els teus dits i poden arribar a fer rajar la teva sang. Sang vermella, ben vermella. Com el color de la flor. Cadascuna de les punxes es pot clavar en una part del teu cos. Però la que més mal fa és la punxa que és clava al cor perque et deixa sense alé i ja no pots continuar sentint.

Però després arribes als petals i tens les sensacions més suaus i més tendres que mai has pogut imaginar, perque les punxes t'han fet deixar de sentir, i ja no creus que hi pugui haver res sense espines. Desconfíes, perque la tristor de la pérdua de sensacions t'ha envaït per complet. Però al retrobar-te amb les noves textures tornes a deixar-te dur per l'emoció de sentir.

El vermell és el color de la vida en estat pur. La vivesa, la intensitat, el caliu del color que omple tot el teu ser. Floreixes cada primavera i tornes i retornes al començament d'any en any. Sempre amb la força en que t'agafes a la terra i la fragilitat dels teus petals que cauen amb el bufar del vent.

Bon cap de setmana a tots els rosers que floriu en primavera. Cuideu-vos. Molts petonets.

El somni m'envolta

Els móns de Dalí sempre m'han semblat més reals que la propia realitat. Sé que a simple vista semblen incoherències, somnis, móns imaginaris que seria impossible que existiren. Però quan veig alguna imatge de les realitats que creava em dóna la impressió de que és just aquesta la realitat de les coses.

Aquesta és la realitat que estic vivint últimament:

A les 7 del matí m'aixeco del somni, però el somni segueix ahí no desapareix, és la continuació d'ell però a la “vida real” (Si se li podria dir així).

Començo a realitzar les coses quotidianes: em vesteixo, em rento la cara, em pentino i em prenc unes cireres que m'omplen una mica l'estómag. Després ja és l'hora d'anarme'n a treballar.

Camino una estona fins arribar a la porta de l'oficina. Totes les persones que s'han creuat al meu camí m'han semblat com un decorat, como si les haguessin posa't ahí per a que la meva vida sembli real, però jo em dono compte de que no ho és. Em dono compte de que la meva vida està manipulada, montada, inventada…Realment les coses que em succeeixen s'han creat ja i jo ara he de limitar-me a passar per elles però sabent que tot és una farça.

Em sento como si fos capaç de veure més enllá de tot. I per tant descubrís l'error de la realitat. És com quan es juga amb un videojoc, tens un decorat. I a vegades surts d'ell, en comptes de seguir en línia recta que seria lo lògic, busques pels costats i te'n adones de que estàs acotat, de que si vas por ahí no vas a poder seguir veient el paissatge perque allí realmente no s'ha creat res.

Doncs és així una mica com sento la vida. Si segueixo el camí que he de seguir, el camí marcat podré anar trobant-me aquest decorat fals que se m'ofereix, però si de cop i volta cambio de ruta i eligeixo una que no està programada no podré continuar el meu camí.

Per aixó la realitat em sembla un somni, un malson del que no puc despertar, un malson que tinc que viure cada día de la meva vida fins a la fi de la meva existencia. No tinc ilusió per res del que em pot oferir la realitat. Perque sé que és como un joc, totes les accions estàn ja programades, només deus elegir d'entre les que se t'ofereixen, però tu no pots sortir-te'n d'elles perque sinò a la pantalla del teu monitor posarà error. Error de que? De creació? El èsser humà no té capacitat de creació? Llavors per a que tenim una ment creadora?

L'única diferencia entre els somnis i la realitat és la següent, al somnis despertes, però a la realitat no pots despertar.

Petonets a tot. Espero que tingueu dolços somnis.

Bons ulls

Quan algú ens aprecia sempre ens veu en bons ulls. Potser que siguem horribles, que cometem els pitjors errors del món. Però just aquest apreci fa que la imatge que arribe a aquesta persona sigui bella.

I també succeeix al contrari, quan algú ens cau malament veiem a aquesta persona com la més horrible que hi ha en la terra i te tots els pitjors defectes que podría teniar algú.

Per tant hem de dir que les coses no són boniques o lletges en sí, sinó que l'important és amb els ulls amb els que es mire. Una mare per exemple sempre veurà als seus fills com les coses més boniques que existeixen, o un enamorat veurà a la seva estimada com la estrella que brilla més al firmament. Però la manera de veure a algú no representarà la realitat tal com es.

Està clar que no veiem les coses com són realment perque la nostra ment es subjectiva, i per tant veurem una realitat distorsionada del món, però tot i així, a pesar de la diversitat de maneres de veure també podem afirmar que hi ha ojectivitat en tot aquest caos que és la realitat, ja que si no fos així no ens podríem posar mai d'acord. I encara que no sempre aconsseguim posar-nos d'acord amb tot, alguna vegada hem pogut fer-ho.

Per tant si és així deuriem veure les coses sempre en bons ulls, inclús als llocs on realment no hi hagi bellesa, perque mirant-ho amb uns altres ulls ho podem convertir en algo millor del que realment es.

Petonets a tots. Ja estem a meitat de setmana. Cuideu-vos ullets del món.

Lluites

Com sempre s'ha dit les lluites no és guanyen amb la força, sinò que hi ha altres procediments molt més imperceptibles però amb més eficacia.

Ahir en una reunió no oficial de pluralia ho estiguerem debatint durant tot el sopar. Per un costat, podiem trobar la part més radical en la que realment no hauriem d'acceptar ninguna idea en contra de les nostres creencies i actuar amb peus de plom a l'hora d'aliar-nos els uns amb els altres, i d'altra banda, altres pensaven que just el contrari la unió fa la força. I que deviem unir-nos tots per a aconsseguir realment alguna cosa.

Per a uns els problemes de disgregació eren el causant de la perdua de moltes lluites en molts països o grups polítics, per a altres realment la separació era el signe d'identitat del propi grup diferenciant-lo de la resta d'una societat totalment podrida.

Un altre tema interessant que esdevingué fou el de les ideologies, una idea clau va ser que quan la ideologia supera al home es pot arribar a convertir en dictadura i aixó pot suposar tornar enrere en comptes d'anar avant. Referent a aixó s'al·ludí al comunisme, una idea molt maca però que acabà com acabà.

Per últim, resaltarem la funció dels mitjans de comunicació com a transmissors de la veritat. Una de les bases hauria de ser la de confrontació de realitats, que normalment solen ser antagóniques, encara que no tindria perqué ser-ho, però l'exemple del meu amic va ser magistral: el formatge dividit en molts trossets quan més parts s'exposen més s'assemblarà a l'imatge d'un formatge. Supose que aquesta seria la premisa del bon periodista, un formatge sencer és com una veritat vista desde tots els punts que hi podem trobar. I per tant una argumentació més veritable.

Després de la xerrada ens relaxarem amb una caminada ben extensa pels carrers valencians, cosa que sempre m'entusiasma de valent.

Molts petonets. Qué descanseu. Fins demà.

Incomoditats quotidianes

Pots estar un temps aguantant les incomoditats d'una persona, però arriba un moment en el que explotes, ja no pots aguantar més que et prenguen el pel. I això és el que m'ha passat a mi. He arribat a un punt en el que he sobrepassat els límits de la meva paciència. Ja no puc donar més la meva mà a torçar, perque el que passa és que semble tonta.

Aquest és el punt i final de tot el que crega que a mi em pot torejar fins a la sacietat, perque puc ser bona, però tonta no ho penso ser mai més. Tots el dies estic amb la mateixa cançó, "que si aixó que si lo altre"...que vos penseu, que soc superwoman? Doncs no, jo no puc carregar-me amb la feina de tothom. Es clar que si ho fos tampoc ho faria perque tots hem de fer el que ens toca i no més.

Així que ja está bé de callar i tragar. He de parlar per a arreglar les coses. Les situacions no poden permaneixer igual quan s'estàn produïnt injusticies, i ja n'hi ha prou de tantes.

Avui amb el cabreig no puc veure les coses boniques. Ho sento molt, he d'expressar la meva rabia interna que surt molt poques vegades però quan ha de sortir surt amb força.

Petons. Fins demà.

Groc tranquil

Quan observe aquesta imatge em senc com si només existís tranquil·litat. Com si cap soroll, cap moviment, cap distracció pogués treure'm aquesta pau que senc.

Tot en calma, tot al seu lloc, tot en ordre. La suavitat del cel es fa present en mi. El groc il·lumina la meva cara continuament amb dorats brillants que li donen caliu.

L'horitzó es torna d'un ataronjat que sembla que tingui vergonya, una vergonya que el fa envermellir. I el sol flonjós flota pel cel i es deixa entreveure en el mar donant-li un toc encara més groguenc.

Els xicotets núvols taquen el cel i el sol amb formes desiguals, que li donen equilibri a tot el cuadre.

Deixa't dur, anire'm a móns d'aquests que creus que no existeixen però que estàn al girar la cantonada.

Bon cap de setmana a tots!!! Fins el dilluns.

Periodisme real

Després de la tragedia que es produí el passat dilluns a Valencia, ens dirigíem un càmara i jo a l'estació on es va produir un del incidents més greus que s'han sofrit en molts anys. Un accident que ha costat la vida a 41 víctimes als vagons del metro valencià.

La parada en concret, era la de Jesús, per tant la línea 1 de la ciutat, una de les víes més antigues i amb menys mesures de seguretat segons molts dels usuaris que l'utilitzaven diariament. Les declaracions més escoltades eren les d'uns ciutadans que notaven que les coses no funcionaven de la millor manera.

Després d'escoltar les paraules del conseller d'infraestructures Jose Ramón Garcia Antón de que el metro valencia es trobava en perfecte estat i complía totes les mesures pertinents de seguritat, molts del usuaris habituals alçaren un crit al cel. D'altra banda, també s'al·ludí al maquinista del metro, una de les víctimes mortals, que segons apuntava el conseller anava a una velocitat excessiva i pogué produir la catàstrofe. Però de nou el poble alçà la veu. Una de les afirmacions que es feia era que si la velocitat havia sigut la causant del descarrilament, llavors el vagó que s'hagués sortit de la vía no hagués sigut els primer sinò l'últim per l'efecte cadena.

L'escena dels fets em produí un calfred per tot el cos. La gent estava apilotonada a un dels costats del metro i es podía observar un petit altar ple de ciris, flors i paraules d'anims per als familiars de les víctimes. L'esgarrifança de les perdues es feia present en cada ciutadà que s'acostava per allí.

Un dels passatgers que havia aconsseguit sortir il·lès del metro ens comentava l'experiència que va sofrir. Segons les seves paraules la situació que va viure va ser dantesca. Ell intentà ajudar a tothom que estigués per allí, traient a la gent de la manera més ràpida per a que fos atesa pels serveis médics. Tot i que digué tobar-se perfectament ens assegurava que tenia una ansietat que no el deixava viure. Les imatges que li venien al cap dels fets li omplien els ulls de llàgrimes.

Altres persones que passaven per allí exigíen al govern valencià una major preocupació pels serveis públics, en aquest cas en el transport, per a que no es tornen a repetir uns fets tant terrorífics com els que ha tingut que sofrir la ciutadanía valenciana, amb 41 families destrossades pel dolor. I que en comptes d'invertir només en assumptes que pot ser no són tant fonamentals per a la població com la America's Cup o la visita del Papa a Valencia, es centrin en la seva seguretat a tots els nivells.

Petonets reivindicatius a tots. Fins demà.

Mirades que intimiden...

No em miris d'aquesta manera. Jo no he fet res. Per tant no tinc culpa. Vaig tenir que neixer en aquest món d'incertidumbre. Però ja m'he acostumat. Les ferides és cicatritzen i per tant tot torna a la normalitat.

Avui es un dia de reflexions del passat, el present i el futur. Estaré a la guaita de tot.

Petonets a tothom.

Tragedies

La mort ha passat de nou per les nostres vides en forma de tragedia humana. En aquest cas València ha sigut la ciutat que ha elegit la mort per a instal·lar-s'hi. Tot començà just ahir a mig dia.

El descarrilament del convòy va tenir lloc al voltant de la una del mig dia, causant 41 morts y 39 ferits, dos d'ells en estat crític i altres cinc greus, aixó suposa que és el major accident d'aquest tipus de transport metropolità en la historia d'Espanya.

El sinestre, que, segons la primera aproximació realitzada pels técnics de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, es produí de forma fortuita, va tenir lloc poc després d'abandonar una unitat de metre de l'estació de plaça d'Espanya i abans d'arribar a l'estació de Jesús, en el barri valencià de Patraix.

Tots el morts, entre ells el conductor, viatjaven en el primer vagó del convòy, que fou el que va descarrilar. El següent vagó de la unitat es va girar i va volcar lateralment cap a la dreta i els dos restants van permaneixer en peu a pesar de l'impacte. L' evacuació afectà a 150 passatgers.

Aquest fet ha tornat al record al que passà el 11-M tot i que no es tracta d'un atemptat, però si d'una tragedia que ha afectat a una gran quantitat de families valencianes que mai tornaràn a ser les mateixes.

Petons desde la capital valenciana.

Buscant...

Ens passem la mojoria de la vida buscant coses. A vegades sabem el que busquem d'altres busquem pero no sabem realment el qué.

Hi ha vegades que hi ha búsquedes més trascendentals, però d'altres poden ser qualsevol cosa que no trobem perque hi ha un gran desordre a la nostra habitació, o perque hem deixat algo en un lloc i no ens en enrecordem on.

Aquesta ansia de buscar és un del majors alicients que podem tenir a la vida perque fa que la monotonia siga menys costosa de portar avant. Sempre podem buscar coses noves. Mai ho apredrem tot ni podrem dir que ja ho hem buscat tot o que ja no queda res per descobrir, perque realment no será així.

Buscant descobreixes que mai trobarás tot el que busques, sempre et quedarán coses per saber. Però almenys hi ha que estar sempre en camí. A la guaita...

Sóc buscadora de veritats, de casualitats, de persones, de projectes, de ilusions, de inquietuds, de histories, d'expressions...

Fins demà buscadors. Cuideu-vos.